Yerushalayim, Al-quds

A les botigues de la Ciutat Vella de Jerusalem, és igual si és al barri musulmà o al jueu, és freqüent trobar una fotografia de David Rubinger en què es veuen tres paracaigudistes de l'Exèrcit israelià embadalits davant el Mur de les Lamentacions. La fotografia va ser captada el 7 de juny del 1967, quan les tropes israelianes van conquistar la Ciutat Vella, i amb el temps la imatge dels tres soldats s'ha convertit en icònica de la joia d'aquella victòria: Jerusalem.

Encara avui, amb paciència i sort, poden trobar-se en llibreries de vell de Jerusalem guies turístiques jordanes que inclouen la ciutat en l'oferta cultural del país, juntament amb Petra o Aqaba. El 1949, l'israelià Moshe Dayan i el jordà Abdul·là al-Tell van acordar la línia de l'armistici de la guerra que Israel anomena de la Independència, i els palestins, la Nakba (el desastre). Se la va conèixer com la Línia Verda, i partia la ciutat entre l'oest israelià i l'est àrab, que incloïa la Ciutat Vella amb els seus temples sagrats (Esplanada de les Mesquites, Mur de les Lamentacions, Sant Sepulcre). La Línia Verda mai va ser concebuda com una frontera i, no obstant, 50 anys després, és la frontera per definició d'una ciutat plena d'elles, una ciutat dividida per múltiples línies visibles i invisibles: polítiques, religioses, socials. Fronteres que són ferides obertes.

L'avenc

Quan els tres paracaigudistes fotografiats per Rubinger, i la resta de soldats, van arribar al Mur de les Lamentacions les gravacions de l'època mostren que molts d'ells es van posar a plorar. Fidel a la narrativa sionista, per a Israel la guerra dels sis dies va suposar la reconquista de Jerusalem per al poble jueu. L'Shana Fava'ah B'Yerushalayim (L'any que ve a Jerusalem) és una frase que els jueus en la diàspora solien recitar per simbolitzar el seu somni de tornar a la ciutat sagrada. El compliment d'aquest desig és el que capta la instantània de Rubinger. Però la realitat sobre el terreny era una altra, i si Jerusalem és Yerushalayim per als jueus, també és Al-quds per als àrabs. Legalment, després del Pla de Partició del 1948, l'ONU va atorgar a Jerusalem l'estatus legal de Corpus Separatum, és a dir, sota control internacional. Però en la guerra del 1948 Israel va ocupar el costat occidental de la ciutat, i Jordània, l'oriental. Quan Dayan i Al-Tell van dibuixar la Línia Verda, van crear un avenc. Així, Museu a l'Avenc, es diu un museu que avui pot visitar-se a Jerusalem i que era la posició de control israeliana al pas fronterer entre les dues parts de la ciutat, la porta de Mandelbaum.

Poc després de la fi de la guerra del 67, Israel es va annexionar Jerusalem sencera i la va declarar la seva capital. En un conflicte en què Israel acumula victòries, i els palestins, derrotes, el del simbolisme de Jerusalem és en canvi un fracàs israelià. Només un grapat de països reconeixen la ciutat com a capital unificada de l'Estat hebreu, la qual cosa explica, per exemple, que en la seva recent visita al Mur de les Lamentacions a Donald Trump no l'acompanyés cap mandatari israelià. La unificació real de la ciutat també és un fracàs. Avui la línia verda ja no està plena de filats, i el seu traçat sovint és difícil de seguir, però la seva presència és ferma com un mur, separant el privilegiat Oest i l'ocupat Est.

Notícies relacionades

Sis dies que expliquen la tensió a la zona

Palestina: 50 anys de submissió

Jerusalem és una ciutat amb ciutadans amb plens drets (els israelians) i de segona (els palestins). Sota control de l'ajuntament israelià, les eleccions del qual els ciutadans àrabs boicotegen perquè no reconeixen l'annexió, Jerusalem Est està abandonada. No hi ha planificació urbanística, ni xarxa de transport públic, ni a penes infraestructures. Un petit exemple: de mitjana, a Jerusalem Est hi ha un parc infantil per cada 30.000 habitants; a Jerusalem Oest hi ha un parc cada 1.000 habitants. En transport públic i en recollida d'escombraries; en qualitat d'internet i en neteja dels carrers; en els permisos per obrir negocis i en les rutes turístiques; en el preu dels impostos i en la durada dels semàfors en vermell: tot a Jerusalem està concebut perquè la vida als barris àrabs (i les dels seus ciutadans) sigui farragosa. A Jerusalem Est hi ha ruïnes al carrer, contenidors en què fumegen escombraries i vidres a les voreres. A Jerusalem Est no hi ha cines ni a penes restaurants. A Jerusalem Oest hi ha carrers de vianants, terrasses amb encant, gratacels, zones museístiques i un premeditat esborrament de l'empremta àrab anterior a la guerra del 1948. A Jerusalem Oest són convidats a viure els jueus de tot el món; per als habitants de Jerusalem Est, renovar el seu carnet de resident de la ciutat és una odissea burocràtica. I cada dia, els colons van ocupant més cases del costat palestí.

Yerushalayim, Al-quds. La ciutat dividida per molt més que una línia verda.