El perquè de la queixa de Jessica Chastain

Que a Cannes li ploguin crítiques per la seva falta d’atenció a talents i personatges femenins no és res de nou. I se les mereix. Al llarg dels 70 anys de vida del festival a penes una dona, Jane Campion, ha guanyat la Palma d’Or. I fins que Sofia Coppola va obtenir el premi a la millor direcció fa dues setmanes gràcies a 'La seducción' només una fèmina el tenia –Yuliya Solntseva el va guanyar el 1961–. A part de Coppola, per cert, únicament dues autores més van formar part de la llista de 19 competidors en la 70a edició del certamen. En gairebé cap de les edicions anteriors el percentatge va ser més gran.

Aquest dèficit sens dubte ajuda a explicar la falta de qualitat dels personatges femenins que van desfilar per les pantalles de Cannes, davant la qual Jessica Chastain va mostrar la seva preocupació després de l’anunci del palmarès. No li va caldre especificar quins van ser els que van fer saltar les seves alarmes; el simple fet de valorar com ho va fer la seva experiència com a jurat del festival, i de fer-ho durant una roda de premsa celebrada pel mateix festival, li va servir perquè la polèmica es fes viral. 

TÍTOLS FRANCESOS

És de suposar, en qualsevol cas, que tenia al cap els tres títols francesos a competició, que retraten les dones com a poca cosa més que objectes. Le redoutable, història del matrimoni entre el cineasta Jean-Luc Godard i l’actriu Anne Wiazemsky, es limita a mostrar-la a ella penjada del braç del seu marit, mirant-lo embadocada, despullant-se per a ell i en general sent poc més que un vistós florero malgrat estar basada en el llibre de memòries de Wiazemsky. 'El amante doble', de François Ozon, està protagonitzada per una dona l’existència de la qual gira completament al voltant de la seva obsessió sexual amb un parell de bessons. I en el 'biopic' 'Rodin' l’escultor Auguste Rodin passa més temps tractant amb desdeny Camille Claudel i tenint sexe amb jovenetes sense nom que creant art.

UN MONSTRE

Tampoc es devia posar precisament contenta, Chastain, al veure 'Loveless', del rus Andrei Zviaguintsev. Encara que aclamat per la crítica, aquest drama familiar tracta amb particular acarnissament la seva protagonista: mentre el seu fill està desaparegut, ella es dedica a revisar Instagram, fer-se selfies i comportar-se com un monstre. Pel que fa a The square, flamant Palma d’Or d’aquest any, entre els seus personatges mínimament rellevants només hi ha una fèmina, tot i que totes les seves escenes versen sobre la seva relació amb un home i en cap moment la veiem parlar amb una altra dona. Pitjor encara, és la típica dona periodista –típica segons no poques pel·lícules, s’entén– que no pot evitar acabar ficant-se al llit amb tots els homes que entrevista.

A dir veritat, fins i tot les pel·lícules a concurs dirigides per dones van oferir retrats femenins qüestionables. A 'You were never really here', de Lynne Ramsay, la jove que Joaquin Phoenix tractava de rescatar d’una xarxa d’explotació sexual no té més propòsit que ser rossa i innocent. I la ja citada La seducción parla de set dones a qui se’ls trastoca la vida quan un home entra a la seva òrbita, i que es passen la pel·lícula parlant d’ell. Pel que fa a la protagonista de 'Radiance', de la japonesa Naomi Kawase, la història és tan cursi que les seves desventures només van agreujar el descontentament de Chastain.

PROTAGONISTA AMB MÈRIT

En última instància, per provar que les queixes de l’actriu tenien fonament només cal recordar que el premi a la millor actriu del certamen va acabar anant a parar a Diane Kruger pel seu treball a 'In the fade'. En la pell d’una dona que busca venjar-se dels terroristes que van matar la seva família, l’alemanya va guanyar gairebé per eliminació: el seu era pràcticament l’únic paper protagonista femení de cert mèrit. 

Notícies relacionades

Una altra dona és possible

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Nicole Kidman va oferir dos grans treballs a 'La seducción' i 'The killing of a sacred deer' –també ho va considerar així el jurat a l’atorgar-li un premi especial en el 70è aniversari–, però cap d’ells és el que entenem com un paper principal, i malgrat que l’actriu Vasilina Makotseva apareix a gairebé tots els 155 minuts de metratge d’A gentle creature, és el que passa al seu voltant el que dona sentit a la pel·lícula. 

 Davant d’aquest tipus d’acusacions, el festival sol donar una resposta tipus: les característiques de la seva programació no són sinó un reflex de les característiques de la producció cinematogràfica en el seu conjunt. I encara que és obvi que els responsables del festival tenen suficient poder per contribuir a canviar les coses, sens dubte les crítiques de Chastain anaven menys dirigides a ells que a una indústria que segueix relegant les dones a un segon pla. ¿Què es pot fer perquè això canviï? En el transcurs del festival, Kidman va fer un jurament al respecte: treballarà amb una directora almenys una vegada cada 18 mesos. Que corri l’exemple.