Lady Di encara no descansa en pau

Han passat 20 anys, però Diana de Gal·les encara no descansa en pau. I no només és que fins a quatre vegades hagin intentat profanar la seva tomba a Althorp, com ha revelat el seu germà, el comte Spencer. L’aniversari de la seva mort –dijous que ve– ha revifat el record de la princesa en una gran varietat de documentals, entrevistes, fotos inèdites, records i testimonis. S’han tornat a explicar les històries més dolces i les més sòrdides de la seva vida i mort. Cada detall, públic o íntim, de la seva existència, ha sigut jutjat, analitzat i interpretat de nou. 

Els seus propis fills han mostrat una extrema loquacitat. Guillem i Enric han parlat llargament de penes i traumes personals, en un nou estil de sentimentalisme de la reialesa britànica, del qual la seva mare va ser pionera. «Els crítics pensen que ha sigut imprudent per la seva part haver revelat tantes coses», opinava el diari The Times, després del documental, emès per la cadena ITV,  'Diana, la nostra mare: la seva vida i llegat'. La reialesa ara vol emocionar, però ja no aconsegueix fer somiar. La desgraciada història de la «princesa del poble» va acabar per sempre amb l’encanteri. 

EL FULLETÓ

Diana era massa jove quan es va casar, una cosa que sovint s’oblida. Amb 19 anys va ser la verge rossa, d’ulls blaus, portada en carrossa a l’altar, per a més glòria del tron d’Anglaterra. «El casament del segle», com es va anomenar aquell enllaç, va fascinar el món el 1981. Catedralícia i pomposa, retransmesa per televisió a tot el planeta, la unió va quedar segellada amb el petó nupcial davant la multitud al balcó de palau, com mana la tradició. 

La posada en escena va durar poc. Els nuvis ni van ser feliços, ni van menjar anissos. El príncep Carles no va renunciar mai al seu amor, Camilla Parker Bowles. El paper requerit per a Diana va consistir a donar un hereu a la Corona. L’indil·li que no va ser, amb el marit que mai la va estimar, va acabar en un fulletó interminable d’intrigues i cops baixos entre la parella. Per primera vegada en la família reial britànica, els draps bruts es van rentar en públic. La història va tenir un final de sèrie B. Diana va morir als 36 anys, estavellant-se amb un cotxe en un pont del Sena, amb un últim amant, un 'playboy'  àrab milionari. 

EL DESAMOR

El culte universal que va despertar Diana en milions de persones, que la va convertir en la «reina de cors», va tenir molt a veure amb la seva vulnerabilitat. Ella va trencar una altra regla de la reialesa i la cultura britàniques, amagar els sentiments ('the stiffupper-lip', en expressió anglesa) i mantenir fredament les distàncies. El gran trauma de la seva infància va ser el divorci dels seus pares quan tenia set anys. La soledat, «les inseguretats» i la «infelicitat» de les quals ha parlat el seu germà, es van accentuar després amb el fracàs del seu matrimoni. 

En  uns  vídeos rodats pel professor de veu de Diana, Peter Sttelen, quan va anar a classes per millorar la seva dicció en públic, ella mateixa narra com va acudir a la Reina per parlar sobre Carles i la relació amb Camilla. «Estava sanglotant i vaig anar a veure la top lady. Li vaig preguntar: ‘¿Què puc fer?’ i  (la reina) va dir: ‘¿No ho sé. Carles és un inútil». En els vídeos, rodats entre 1992 i 1993 al palau de Kensington i difosos ara per Channel 4, la princesa també revela el seu profund amor per un guardaespatlles del servei de protecció reial, Berry Mannakee, sembla, que va morir en un accident de moto. Diana creia, com afirma en la filmació, que va ser «liquidat» a causa de l’afer amorós.

LA SOLIDARITAT

Els detractors de Diana l’han acusat de «manipuladora», «mentidera» i «fantasiosa». Li recriminen haver jugat a fons el paper de víctima davant les càmeres, com «una actriu de primera classe», capaç de deixar anar dards mortífers ben assajats, «amb l’aire més innocent». Molta gent en canvi la veia com una dona càlida i pròxima, que patia, i que per tant entenia el patiment dels altres. 

Les causes benèfiques que va abraçar, molt diferents de les escollides tradicionalment per la reialesa, van forjar en part la llegenda. En alguna visita a albergs per als sensesostre, es va emportar els seus dos fills, encara petits, perquè coneguessin els que dormien al carrer. Una altra causa, encara més polèmica, va ser el seu paper molt actiu en la lluita contra la sida. 

El 1987, quan l’epidèmia arrasava la comunitat gai i els seropositius eren marginats i tractats com a empestats, ningú s’atrevia ni tan sols a tocar-los per por al contagi d’un mal desconegut. La princesa Diana va ser llavors fotografiada estrenyent la mà d’un home que havia contret el virus. La imatge va tenir un enorme impacte.  «Va mostrar que la gent amb sida no es mereix l’aïllament, sinó compassió i afecte. Això va ajudar a canviar l’opinió mundial», diria anys més tard l’expresident americà Bill Clinton. Una de les  últimes campanyes humanitàries de la princesa, contra l’ús de mines antipersones, la va portar a Bòsnia, el mateix mes de la seva mort, malgrat les reticències del Foreign Office. 

LA VENJANÇA

Diana va utilitzar el seu propi glamur com a arma d’irresistible seducció. La noia criada a Sandringham, entre gossos i cavalls, que es passava el dia en samarreta i jeans, va acabar convertint-se en una icona mundial de la moda. Els seus canvis d’estil van respondre a l’evolució de la seva vida. En aquesta trajectòria es basa l’actual exposició 'Diana: la seva història amb la moda', realitzada en honor seu. 

De la innocent i jove mare, lluint amplis i discrets vestits en tons crema i pastís, va derivar als dissenys més sexis i rutilants de Versace als anys 90, quan ja estava separada, que descobrien amb insolència un cos nou, perfectament modelat. «Per al meu germà i per a mi va ser una evolució fascinant», ha declarat Donatella Versace, germana de Gianni. A l’exposició figura l’anomenat Vestit de la revenja, de Christina Stambolian, un model negre impressionant, que va lluir en una festa l’estiu de 1994, el dia en què el príncep Carles confessava a la televisió la seva relació amb Camilla.

L'OBLIGACIÓ

El pas del temps ha fet la seva labor sedant. Encara que la figura de la princesa segueix sent polèmica, moltes de les ferides han cicatritzat. Però amb Diana es va acabar una certa fascinació universal per la reialesa. Ella, fràgil, bulímica, emocionalment inestable, va confirmar que un palau pot ser una presó, i l’adoració del públic, una boa constrictor d’avidesa insaciable. 

Tot això, ningú ho sap millor que els seus fills. «¿Hi ha algun membre de la família reial que vulgui ser rei o reina?», es preguntava fa poc el príncep Enric en una llarga entrevista concedida a la revista nord-americana Newsweek. I ell mateix responia: «No ho crec». Malgrat això, afegia: «Complirem amb els nostres deures, quan sigui el moment».  

Enric, igual que el seu germà, detesta «la sensació de viure en una gàbia d’or» i reconeix que va arribar a un punt en què per poc tira la tovallola. «Vaig estar a punt de deixar-ho tot». Tant ell com el príncep Guillem estan decidits a tenir «una vida normal». «Vull que Jordi es criï en un ambient d’acord amb la realitat, no vull que creixi rere els murs de palau. Ha de sortir a fora. Lluitaré perquè sigui així», va declarar el duc de Cambridge, referint-se al seu fill i a la petita Carlota. Per a la nova generació dels Windsor, ser príncep o rei és una obligació no escollida, una imposició, més que una vida de somni. Una cosa que segurament també passa en altres cases reials.

EL TRAUMA 

La mort de Diana va ser un cop emocional per als britànics, «ampli, però superficial», segons un cronista reial de l’època. Però el trauma per als seus fills va ser profund. «Vaig estar durant molts anys en estat de xoc», confessa ara Guillem. Ningú en el seu entorn va valorar el que suposava per a ell, amb 15 anys, i el seu germà, de només 12, haver de seguir a peu, pels carrers de Londres, el seguici fúnebre amb el cadàver de la princesa.

«La meva mare acabava de morir i vaig haver de caminar un llarg recoregut darrere del seu fèretre, envoltat de milers de persones que em miraven i de milions més que ho feien a través de la televisió. No crec que se li hagi de demanar això a cap nen sota cap circumstància. No crec que una cosa així passés avui», ha lamentat Enric, per a qui els anys posteriors a l’òbit van ser «de total caos».  

La teràpia, quan molt temps després es va decidir a demanar ajuda, li va servir per superar un cop que al seu germà Guillem li ha costat «gairebé 20 anys». «I encara ho segueixo trobant difícil, perquè en el seu moment va ser molt cru». Tots dos estan molt implicats en les campanyes d’ajuda a malalts mentals. «Tinc raons personals per estar involucrat en la salut mental», ha reconegut Guillem, i aquesta raó és «el que ens va passar a la meva mare quan era jove i a mi». 

EL LLEGAT

La monarquia britànica viu, almenys en aparença, una etapa de calma plàcida, sense especials sobresalts. Els republicans segueixen sent un fenomen marginal. Isabel II, que ja és nonagenària, continua ocupant el tron, reduint a poc a poc les seves activitats i disfrutant del reconeixement i el gran respecte dels ciutadans. Els seus nets, besnets i per descomptat Caterina, mantenen la popularitat de la institució. 

Notícies relacionades

La botiguera índia i la princesa

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

De la relació entre Carles i els seus fills, en canvi, no se’n diu res, ni se’n sap res. Els dos joves prínceps han guardat en les múltiples entrevistes de les últimes setmanes un mutisme absolut sobre el seu pare, que no ha passat inadvertit. El mal que el matrimoni amb Diana va causar en la imatge de l’hereu al tron ha resultat un hàndicap permanent per a Carles, que als seus 68 anys segueix esperant el seu moment. Una biografia recent, molt positiva de Camilla coincidint amb els seus 70 anys, i algun article demanant que se li concedeixi el títol de princesa de Gal·les, indicarien que s’està preparant el terreny perquè la duquessa de Cornualla sigui al seu dia reina consort. Fa temps que Camilla va deixar de ser la dona més detestada del país, però les enquestes segueixen mostrant que els britànics preferirien veure Guillem i no Carles succeir Isabel II. 

El llegat de Diana està en els seus fills, ansiosos de normalitat. La sort de la monarquia britànica quedarà a les seves mans. El temps dirà si saben conjugar deure i felicitat, una cosa que la seva mare no va poder aconseguir.