Històries de dignitat en primera persona

Aquestes tres víctimes d'Hipercor van encarar l'endemà després de forma diferent. Aquí recorden i expliquen què ha sigut de les seves vides. 

8
Es llegeix en minuts
NÚRIA NAVARRO / FERRAN NADEU / JOAN PUIG

JORDI MORALES DAZA

Tenia 7 anys quan van morir la seva mare, María Teresa Daza (embarassada), i el seu pare, Rafael Morales.


"Tinc una llacuna de 14 mesos"

"Jo tenia 7 anys, aquell dia havia acabat el col·legi i estava amb la meva àvia. No recordo que m’expliqués que els meus pares havien mort. I un dels meus records és que a casa de l’àvia la gent anava de dol i plorava, i jo el que tenia eren ganes d’anar a jugar a pilota amb els amics. 

Molt més tard, parlant amb la psicòloga Sara Bosch, em vaig adonar que tenia una llacuna de 14 mesos. Fins als 16 anys vaig anar dient que els meus pares havien mort al juny i que jo havia començat el nou col·legi al setembre, quan en realitat tot això havia passat el setembre del 88.

Després d’estar un any amb la meva àvia, vaig anar a viure amb els oncles i el meu cosí, que van passar a ser els meus pares i el meu germà. Tenia al cap un embolic familiar fenomenal. No em vaig treure el graduat escolar perquè ho vaig suspendre tot. Els expedients sancionadors em relliscaven. Així vaig anar fent fins que vaig veure que els meus amics anaven tots junts a fer BUP, mentre que jo anava cap a FP. 

Em vaig posar les piles i al final vaig aconseguir el grau de Relacions Laborals i em vaig posar a treballar al departament de Recursos Humans de la gelatina Royal. Un dia els de CCOO em van preguntar si m’apuntava a les llistes i l’endemà em van fer fora. Més tard seria un dels 5.000 afectats per l’ERO de Bankia [ara té un contracte temporal al Banc Sabadell].

Fins als 18 anys, quan l’AVT em va trobar de casualitat, ningú havia intentat localitzar-me. És vergonyós que els polítics s’omplin la boca amb les víctimes perquè he tingut zero ajudes. El 1997 vaig anar amb la meva àvia a l’AVT, quan era al carrer de Cuba, i ella va dir de sobte que la meva mare estava embarassada. No ho sabia. Em va impactar. Robert Manrique està lluitant perquè es reconegui el nonat, tot i que no hi tinc gaire fe.

Després que ell se n’anés, a les associacions de víctimes he vist molta política. No m’agraden els comentaris que pengen a Whatsapp i Twitter. L’últim, «Colau dispara a la nuca a les víctimes de l’atemptat d’ETA d’Hipercor». Que no ho diguin en nom meu. Som un grup plural. Fa anys que no em comunico amb l’associació de Barcelona, i he intentat donar-me de baixa un munt de vegades de la de Madrid sense èxit. Suposo que les subvencions depenen del nombre de socis. En mi no s’han gastat ni un duro. Ni tan sols en una trucada. 

Mentrestant, semblava que el temps anava curant-ho tot. Però fa dos anys va néixer la meva filla Sara, que veient les poques fotos que tinc de la meva mare, és un calc d’ella. El primer que vaig fer al sortir de l’hospital va ser anar amb la nena, que tenia 48 hores, a la tomba dels meus pares i plorar. La Sara no tindrà avis paterns i jo no tinc cap record de la meva mare per explicar-li, i el que pugui tenir segurament és inventat per omplir la llacuna. He tornat a fer teràpia". 


AMPARO PINAZO GÓMEZ

Viuda de José Valero. Tenia dos fills, de 10 i 8 anys.


"Més m'estimo no parlar de l'atemptat"

"Aquell dia els meus pares s’havien endut els meus fills al poble, a Torrebaja, a la comarca valenciana del Racó d’Ademús. Jo treballava d’administrativa en un despatx de les torres d’Hipercor i el meu marit em va dir: «Et porto al despatx, compro al súper i, com que no tenim nens, podem sortir».

Havíem de baixar junts al pàrquing perquè hi havia un ascensor que pujava directament a la meva planta, però vaig decidir agafar el que estava a peu de carrer. Vaig sentir l’explosió al sortir de l’ascensor. «El Pepe no  ha tingut temps de sortir del pàrquing», vaig pensar. Vam baixar tots els companys, amb el meu sogre el buscàvem i no el trobàvem. Tampoc als hospitals. El sogre i jo ens vam quedar a casa pendents del telèfon, i el meu cunyat se’n va anar al Clínic. Ja de nit va saber que el meu marit estava entre els morts. 

Mentrestant, al poble els nens van veure la notícia per la tele i un va dir: «Iaio, la mama treballa allà, ¿què ha passat?». «La mama està bé, però hem de tornar a Barcelona», li va respondre. A l’autocar de tornada algú va comentar que un dels morts era el pare d’uns nens del poble. A l’arribar a Barcelona se’ls va donar l’explicació.

Des del primer moment la meva prioritat va ser que se’n sortissin, donar-los el millor, intentar que tot allò no els afectés, que fossin bones persones (hi ha moltes coses que no els he dit). Al cap d’uns mesos em van invitar a tornar al despatx. Hi vaig anar acompanyada, però ho vaig deixar. Vaig preferir limitar-me a les suplències que ja feia al Clínic abans. Mai he tornat a entrar a l'Hipercor. 

En tot aquest temps, tret dels primers telegrames de condol, ningú m’ha trucat. Ens van donar la indemnització i ja està. L’AVT va contactar amb mi el 1991. La psicòloga Sara Bosch va venir un parell de vegades a visitar-me, però jo volia sortir-ne per mi mateixa, amb els meus mitjans, amb els meus pares i els meus germans. Treballant passaven les hores. El cap em deia «no et vull veure plorar» i jo m’empassava les llàgrimes. Al principi vaig seguir una espècie de diari, però trencava les pàgines.

El temps ha anat cicatritzant la ferida, però quan arriba el juny, el mes en què em vaig casar fa 44 anys i el mes en què em vaig quedar viuda, o cada vegada que veig un atemptat a les notícies, torna l’angoixa. Jo he estat en el lloc d’aquestes famílies, en la d’Ignacio Echeverría. 

I m’ha quedat la por al cos. Al principi, si algú venia per darrere em semblava que m’anava a fer mal. Excepte una amiga metge que va aconseguir portar-me a Londres, Hawaii i Nova York, no viatjo mai lluny. No he refet la meva vida sentimental. Segueixo prenent antidepressius. Només vull que els meus fills i els meus tres nets estiguin bé. I preferiria no parlar de l’atemptat. He procurat parlar-ne el mínim possible. Cadascú gestiona el dolor com pot. I aquesta és la meva manera." 


ADELINA SOMOZA RODRÍGUEZ

Va patir cremades al 44% del cos. Sis operacions. Segueix sense poder estirar una mà.


"Visc al costat d’Hipercor des que em vaig casar, i és on feia la compra. Aquell dia no tenia intenció d’anar-hi, però una veïna molt amiga, Bárbara Serret, em va dir: «Vaig a buscar unes sabates per a la nena, ¿vens?». Com que el meu marit tornava a la feina i els fills eren a l’escola, la vaig acompanyar.

La Bárbara no trobava el número que buscava, a penes hi havia dependentes –¿estaven dinant?– i vam decidir baixar al súper i tornar després. A l’entrar, ella se’n va anar cap als formatges i jo, a buscar una safata de carn.

Aixì que vaig agafar la carn, va haver-hi com un llampec davant meu. Em vaig tapar la cara amb la mà i, a l’anar cap al passadís, va aparèixer una llengua de foc gegantVan començar a caure les prestatgeries i vaig quedar sepultada. «Déu meu, em moro», vaig pensar. Vaig aconseguir aixecar-me i vaig començar a cridar «Bárbara, Bárbara», però el soroll era infernal. Tot estava a les fosques. Vaig caminar a les palpentes i per casualitat vaig arribar a les escales.

Vaig ser de les primeres de sortir. Un policia em va dur a l’Hospital de la Vall d’Hebron, amb una altra noia i un noi. «Aquests  fills de puta...», va dir ell. I la noia, que anava al meu costat, va respondre: «I vostès, per no treure’ns a temps». Així va ser com vaig saber que havia sigut ETA.

A l’hospital m va impressionar veure que arribaven més i més cremats. «Llança’m  aigua», cridava un. «A mi, a mi», xisclava un altre. Llavors vaig veure passar la Bárbara en una llitera i no la vaig reconèixer. Tenia cremat el 75% del cos. «Ai, Adelina, ¿què serà dels nostres fills?» [tenia dues nenes, una de 5 i una de 3], em va dir. «Ai, Bárbara», vaig fer. Va morir allà un mes després.

Jo tenia el 44% cremat. El braç em feia pudor de podrit, es va començar a inflar com el de la meva companya d’habitació que va morir aquella nit. Em van tallar dos tendons dels peus i van evitar l’amputació. Vaig estar dos anys entrant als quiròfans perquè els empelts de la cama esquerra se m’obrien. Em van treure pell de les cuixes i de l’abdomen. En total, sis intervencions. Vaig haver d’aprendre a caminar.

Notícies relacionades

Fa cinc anys em van diagnosticar càncer de mama, i ni l’operació ni la químio van tenir punt de comparació amb l’horror de les cures. El meu marit, Santiago, que va haver de lidiar amb els nens, la casa i la feina, va estar en tractament durant dos anys. Jo vaig prendre un temps pastilles per dormir, però mai he anat  al psicòleg. A mi em va ajudar la família i el respons a sant Antoni, a qui tinc molta fe [l’Adelina és de Puertomarín, Lugo].

Als cinc mesos vaig tornar a l’Hipercor i em va semblar sentir sorolls per tot arreu. Només vaig aguantar 10 minuts. Després m’hi vaig acostumar, i segueixo anant al súper. Però la por mai se n’ha anat. A vegades estic cuinant, entra el Santiago i faig un bot. No suporto els petards. Ni les pel·lícules de suspens. Ni les aglomeracions. No hi puc fer res. Suposo que això no se me n’anirà mai".