Olivier Assayas: «La nostra existència està envoltada de misteri»

Al llarg de tres dècades darrere de la càmera ha rodat comèdies metatextuals sobre la indústria del cine ('Irma Vep', 1996), reflexions autobiogràfiques sobre la pèrdua ('L’hora d’estiu', 2008) i sobre l’idealisme juvenil ('Després del maig', 2012), deliris 'neo noir' ('Demonlover', 2002), cròniques de terrorisme internacional ('Carlos', 2010) i, pràcticament, de tot. I, en tot aquest temps, gairebé cap de les seves pel·lícules ha generat tanta divisió entre la crítica com 'Personal shopper', intriga de terror atmosfèric protagonitzada per Kristen Stewart –el francès ja va treballar amb ella a 'Viatge a Sils Maria' (2014)–. Història d’una noia encarregada de fer compres per a una model que abraça tot el que és sobrenatural per lidiar amb la mort del seu germà bessó, la pel·lícula va ser acollida amb sorolloses esbroncades a Cannes, festival del qual Olivier Assayas en tot cas se’n va anar amb el premi ex aequo al millor director.

–Senyor Assayas, ¿vostè creu que hi ha alguna feina més estúpida que la de 'personal shopper'?

–No sé si és exactament la feina més estúpida, però ho és molt. Però sens dubte és la més alienant. Era just el que em feia falta per a la pel·lícula.

–¿En quin sentit?

–M’interessa parlar d’un conflicte molt comú en la nostra societat. Molta gent ocupa els seus dies fent feines que no ofereixen cap satisfacció perquè han de pagar el lloguer, però per un altre costat aspiren a coses més elevades i pensen en abstraccions. Aquesta dualitat és la base sobre la qual vaig construir Maureen (Kristen Stewart). És una dona que va perdre la seva altra meitat i s’ha de reconstruir, i la seva relació amb la indústria de la moda la pertorba. A través d’ella he volgut parlar de la tensió entre una societat que cada cop és més materialista i ha perdut la fe, per un costat, i la necessitat que tots tenim de lidiar amb sentiments com el patiment i el dolor, per l’altre.

–La pel·lícula ha sigut considerada la primera incursió que vostè fa en el cine de terror. ¿Què li sembla aquesta descripció?

–Quan penso en una història, ho faig com ho faria un pintor: si necessito unes pinzellades de color blau per expressar alguna cosa, el faig servir. Però mai pintaria un quadro sencer de blau. En altres paraules, la pel·lícula retrata una dona que viu sumida en el dolor i s’ha de sobreposar. I per mostrar les seves emocions de la manera més intensa possible vaig pensar que seria útil utilitzar certs mètodes propis de les pel·lícules de terror, que solen aconseguir una comunicació física directa amb l’espectador. Però no diria que 'Personal shopper' és cine de terror. No ho és més que les meves altres pel·lícules.

–Però a les seves pel·lícules anteriors no hi apareixien fantasmes...

–Permeti’m discrepar. D’alguna manera, totes les meves pel·lícules parlen de fantasmes, tot i que aquesta vegada vaig decidir ser més explícit i fer servir efectes visuals. Tots els grans cineastes de terror, com Carpenter i Cronenberg, estan fascinats pel subconscient. Fan servir l’horror per explorar la nostra manera de projectar cap enfora el que ens succeeix internament. Els fantasmes apareixen en aquesta fina línia entre el conscient i el subconscient: són els nostres dimonis, les nostres pors, les nostres neurosis, les nostres ansietats. Jo també provo sempre d’explorar aquesta zona, que és una cosa de la qual el cine ja no parla. És una llàstima.

–¿Vostè creu en la vida després de la mort?

–M’agradaria, però no. Però, per una altra part, sí que hi crec. M’explico. Després de morir seguim vius en les nostres obres i en el nostre llegat, i en els records que els nostres éssers estimats mantenen de nosaltres. De tant en tant tots tenim converses internes amb pares, germans i amics que van morir. Els anomenem fantasmes, o esperits, o aparicions. I sempre han estat amb nosaltres, des del principi de la humanitat. I en tot cas crec que el món va molt més enllà de l’àmbit físic. Som molt més que allò del que som conscients. I la nostra imaginació, i els nostres sentiments, constantment ens deixen clar que la nostra existència està envoltada de misteri. I l’objectiu de l’artista és capturar el misteri.

–Al Festival de Cannes, 'Personal shopper' va ser escridassada per la premsa. ¿Com l’afecten reaccions així?

–Quan fas una pel·lícula esperes que agradi a tothom. Si no és que ets Lars Von Trier, la teva intenció no és provocar el rebuig del públic. Però jo mai faig pel·lícules per complaure. Qualsevol cineasta que vulgui ser rellevant ha de ser provocatiu... Avui dia el món del cine independent és molt convencional, i jo intento lluitar contra això. Per un altre costat, he estat anant a Cannes des que era adolescent, i estic acostumat a les seves dinàmiques; allà la gent sent les pel·lícules de forma intensa i empatitza amb elles, i això és positiu. A més, quan fas una pel·lícula sobre la nostra relació amb la mort saps que posarà en qüestió les creences de molta gent i que els incomodarà.

–Potser l’escena del film que més va dividir la crítica és aquella en què, durant 20 minuts, Kristen Stewart intercanvia missatges de text. Reconegui que els missatges de text no són una cosa gaire cinematogràfica.

–Però són una manera de comunicació que em fascina, i que posseeix un potencial expressiu que el cine no ha explorat. El texting és ple de significats, en les paraules i els signes de puntuació i els emojis que amb tanta cura escollim però també en el temps que triguem a respondre. Diria que aquests missatges són el més semblant a la poesia que hi ha actualment. Per no parlar de com resulten d’hipnòtics i addictius.

 

–Encara que totes les seves pel·lícules comparteixen obsessions similars, són molt diferents entre si. ¿És  intencionat?

–Sí, perquè tan bon punt he fet una pel·lícula sobre un tema concret em nego a repetir-me. M’agrada Ken Loach, és un gran cineasta, però mai podria rodar el mateix tipus de pel·lícula una vegada i una altra, com fa ell. Si les pel·lícules no em plantegen un repte, m’avorreixen. Si en començo una i sento que sé com fer-la, no hi ha raó per seguir endavant.

–¿Quina relació té amb el públic?

–Mai deixo de pensar-hi. Gran part del cine dominant menysprea l’espectador, creu que el públic està compost per idiotes passius. Jo penso el contrari. Els espectadors lidien amb els problemes de la societat molt més intensament que qualsevol artista, i per guanyar-te el seu respecte necessites oferir-los el teu. Sense diàleg no hi ha art, és per això que no m’agraden les pel·lícules de Hollywood perquè intenten mantenir el públic passiu.

–¿Vostè seria capaç de treballar a Hollywood?

–Tindria dificultats per adaptar-m’hi. El sistema de Hollywood té molt a veure amb el control, i no hi ha res més avorrit que el control. Fer cine és una cosa divertida. Fins i tot quan fas una pel·lícula molt seriosa o tràgica, dirigir és com un joc de nens. I a Hollywood s’entesten a treure tota la diversió a l’assumpte. A més, a Amèrica els directors són mers empleats dels productors. I jo no vaig entrar en el cine per ser un empleat. 

–¿Per què hi va entrar?

–En bona mesura per expandir la meva percepció del món, i totes les pel·lícules que he fet m’han ajudat a fer-ho. No hi ha gaires formes de guanyar-se la vida que permetin això. Fer cine m’ha permès veure gent que viu en llocs allunyats de la meva pròpia experiència, i entrar en contacte amb tots els estrats de la societat. I, al mateix temps, gràcies a les meves pel·lícules he vist les meves fantasies fetes realitat, just davant meu. El cine permet que personatges i situacions que existeixen a la memòria d’un escriptor prenguin vida, i això el converteix en una cosa màgica. Per no parlar del servei social que compleix.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–¿Quin servei?

–El cine té la capacitat per fer el bé. És més, té la responsabilitat de fer-lo. Evidentment no parlo dels blockbusters de Hollywood, que només persegueixen el benefici econòmic. Les pel·lícules ens haurien de fer pensar i defensar la noció de llibertat i independència respecte al poder. Especialment en el món actual, haurien de ser crides a la rebel·lia.