Les poetes que ens aboquen a l'abisme

«Estic patint un poema que no vull escriure, però que he d’escriure» , va deixar dit Anne Sexton, que com Sylvia Plath o Alejandra Pizarnik, va invertir els seus dimonis personals i creatius a projectar llum sobre les tenebres de la condició humana. Com saben, la germandat de les poetes que s’han endinsat en el pou cec del dolor, la malaltia mental i les opressions de gènere és vasta i no para de créixer. Elles, d’alguna manera, van trobar en la creativitat una forma d’alliberar monstres. I, al fer-ho, han permès l’accés a submons desconeguts per a la majoria.

María Castrejón, una de les veus més potents de la seva generació, s’ha sumat a aquesta llarga llista amb un poemari, 'La inutilidad de los miércoles' (Huerga & Fierro), que ens acosta gairebé a cops de destral a les entranyes de la malaltia; a la por i el patiment desesperats, i a les pulsions suïcides. No parla de referències. Ella, explica, conviu amb una hipersensibilitat que la porta fins a llocs invivibles. El seu còctel ferotge –que ha rebut el diagnòstic de trastorn límit de la personalitat– inclou la sensació de buit, inestabilitat, «un sentit exacerbat de justícia», atacs de pànic i una gran impulsivitat. Davant d’aquest infern, fa poesia, diu, perquè és el «més semblant a cridar» i perquè, a l’«escriure, la malaltia es transforma en una altra cosa i qui escriu passa de ser malalt a ser poeta». 

PULSIÓ FRENÈTICA

Imaginaran que per a l’autora, l’escriptura no és un acte agradable, ja que neix d’una pulsió que es torna frenètica en els moments de crisi. Escriu, admet, perquè no pot «evitar-ho» i perquè, encara que faci mal, sent que així es va fent més petita «aquella espècie de pedra» que li «penja del coll» des que de petita es va refugiar en un «escollit abandonament». La decisió de publicar, no obstant, no té tant a veure amb la literatura com amb el fet de «fer visibles les malalties mentals i acabar amb l’estigma i la incomprensió» que pesen sobre elles i sobre els que les suportaven. «Jo sento que quan dic que tinc un trastorn límit de personalitat es fa un silenci incòmode al meu voltant. La gent no sap ni què dir ni a què s’està enfrontant. Les malalties mentals són tabú, i aquest silenci ens empresona i acaba confinant els trastorns al camp mèdic i a les converses entre les persones que els patim». Davant la sordina asfixiant, la poeta reclama iniciar una conversa sobre aquests temes i «escoltar les persones malaltes i les que pateixen en general. Perquè, ¿qui no ha tingut angoixa o no ha anat al psicòleg per depressió o ansietat? No obstant, insistim a tapar el dolor –que forma part de la vida i en què, en canvi, no se’ns educa–, i imposar-nos una obligatorietat de la felicitat perpètua. ¿Potser això no és malaltís?».

CORT DE DIMONIS

Castrejón aborda aquesta conversa amb un poemari salvatge que cava davant el lector abismes als quals potser l’intimida abocar-se. «Els textos, directes i sense domar, són una arma perillosa, un acostament primari a l’estat límit entre el dolor i el plaer, la desesperança i el desconsol», escriu el seu psiquiatre, Carlos Álvarez Vara, al pròleg. En efecte, en aquesta setmana de crisi, en aquell «no-lloc» on no passa el temps i on sempre és dimecres –«el dia més inútil de la setmana», diu l’escriptora, en al·lusió al títol del llibre–, treu a passejar la seva cort de dimonis. Allà apareixen, per exemple, el dolor («'yo piso las cuchillas de la gente sin nombre, de las mujeres que menstrúan muertas de frío en el mar'»), la desolada fredor del psiquiàtric, «el paternalisme del personal sanitari» i la desesperança després d’anys de teràpia i tractaments («'yo no quiero volver a este cuerpo que se sienta en la consulta y se traga las píldoras'»). I amb ells, l’impuls autodestructiu i desesperat («'la niña con zapatos de chinchetas gana la batalla y me empuja al rincón más oscuro del campo'») i l’ambivalència insuportable i extrema que suposen la maternitat i les pulsions suïcides. «'Matar es fácil' –escriu l’autora, mare d’un nen–, 'pero quién soporta bajo la luna el llanto del niño que ha perdido a su madre'». 

DEBAT INTERIOR

En efecte, el suïcidi –amb el sentiment inaguantable i el furiós debat interior que comporta– travessa com un bisturí tot el poemari. I lluny del sensacionalisme amb què sovint s’aborda l’assumpte, Castrejón deixa rere seu un grapat de preguntes incòmodes però exigents sobre les quals, diu, «no es permet ni la conversa perquè, segons sembla, no està al nostre cervell que algú vulgui acabar amb la seva vida». ¿Què s’està atacant quan un es torna contra si mateix? ¿Hi ha algun cas en què sigui una decisió raonable? ¿Es pot evitar i, si és així, de quina manera?

A falta de respostes simples, Castrejón sí que esmena l’efecte crida que tradicionalment s’ha relacionat amb el fet de parlar d’aquest assumpte des que la novel·la 'Les penes del jove Werther', de Goethe, va acabar prohibida a mig Europa per, presumptament, haver provocat una onada suïcida entre joves que van imitar el tràgic final del protagonista. «Parlar del suïcidi és el pas previ a desactivar el seu mecanisme, perquè un deixa de sentir-se tan sol i bitxo raro –explica l’autora–. A més, les guies psiquiàtriques igualen un terapeuta amb una persona amiga amb qui, sense sentir-te jutjada, puguis parlar obertament sobre el tema i enfrontar-te així a ell i a totes les seves conseqüències».

TRASTORN I CREATIVITAT

Convindran que les antologies poètiques omplen de noms amb historials en què s’entrellacen els trastorns mentals i les morts violentes. Un fet que, desgraciadament, tampoc és molt sorprenent, tenint en compte que una de cada quatre persones patirà algun tipus de malaltia mental al llarg de la seva vida i un milió de persones es treuen la vida a tot el món cada any. Tot i així, l’autora, com la literatura psiquiàtrica, sí que veu en la poètica un fet diferencial. «En les personalitats hipercreatives, els trastorns es donen amb més freqüència perquè solen tractar-se també d’éssers extremadament sensibles».

¿I què passa amb les dones? Té explicació aquest presumpte club de poetes de vides –i sovint morts– extremes? En aquest misteri s’han centrat llibres com Poetisas suicidas y otras muertes extrañas, de Luzmaría Jiménez Faro, que sense donar respostes clares deixen entreveure com han aprofundit en aquest desacord amb el fet de viure opressions com la falta de llibertat i reconeixement, les violències, el confinament domèstic, la desubicació en un món masculí i fins i tot la reclusió psiquiàtrica que algunes van patir per comportaments presumptament inadequats.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

«És clar que entre els 'beatniks' hi va haver dones, però acabaven en manicomis i sotmeses a electroxocs –va dir al seu dia el poeta Gregory Corso–; si als anys 50 eres home, podies ser rebel, però si eres dona, la teva família et tancava ». 

D’aquí el punt pervers de l’halo mític que envolta les vides desesperades de dones com Sexton, Pizarnik, Plath, Marina Tsvetàieva, Antonia Pozzi i tantes altres. «Sovint les poetes suïcides es converteixen en fetitxes –critica Castrejón–. No obstant això, és una hipocresia que se les idolatri i, en canvi, no ens preguntem què els va passar, per què hi ha hagut dones que han acabat amb el cap ficat dins un forn. Hem d’establir un diàleg i també exigir reflexió i mitjans. Volem solucions, no mites. Un mite és fàcil de cuidar, però les persones, qui les cuida? »