EL CINE RESCATA UN PERSONATGE A L'OMBRA

El cercador de grans genis de la novel·la

Max Perkins va ser més que l'editor d'enormes novel·listes nord-americans del segle XX. Va ser el seu conseller, amic i mentor. La pel·lícula 'El editor de libros' recupera la seva figura, encarnada en Colin Firth.

5
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Els amants de la música coneixen el paper essencial que l'arranjador musical George Martin va desenvolupar en la creació del so dels Beatles. Entre els del cine és sabuda la capital importància que, per exemple, productors com Harvey Weinstein o Kathleen Kennedy han tingut en les carreres de Tarantino i Scorsese, respectivament. ¿Per què no són els seus homòlegs literaris, vitals col·laboradors en la gestació d'un llibre, igual de reconeguts per la seva feina? Els bons editors ordenen el llenguatge, refinen la prosa, troben estructures narratives ocultes igual que els escultors converteixen blocs de pedra en figures. I, malgrat això, s'han mantingut històricament en l'anonimat mentre que els autors amb qui col·laboraven s'emportaven tota l'atenció.

El editor de libros, des de divendres que ve als cines, aporta el seu gra de sorra per corregir aquesta injustícia. En el seu debut darrere de la càmera el celebrat director teatral Michael Grandage recorda el que sens dubte va ser un dels grans talents editorials del segle XX: Max Perkins, heroi editorial que al llarg de la seva carrera no només va descobrir plomes com F. Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway i Thomas Wolfe sinó que, en el procés, va desafiar els gustos establerts i va revolucionar la literatura nord-americana.

«Fins que va aparèixer Perkins, els editors treballaven de manera mecànica, es limitaven a corregir ortografia i puntuació», explica Grandage. «Ell, en canvi, sempre va treballar estretament amb els autors per perfilar les seves obres i ajudar-los a obtenir com més lectors millor». L'assistència de Perkins va ser essencial perquè Hemingway desenvolupés el seu estil sobri i viril, o perquè Fitzgerald perfeccionés el seu elegant fraseig i les seves estructures impecables; els seus consells van permetre enriquir trames, canviar l'èmfasi de frases i substituir paraules. «I no només els va ajudar a fer-los sortir el millor de si mateixos», assegura Colin Firth, l'actor encarregat de donar vida a Perkins. «Va ser el seu crític més sever, el seu assessor professional, el seu psicoanalista, el seu fiador, el seu confessor, el seu conseller sentimental, el seu amic».

Voluminós manuscrit

Per demostrar-ho El editor de libros se centra en la relació que l'atípic heroi del títol va mantenir amb Wolfe, interpretat per Jude Law. El relat arrenca el 1929; Perkins troba un dia sobre el seu escriptori un voluminós manuscrit que les altres editorials de Nova York han rebutjat -no creuen que valgui la quantitat d'arbres que seria necessari talar per publicar-lo-. Sota la seva supervisió, aquesta enormitat literària perdrà 300 de les seves 1.100 pàgines originals i, retitulada El ángel que nos mira, convertirà l'autor en una estrella.

Potser amb el temps Wolfe ha caigut relativament en l'oblit, però després de la publicació d'El ángel que nos mira, recorda Grandage, «va ser considerat el Dostoievski nord-americà o el nou Walt Whitman». Així mateix, aquell èxit va convertir la relació entre escriptor i editor en una fèrria aliança que en els anys següents no faria sinó consolidar-se. Les 5.000 pàgines que componien el manuscrit del que seria la segona novel·la de Wolfe, Del tiempo y el río (1935), van arribar a les oficines de Perkins en quatre caixes gegants plenes de fulls A-4. Donar forma a aquell monstre van ser dos anys infernals durant els quals Wolfe seguia vomitant diàriament més i més pàgines mentre que el seu mentor lluitava per tallar i reordenar aquells paràgrafs i frases i per temperar la seva fera.

Estira-i-arronses

La pel·lícula ens el mostra lluitant amb les paraules com un boxejador amb el seu oponent, al mateix temps que l'hiperactiu escriptor s'hi capbussa com un nedador en una piscina. Mentre contemplem els estira-i-arronses entre tots dos, queda patent el que realment implica el procés de creació literària; com cada paraula ha de ser pesada i mesurada, i sucoses frases han de ser sacrificades en benefici de la fluïdesa general. En mans de Perkins, una descripció dels ulls d'una dona deixa de ser un interminable reguitzell de metàfores per convertir-se en la simple constatació que són blaus.

«Res podria ser tan important com un llibre», va assegurar l'editor una vegada. Però certament l'increïble esforç que va invertir per posar ordre en l'allau de prosa poètica creada per Wolfe anava més enllà del mer negoci. No només va col·laborar amb ell: literalment el va adoptar. Es va convertir en el pare del qual l'escriptor no havia pogut disfrutar mai abans; a canvi va rebre una cosa semblant al fill mascle que no va arribar a tenir mai -era pare de cinc dones-, i per això va ser capaç de lluitar amb l'inflat ego del jove, el seu alcoholisme crònic i la seva inestabilitat emocional, trets que Law encarna a la pel·lícula amb abandonament histriònic. «El problema és que Wolfe no només no sabia parar d'escriure sinó que no sabia parar, punt», opina l'actor. «Menjava massa, bevia massa, parlava massa. Era, literalment, massa. A l'interpretar un paper així és impossible anar amb subtileses».

Sospites i enveges

Notícies relacionades

Després de la publicació de Del tiempo y el río la relació paternofilial es va esquerdar de manera irreparable, carregada per dubtes, sospites i enveges. Malgrat els aplaudiments que va obtenir la novel·la, Wolfe va sentir que la seva obra mestra havia sigut mutilada. «De fet, al llarg de la seva carrera Perkins sempre es va sentir turmentat per aquest dilema», indica el guionista John Logan, que ha passat dues dècades mirant de traslladar a la pantalla la biografia que Andrew Scott Berg va escriure en fa gairebé quatre. «¿Servia la seva feina per millorar aquells textos o més aviat destruïa el que els feia únics?». Així mateix, Wolfe va tenir por que la crítica i el públic decidissin que el principal responsable de l'èxit dels seus llibres no era ell mateix sinó el seu editor. La pel·lícula no pren partit en el debat encara que, segons els experts, és notòria la baixada de qualitat entre les dues primeres novel·les de Wolfe i les altres dues, publicades després de la seva prematura mort sense la participació de qui va ser el seu gran suport.

Valor artístic

Perkins solia dir que els llibres pertanyen a qui els escriu; que un editor no crea res, que tan sols és la donzella de l'autor i per tant hauria de mantenir-se en l'anonimat. Resulta difícil saber fins a quin punt les seves paraules eren fruit de la convicció o de la modèstia, si els autors amb els quals va treballar haurien arribat a la immortalitat i les seves obres haurien obtingut la posició cultural que van aconseguir sense la intervenció de Max Perkins. L'editor de llibres no pretén respondre a això. Veient-la, això sí, queda en evidència el valor artístic i comercial d'una professió que els canvis soferts per la indústria literària en l'era d'Amazon, els ebooks i els autors autopublicats han anat transformant.