¿Oi que no t'ho esperaves?

Fa uns dies, en una botiga del centre de Barcelona, em vaig topar amb un objecte espantós i, per tant, ideal per regalar a algú a qui s’odia. Ho tenia tot, perquè era gran, horrible i car. Un d’aquells regals, en suma, que amarguen considerablement la vida del que el rep, sobretot si no li dones el tiquet de compra perquè no pugui canviar-lo per una altra cosa. 

Es tractava d’una escultura de porcellana blanca que reproduïa el cap i els quarters davanters d’un cavall i que servia d’espectacular peanya a un llum. Ideal, com dic, per arruïnar la pau domèstica de qualsevol. Lamentablement, no odio tant a ningú –en la meva condició d’agnòstic, soc més donat al menyspreu– per regalar-li el llum-cavall, així que l’espantall es va quedar al seu lloc, a l’espera d’algú amb més capacitat d’odiar o que –coses més rares s’han vist– cregués sincerament que podia ser del gust d’un ésser estimat.

Aquest és un exemple extrem, però abunden per aquestes dates els regals que repugnen a qui els rep i que acostumen a ser tornats a la botiga per canviar-los per coses menys ofensives. L’origen d’aquesta mena d’obsequis és sempre el mateix: el desinterès més absolut pels gustos de la persona a qui van dirigits. Hi ha qui argüeix que la persona en qüestió té de tot, o que és de gustos difícils, però en el fons tot consisteix en el fet que ens importa un rave i volem quedar bé amb ella sense preocupar-nos de conèixer-la al més míni.

Aquesta actitud té dos aspectes, el pusil·lànime i el fanàtic. L’actitud pusil·lànime consisteix a comprar qualsevol cosa socialment acceptable; l’actitud fanàtica es manifesta a regalar una cosa que ens agrada molt a nosaltres sense parar-nos a pensar si també li agradarà o no a l’altra persona. Aquest tipus de regals, diguem ideològics, són probablement els més ofensius, ja que demostren que poc que valorem els interessos dels altres –si és que ens hem pres la molèstia d’esbrinar-los– i com ens agrada imposar el nostre criteri, així com la manera com anem per la vida, amb pas ferm i menyspreant l’interès aliè. Aquests regals –si qui els fa no és un miserable dels que es mengen el tiquet de compra– són els que acaben sent tornats a grapats durant aquestes festes tan entranyables.

Paulo Coelho al complet

Aquestes desgràcies s’evitarien si només féssim regals a persones a les quals apreciem, però el Nadal té un component de fer el paperot molt notable que a vegades ens porta a intentar quedar bé amb gent que ni ens va ni ens ve. La majoria de nosaltres ens conformem amb adquirir objectes neutres o aparentment útils, però mai falta el fanàtic capaç de regalar-te les obres completes de Paulo Coelho encara que sàpiga que no t’interessen gens ni mica. Afortunadament, en el pecat ve la penitència, i els regals absurds són una bona manera d’esborrar de la llista d’amics i coneguts els que es passen pel forro les nostres preferències i creuen que ens fan un favor a l’imposar-nos les seves.

Notícies relacionades

Guia per revendre els regals que odies

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

La culpa d’aquesta situació la té una societat capaç de convertir una cosa tan bonica com fer un regal en una obligació social. L’amor i la generositat muten en costum gregari, com comprovem cada 23 d’abril, quan els carrers de Barcelona s’omplen de zombis amb un llibre en una mà i una rosa a l’altra; o per Nadal, quan algú que se suposa que et coneix i t’aprecia demostra que ni una cosa ni l’altra a l’obsequiar-te una atrocitat que no té res a veure amb tu, per més que a ell se li sembli d’allò més pertinent.

La imposició d’un criteri i el desinterès per la persona a obsequiar són, diria jo, els principals motius de les devolucions, encara que hi ha regals tan ofensius que exigeixen la seva destrucció immediata: penso en el cavall-llum, que tan a gust hauria desintegrat a cops de martell a la botiga mateix, i demano perdó per no haver reunit el valor necessari per fer-ho al pobre desventurat a qui li hagi caigut aquesta bírria.