Iñaki Gabilondo: el periodista que observa

La pràctica periodística continuada realitzada amb l'observança de les normes deontològiques li ha donat una capacitat de visió gairebé nocturna que li permet fer prognosis plenes de sentit  comú. Aquesta setmana un dels seus videoblogs premonitoris  de la

El periodista que observa_MEDIA_1

El periodista que observa_MEDIA_1 / TÀSSIES

3
Es llegeix en minuts
JOSEP MARIA MARTÍ

Iñaki Gabilondo va començar a exercir de periodista quan a la ràdio dels 70 el que hi havia eren molts locutors i una censura prèvia angoixant. Té una personalitat complexa i una gran senzillesa professional. Aplica un codi de conducta bàsic en l'exercici de la seva feina al qual no ha renunciat mai. Contempla alguns principis que en aquests temps d'inestabilitat no per evidents resulten menys necessaris i que podríem resumir en: s'ha de buscar sempre la veritat, prendre distància dels fets i dels seus protagonistes -sobretot els poderosos- i comprometre's amb els mitjans en què es treballa i sobretot amb els seus professionals, tenint sempre el màxim respecte a oients i tele­espectadors.

En temps d'abundància d'oferta, les indústries audiovisuals necessiten personalitats públiques, són les denominades «estrelles». El consum mediàtic funciona a base de grans prescriptors que estalvien diners a les empreses ja que perquè els seus programes triomfin s'ha de gastar menys en màrqueting. Professio­nalment s'ha de ser molt sòlid per resistir-se a ser una joguina en mans dels fabricants d''anchormen'; Iñaki no és un lector de guions que es­criuen altres, té una personalitat intel·lectual de naturalesa pètria, forjada a base de moltes lectures, de llargues converses i d'un gran afany per conèixer.

ARTESÀ DEL PERIODISME

Tot i que molts creuen el contrari, ell no és una estrella, és un artesà del periodisme radiotelevisiu, forjat a base de treball en hores intempestives, en circumstàncies empresarials adverses, sempre sentint-se integrant d'un projecte comú i disposat a traspassar la seva experiència a companys i companyes. Un exemple viscut: en cada programa especial d'eleccions que es feia a Ràdio Barcelona reunia a la sobretaula del dia de vota­cions tots els integrants de la redacció: becaris, col·laboradors, periodistes, etcètera, i els preguntava d'en­trada: «¿I ­vosaltres com ho veieu?¿Què ­creieu que passarà?». La petita assemblea sempre acabava amb una cosa semblant a: «Siguem precisos, ­però també entretinguts. Recordeu que no s'ha de confondre el rigor informatiu amb el rigor mortis». Mai he vist sortir al carrer de Casp tants periodistes tan il·lusionats i disposats a fer el millor en la seva feina.

Gabilondo ha sigut protagonista i testimoni de les etapes més convulses de la professió. Quan el pe­riodisme va perdre els nord i els professionals van baixar a les trinxeres, ben acompanyats de tertu­lians titellaires i comunicadors que cobren dels poders que ens governen, ell va decidir fabricar-se una torre d'observació i enfilar-s'hi; l'objectiu no era només respectar el principi periodístic de prendre distància dels fets, sinó sobretot veure millor i de forma més clara el que passava.

"OBSERVAR", EN TOTES LES SEVES FORMES

Si un es pren la molèstia de repassar els seus comentaris radiofònics o els seus videoblogs s'adonarà que una de les paraules que més utilitza és «observar», en totes les seves formes verbals. El seu ús ens revela la posició periodística des de la qual treballa: la d'aquell que examina atentament i mira amb atenció els fets i les realitats quotidianes. Amb el temps aquesta pràctica continuada, realitzada amb la millor observança de les regles deontològiques, li ha donat una capacitat de visió gairebé nocturna, és a dir, la de veure-hi clar en temps confusos, que li ha permès també fer prognosis plenes de sentit comú, com la que aquesta setmana s'ha fet viral.

http://cadenaser.com/programa/2016/05/30/hoy_por_hoy/1464590132_161918.html

CONSISTÈNCIA

Notícies relacionades

S'ha de tenir molta consistència intel·lectual i personal per aguantar aquesta posició professional i negar-se a seguir els dictats del periodisme d'informe i de comunicat que ara ens domina; Iñaki utilitza una paràbola que explica el respecte a les normes que hauria d'inspirar sempre la pràctica periodística, ho fa quan les compara amb les que assumeix un cirurgià que tant si treballa en el sector privat com en el públic, o si ho fa en una petita clínica o un gran hospital, compleix amb una sèrie de protocols d'informació, higiene i tècnica quirúrgica. Ell compara aquesta pulcritud amb la realitat actual del treball periodístic i n'observa les enormes diferències ja que, entre altres coses, en el relat mediàtic de l'actua­litat es prenen menys precaucions de les que serien necessàries i denuncia també com els professionals s'estan convertint més en actors que no en mediadors entre els fets i l'audiència.

Quan ens veiem acostuma a dir-me: «Josep Maria, cada vegada en quedem menys dels que ens vam estrenar com a periodistes a la SER». I jo penso per dins: «Bé, sobretot quedes tu, que has arribat a aquest moment de la teva vida lúcid i sense allunyar-te gens ni mica dels teus principis». I immediatament afegeixo: «¡Quina sort que tenim de poder disfrutar de la teva lucidesa!».