Com passar de la gana a l'empatx

zentauroepp39348469 turistas170718140315

zentauroepp39348469 turistas170718140315

4
Es llegeix en minuts
Patricia Castán
Patricia Castán

Periodista

ver +

Molts barcelonins encara no havien nascut o el retrovisor de la seva memòria no arriba per evocar aquelles imatges dels anys 80 (no fa tant, encara que ara semblarien del NO-DO), quan molts hotels de la ciutat tancaven ¡en cap de setmana! o a l'estiu per falta de clients. Anar de vacances o escapada a Barcelona era gairebé un disbarat en l'urbs preolímpica, poc coneguda al món i que encara no unia arquitectura, cultura, oci, gastronomia i quilòmetres de platja, el futur mix màgic. 

Abans dels Jocs,  els hotels arribaven a tancar els caps de setmana per falta de turistes

La ciutat estava tan deserta de guiris vacacionals que amb l'èxode d'agost gairebé tot negoci abaixava la persiana. El 1990 els hotelers fins i tot van impulsar ofertes per captar estades de dissabte i diumenge que es van saldar amb titulars que avui resulten naïf: 4.300 persones havien vingut a passar caps de setmana, la majoria de la resta de Catalunya. Tot un èxit en un moment en què imaginar-se la Barcelona del 2017, amb més de 9 milions de turistes allotjats en hotels i gairebé 9 més en pisos turístics, hauria sonat a ciència-ficció. S'havia de passar de la gana a gairebé l'empatx.

Des dels 1,6 milions de viatgers del 1989 -la majoria de fires i congressos- fins als rècords actuals ha plogut molt, potser massa, si tenim en compte els brots de turismofòbia que viuen els barris amb més pressió viatgera. MIrant enrere, ni el més creatiu dels publicistes hauria pogut elaborar un pla tan fecund en resultats turístics com van ser els Jocs.

TEMOR I TEMPTACIÓ

Maragall potser va intuir que el somni del 92 portaria més rècords de visitants que no pas esportius. El cert és que va aconseguir encomanar el seu entusiasme al sector. Uns empresaris que van passar del temor per la competència que s'acostava -amb l'oposició al controvertit pla per aixecar una dotzena d'hotels (amb el colós hotel Arts com a referent)-, a l'entusiasme per l'oportunitat de negoci que es perfilava.

El sector públic i el privat  prou feines n'hi havia

Un grup d'hotelers havien plantat la llavor just abans dels Jocs Olímpics creant l'Associació Barcelona Turística (ABT). Amb els ingressos de campanyes com la dels caps de setmana invertien a promocionar-se en fires i altres ciutats. «Llavors la penetració europea era nul·la», evoca Jordi Clos, president del Gremi d'Hotels de Barcelona. Tot al contrari que en l'actualitat, en què el 21% dels visitants són espanyols, davant d'un 44% de la resta de la UE i un 35% de la resta del món.

Després de la competició esportiva, la ciutat va guanyar 40 establiments però s'enfrontava al repte de mantenir una ocupació que garantís la seva supervivència. Fins i tot l'ajuntament havia previst la reconversió en oficines si arribava la crisi turística. Aquella empenta econòmica va derivar en l'impuls d'un pla estratègic turístic el 1993 de la mà de Maragall i Antoni Negre (de la Cambra de Comerç) i amb Joan Clos com a comissionat. Els seus eixos anaven del turisme de cap de setmana al metge, el cultural, el de creuers,  el de shopping, el firal, l’universitari..., germen dels programes vigents avui dia. Després de les conclusions del pla va néixer Turisme de Barcelona, fill de l’ABT i del Patronat de Turisme de l’ajuntament, amb un model de promoció públicoprivat del qual ara més aviat renega l’alcaldessa Ada Colau, que prefereix més protagonisme públic, però que copia Madrid.

UN FRE DISCUTIT

Organitzar el desenvolupament del turisme per evitar que l’espurna olímpica s’extingís va ser clau, però de poc hauria servit si la paraula Barcelona (ni tan sols marca encara) no s’hagués gravat a foc en el mapa mundial, emfatitza Pere Duran, que va liderar el patronat municipal i després el consorci Turisme de Barcelona. Ja tothom ubicava la capital catalana però es va voler que «sabessin què oferia» aquella ciutat mediterrània tan plena d’història com de disseny i amb un nou litoral marítim, que la convertien en destí vacacional i no només de negocis. Avui dia, el turisme d’oci ja representa el 65% del total.

Notícies relacionades

Duran, de tarannà discret, ja retirat, és contundent al sentenciar que «en cap moment es va buscar turisme indiscriminadament», sempre va ser «per segments concrets i estratègia». El creixement disparat dels últims temps l’atribueix a l’atractiu intrínsec de la ciutat i a la globalització que ha convertit el fet de viatjar en un ritual quotidià i assequible, amb algunes ciutats especialment de moda, com la capital catalana. Defensor de la riquesa que aporta, és «crític» amb les actuals polítiques municipals «demagògiques» que impedeixen «projectes hotelers de qualitat o retallen els recursos promocionals», que Duran veu imprescindibles per apuntar als mercats que interessen.

Mentrestant, els veïnats desbordats demanen control i fre, i es propaga el missatge de ciutat una mica hostil per al viatger. Encara que aquest estiu encarrili el seu enèsim rècord de visitants.