Astaire & Kelly & Deneuve & Miller

La prehistoria de 'La la land'

Emma Stone i Ryan Gosling canten i sobretot ballen a 'La la land', predestinada a ser, des que va guanyar el Lleó d'Or a Venècia, la pel·lícula més premiada del 2017. ¿Poden resistir la comparació amb parelles clàssiques i moments estel·lars del cine musical?

FRED ASTAIRE Frederick Austerlitz(1899-1987)està consideratel méselegant.

FRED ASTAIRE Frederick Austerlitz(1899-1987)està consideratel méselegant. / XXXXXXXXXX

3
Es llegeix en minuts
JAUME FIGUERAS

Deu pel·lícules ballant junts, des de 1935 fins a 1949 i sense tenir gens de química personal,  Fred Astaire y Ginger Rogers es complementaven a la perfecció. Ell creava i ella el seguia. I les cançons d'Irving Berlin, Cole Porter o George Gershwin semblaven escrites per ser ballades. Astaire va tenir altres parelles. Rita Hayworth, eventualment Paulette Goddard i Eleanor Powell, encara que ella preferia executar sola els seus espectaculars números de tap dance. Ell tampoc semblava necessitar companyia quan ballava amb un penjador o al sostre i les parets de la seva habitació a Bodas reales (1951), amb ajuda d'una càmera invisible que canviava de posició seguint els seus passos.

CHARISSE EN SABATA PLANA

Fins que va arribar Cyd Charisse, amb les seves mítiques i flexibles cames i el seu 1,71 d'estatura. N'hi va haver prou amb uns minuts a 'Melodies de Broadway' 1955 (filmada el 1953) per situar el tema 'Dancing in the dark' (res a veure amb Bruce Springsteen, és clar) a dalt de tot del musical americà. Localització: Central Park, recreat als estudis Metro; tots dos vestits de blanc immaculat i ella amb sabates planes, per no sobrepassar en altura el seu partenaire en els enquadraments. Van repetir a 'La bella de Moscou' (1957), la versió musical de Ninotchka. Ella tenia 36 anys. Ell, 58, i pràcticament no va tornar a ballar, encara que aquell mateix any 'Una cara con ángel' el va aparellar amb Audrey Hepburn, que no sempre va poder demostrar el seu talent com a ballarina. Van cantar i van ballar junts el tema 'Funny Face' en una altra de les joies dirigides per Stanley Donen, que als seus 92 anys potser ha vist 'La La Land' amb un somriure impenetrable als llavis.

L'ELEGANT I L'ACROBÀTIC

Astaire-Kelly-Charisse mai van coincidir tots tres, però Fred -l'elegant- i Gene -l'acrobàtic- van ballar un número antològic a Ziegfeld Follies, mentre Cyd, amb vestit verd, i Gene, amb armilla groga, havien encès el ballet 'Broadway Melody', un intrús meravellós en la història de 'Cantant sota la pluja'.

I com que Damien Chazelle, director i guionista de 'La la land', ha reconegut la seva admiració pel francès Jacques Demy (de fet, alguns fragments de la banda sonora del jove Justin Hurwitz no dissimulen la influència de Michel Legrand),  és inevitable recordar els duos de les germanes Catherine Deneuve i la desapareguda Françoise Dorleac movent-se al ritme de 'Nous sommes des soeurs jumelles' -per descomptat, no cantaven elles-, i la mateixa Dorleac ballant amb Gene Kelly, que només ens feia patir tement que el perruquí se li desplacés en les seves evolucions.

Kelly i Judy Garland, més que ballar, muntaven un divertit número de music hall a 'El pirata' al ritme del clàssic 'Make them laugh', retitulat 'Be a clown', i que sentiríem també en boca de Donald O'Connor a 'Cantant sota la pluja'.

I no oblidem el més insòlit dels partenaires de Gene Kelly: Jerry, el continu objecte, no de desig sinó de captura, del gat Tom a 'Lleveu àncores'. Laboriosa va ser la inserció de l'entremaliat rosegador ja que després d'un primer visionat van saltar les alarmes: Kelly projectava la seva ombra a terra, però Jerry no, i es va haver de refer tot amb l'ajuda de Hanna i Barbera, els pares d'uns mamífers de ficció que no passen mai de moda.

AL NATURAL

A 'Un dia a Nova York', el primer musical rodat en escenaris naturals, no abundaven les parelles sinó els trios. Kelly, Frank Sinatra i el desgarbat Jules Munshin saludant la ciutat tot just iniciaven les seves 24 hores de permís. Les noies preferien muntar-s'ho soles. Vera-Ellen convertida en la noia del metro i retirada prematurament del show business i Ann Miller, que desprenia energia en els seus números de tap dance. Ella sí que va prolongar la seva carrera fins a un acabat d'iniciar segle XXI, al 'Mulholland Drive' de David Lynch.

Els números en solitari d'Ann Miller o de Bob Fosse a 'Kiss me Kate', versió musical de 'L'amansiment de la fúria' rodada en 3D i mai estrenada a Espanya, mereixen una urgent reivindicació. Ni Emma Stone ni Ryan Gosling podrien repetir-ho, i tampoc se'ls exigeix, és clar.

Més parelles de ball, encara que ho hagin sigut de manera accidental: Patrick Swayze Jennifer Grey a 'Dirty Dancing', que sense ser precisament una obra mestra perdura en el record; John Travolta i Uma Thurman al ritme de 'You never can tell' de Chuk Berry, un moment imitat i parodiat fins a la sacietat.

Notícies relacionades

I també un homenatge a grans números en solitari. Dos d'ells memorables en la no menys memorable i gairebé maleïda 'Pennies from heaven' (1981). El pseudostriptease de Christopher Walken a la barra d'un pub acompanyat d'un frenètic tap dance i la dansa d'un vagabund -el ballarí Vernel Bagneris- mentre cauen monedes daurades del cel. Un fet capaç de provocar la síndrome de Stendhal.

¿I Antonio Gades ballant a la Rambla al final de 'Los tarantos' de Rovira Beleta entre mangueres abans de fer-se clar?