Triomf efímer de la fletxa olímpica

Quan faltaven encara tres anys perquè Barcelona enlluernés el món amb els millors Jocs Olímpics de la història, els preparatius culturals no es presentaven gens fàcils. Convergència, barallada a mort amb els socialistes per l’afer Banca Catalana, acabava de perdre la batalla contra el Cobi. Tot i això, enardits amb les xifres del rebuig popular inicial al gosset de Mariscal, tan elevades al principi, els convergents pretenien carregar-se la proposta de cerimònia inaugural. Afirmaven que es tractava d’un reguitzell d’extravagàncies i pregonaven, a les ordres de Pujol, que els catalans faríem el ridícul davant del món si no aturaven a temps aquella disbauxa progressista.

Les discussions, a les quals jo assistia com a representant de la Generalitat, s’eternitzaven al voltant del pebeter i la famosa fletxa. ¿I si la desvia una ràfega de vent o a l’arquer li falla el pols? De res valien els arguments sobre el sistema alternatiu d’encesa. Un atleta pujant les escales o res. L’honor del pujolisme  s’hi havia compromès per ofuscació. Les instruccions de bloquejar la fletxa i tot el projecte eren clares. Tan nítides com obtuses, i a tal fi va ser presentada una proposta alternativa, que es volia agosarada entre cometes i consistia a aigualir aquell magnífic projecte. Estalvio al lector les maniobres subterrànies que vam planificar i executar amb Leolpoldo Rodés però tothom sap el resultat: Barcelona va triomfar perquè algú havia desactivat el veto de la Generalitat, de manera que poques vegades un fracàs, en aquest cas planificat des de dins, ha donat tan bons resultats.

VOLUNTAT D'AVANTGUARDA

Ara que alguns es disposen a reivindicar el llegat polític de Pujol i deslligar-lo de la corrupció, potser cal, després de reconèixer que es va empassar l’orgull i en termes generals va ser un lleial col·laborador dels Jocs, establir connexions entre la fallida moral del líder que adorava d’amagat el vedell d’or amb la seva animadversió contra la modernitat i en conseqüència contra l’art, la cultura i l’esperit català que va de Llull a Dalí passant per Gaudí i arriba gloriosament fins a l’esclat dels Jocs Olímpics.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Des de la Renaixença fins al triomf de Pujol, el catalanisme havia fet bandera de la modernitat, en contrast amb el retard històric i el tancament estètic de Madrid. Les formidables energies desplegades pel catalanisme i la incansable voluntat secular d’avantguarda desemboquen en la trajectòria simbòlica de la fletxa llançada per Antonio Rebollo que va fer volar la flama olímpica fins al pebeter.

Tot i aquell èxit, tan treballat com rotund i merescut, arrosseguem encara les nefastes conseqüències del pas del catalanisme cultural a l’anticulturalisme de Pujol, adoptat sense complexos tant pels sobiranistes com pels successors de Maragall.