Vrindavan: la condemna de ser viuda a l'Índia

Vrindavan, també coneguda com la ciutat de les viudes, alberga més de 20.000 dones que han perdut el seu marit. Són un terç de la població total de la ciutat. Aquesta és una petita localitat sagrada del nord de l’Índia sembrada de temples, situada a 140 quilòmetres de Delhi, que cada any rep milers de pelegrins i santons a la recerca de la il·luminació divina. Pels seus carrers, a més a més d’un trànsit infernal, volten al seu aire porcs, gossos, vaques i centenars de micos que no dubten a estirar les bosses quan es presta l’ocasió. 

Un caos ordenat on avui està treballant l’equip de SOS Dona, que ha instal·lat el seu dispensari itinerant en un portal que ha agafat prestat durant unes hores per poder brindar consulta mèdica i medecines gratuïtes a les viudes que deambulen pel centre històric de la ciutat. Supervisant-ho tot hi ha Diana Ros, fundadora de l’oenagé. Ella va iniciar la seva trajectòria solidària a l’Índia com a voluntària de la mare Teresa de Calcuta, quan era molt jove. Des que va conèixer de primera mà la realitat de les viudes –el seu Dia Mundial es va celebrar divendres passat–, no va dubtar ni un instant a implicar-se davant el que va veure. «No em podia quedar amb els braços plegats, volia fer alguna cosa. Veure com vivien aquestes dones era un malson, i no volia despertar-me’n i fer com si no ho hagués vist». 

MORTES EN VIDA

Para un segon per agafar aire i afegeix: «Ser viuda a l’Índia significa estar morta en vida. En el mateix l’instant en què mor el marit comença una terrible condemna; els raparan els cabells, les vestiran sempre de blanc, no portaran joies, les desposseiran de les seves possessions, del seu estatus social, seran repudiades per tota la seva família, diuen que porten mala sort, que són una maledicció i que fins i tot la seva ombra dona mal auguri, i tot aquest calvari pel simple fet d’haver enviudat». 

    

Malgrat que l’Índia manté un creixement econòmic notable que està transformant la societat, els costums segueixen mantenint-se fermament arrelats en amplis sectors de la població, que segueixen oprimint físicament i psicològicament les dones des que neixen, degut a una tradició patriarcal molt agressiva. Els fills són més valorats i desitjats que les filles, degut al fet que la família d’una dona ha de desemborsar un dot perquè pugui casar-se (entorn al sou de dos anys del cap de família). I com més gran és la dona, més gran és el dot a pagar, cosa que genera que les noies es casin molt joves amb homes molt més vells, fet que afavoreix les possibilitats que enviudin abans. Malgrat que el dot va ser abolit fa més de 50 anys, és una pràctica molt comuna a tot el país. Des del moment en què es casa, una dona passa a formar part de la família política, desvinculant-se d’aquesta manera de la seva llar originària. 

    

ENTORN HOSTIL

Quan les dones perden el marit, el seu estatus a la casa passa al nivell zero, i les relacions amb l’entorn més pròxim es tornen hostils. Sobre elles, llavors, es genera una gran pressió per desvalisar-les. Segons Mohini Giri, històrica lluitadora pels drets de la dona a l’Índia, que dirigeix Guild for Service i va ser nominada l’any 2005 al premi Nobel de la pau, «les tradicions socials han evolucionat i han millorat en els últims 20 anys. Les dones actualment disposen de més independència econòmica, tenen feina, cursen estudis i també han aparegut noves activistes. Quan enviuden, algunes comencen a demanar assessoria legal respecte als drets de propietat. Però això només passa en el cas de certes dones joves, ja que la gran majoria quan mor el marit es queden sense res i es veuen obligades a recórrer a la mendicitat. Fins i tot els seus mateixos fills i filles es queden amb les propietats». 

"MARE, AGAFA AIXÒ I VES-TE'N"

El que és més sorprenent són les paraules que Giri diu, postil·lant la frase anterior: «L’entorn rural és millor perquè allà tenen casa, menjar  i conviuen amb la família, però a la ciutat, on els pisos són molt petits, les expulsen de la vivenda a llocs abandonats. La societat contemporània està molt ocupada i no desitja aquesta mena de càrregues. Les viudes arriben a Vrindavan perquè algunes prefereixen marxar de casa seva per les pressions que reben, i a altres la família les expulsa directament. Els donen una mica de diners, dient: ‘Mare, té això i vés-te’n’, i en altres casos les fan fora sense res». El concepte de fons és que una bona dona ha d’estar sempre sota la protecció d’un home, del seu pare al principi i del seu marit més tard. Quan enviuda, sobretot si és jove, es converteix en un perill d’ordre social. El dol ben portat –la viuda ha de ser pura en cos, pensament i ànima fins que mori– és la solució que aporta l’hinduisme més conservador. Lluiran una marca de cendra al front, i se les considera culpables de la mort del marido.

REPUDIO I POBRESA

Fins a l’Ashram Maa Dham, que gestiona Guild for Service, va arribar fa menys d’un any Bindha amb un fill i embarassada. «Tenia problemes, soc d’una família molt pobra, ningú es va voler cuidar de nos­altres. La meva mare em va recomanar venir a Vrindavan, ella és molt gran i no podia ajudar-me». Amb només 35 anys i dues criatures a càrrec, Bindha va ser expulsada al carrer. Gràcies a les indicacions d’un policia a l’estació de tren va arribar fins a Maa Dham, on per les seves circumstàncies va ser admesa de forma immediata. 

    

Aquí s’atén unes 100 dones, proporcionant-los llar, menjar, atenció mèdica, cursos d’informàtica per a les més joves, classes de ioga i tallers de bellesa on se les convida a cuidar la seva imatge i vestir roba de colors. Parvathy, una companya de Bindha, llueix un sari vermell espectacular i argumenta raons similars a la seva companya respecte a les causes que la van conduir fins a Vrindavan. «Ningú vol fer-se responsable d’aquesta situació, la meva família és molt pobre. Té molts problemes econòmics. Tinc un germà, però no vol ajudar-me».

    

CIUTAT SAGRADA

Existeix la creença que qui mor a Vrindavan s’allibera de l’etern cicle de la reencarnació, a causa del seu caràcter sagrat. Per aquest motiu és un destí predilecte per les viudes que volen alliberar-se de la seva mala sort. Aquí s’encomanen a Krishna fins al dia de la seva mort, prenent-lo com a marit espiritual. Per Ros, aquesta ciutat «és l’última parada per a les viudes, perquè han sigut repudiades per les seves famílies i només els queda venir a Vindravan, on la seva única manera de viure pot ser resar, a canvi d’un grapat de rupies, vuit hores a Krishna a un Ashram –un centre religiós governat per un guru–. O bé pidolar pels carrers. Aquest és el lloc d’on ja ningú les pot fer fora». 

    

A causa del gran nombre de viudes que venen a la ciutat, el principal problema que han d’afrontar és l’allotjament. Moltes dormen al carrer, o comparteixen amb altres una habitació insalubre, sense aigua ni llum. A l’Índia existeixen uns 40 milions de viudes. I malgrat que les condicions a Vrindravan són molt dures per a elles, poden no ser les pitjors possibles. Moltes viudes viuen en poblets o ambients urbans deprimits on són víctimes de la marginació i d’abusos terribles.

DRET A UNA PENSIÓ

Encara que no és una cosa que la majoria de la població conegui, les viudes a l’Índia tenen dret a una pensió, que sol ser inaccessible en molts casos. Les traves burocràtiques i la poca il·lustració de les viudes converteixen en una missió gairebé impossible aconseguir la concessió. Ros ajuda les viudes a realitzar la sol·licitud, però són múltiples els obstacles que es troba en unes tramitacions tortuoses que es dilaten en el temps. És el cas de, per exemple, Shakti Mandal Devi, que va arribar a Vrindavan fa 35 anys pel seu propi peu, després de caminar 1.200 quilòmetres des d’un poblet a les proximitats de Calcuta. Després de morir el seu marit, la van desposseir de les seves joies, li van rapar al zero el cap, la van enfundar en una vestidura blanca, la van obligar a firmar la renúncia de l’herència i la van fer  fora de casa. No sap l’edat que té i no disposa de papers, un requisit indispensable per accedir a una pensió governamental. Davant la lluita diària que lliura per aconseguir subsistir pidolant en una ciutat on hi ha moltíssimes dones en la seva mateixa situació, diu que «l’enveja i la disputa formen part de la condició humana, a qui l’han desposseït de tot no té compassió, no respecta el proïsme i s’alimenta en el mal aliè».

    

ATENCIÓ MÈDICA I COSTURA

ATENCIÓ MÈDICA I COSTURADavant la discriminació que pateixen les viudes, el camí per superar-la és millorar l’educació en general i apoderar les dones. Ros apunta: «Estem parlant d’una qüestió cultural i religiosa molt arrelada, on el pes de la tradició és molt gran, i una cosa així és difícil de resoldre, només es pot arreglar amb educació, i per a això encara crec que han de passar unes quantes generacions. No obstant, si ens referim a l’actualitat, nosaltres estem intentant arribar a elles a través de l’atenció mèdica, i des d’aquí aconseguir integrar-les en grups de costura perquè en un futur pròxim neixi una fàbrica i puguin valer-se per si mateixes». 

Notícies relacionades

Les viudes a l'Índia: Jankee ja no té por

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

    

Una línia d’actuació que subscriu també les paraules de Giri: «La dona ha de ser capaç per si mateixa de subsistir i moure’s en societat, per aconseguir eliminar el patriarcat de l’Índia. La idea és transmetre que no hi ha d’haver desigualtat de gènere. No som inferiors. Les dones són igual que els homes. I tampoc som espècies diferents, volem els mateixos drets. Les viudes han d’adquirir coneixements legals per saber que poden ser independents, adquirir propietats o trobar una feina. Aquesta és la via per combatre el patriarcat i que la dona enforteixi el seu rol en la societat índia».