Pares en veu baixa

Límits, disciplina, càstigs. ¿Quin pare no ha fet malabars amb aquesta tríada sense resultats? La paciència s’acaba i apareix el crit. Alba Castellví, educadora i mare de dos fills, proposa a Educar sense cridar unes pautes per dissoldre tensions i aconseguir formar nens responsables i autònoms. Repassem-ne unes quantes.

Al lavabo. Davant una situació de xivarri, l’adult ha d’encaminar els seus passos al lavabo, tancar el baldó i respirar fondo, comptant els segons que triga a inspirar i espirar. Una, dues, tres vegades. Al tornar al quadrilàter, el to de veu i la gestualitat hauran canviat. La calma sempre és més eficaç que la crispació.

Aguantar el tipus. Si la disputa es produeix en un lloc públic –on ens avergonyeix la mirada aliena–, s’ha d’esperar que passi l’enrabiada, repetint per dintre «no passa res, ho estic fent molt bé». No s’ha de cedir mai. Està aprenent a suportar la frustració. ¿Difícil? Sí. Una forma d’alleugerir el mal tràngol és adoptar la perspectiva del monitor de centre excursionista: agafar distància i dir-li al nen «quan et passi, parlarem». No s’han de posar pegats a qualsevol petit disgust del menor. S’ha de subratllar que «així són les coses» i que «en un altre moment seran millor».

Abaixar el volum. Com més baix parlem, més atenció posaran (ni que sigui per pura curiositat). A més a més, d’aquesta manera l’adult es relaxa.

El preu d’elegir. Les boges escalades que comencen per un «¡a sopar!» i acaben en «¡vols fer el punyeter favor de venir a la taula!» cridant tenen solució. Consisteix a plantejar-li: «¿Què prefereixes, venir a sopar ara o més tard? Pensa que si véns més tard no hi haurà temps per explicar un conte». Si no ve, no passa res. La resta menja i, quan aparegui, no trobarà cares llargues. Però quan demani el conte –que el demanarà– toca dir: «No, ¿recordes que et vam fer elegir?». És possible que munti el numeret, però mai s’ha de flaquejar. Al cap d’una setmana –sí, només una–, el nen ja entén les conseqüències que es desprenen de les seves decisions. No es tracta de fer persones obedients, sinó d’educar per a la llibertat i la responsabilitat.

Tres vegades, no més. Dir «no» descompon. S’ha de raonar: «No pot ser per tal motiu». I mantenir l’explicació durant dos o tres «¿i per què no?». Seguir és entrar en un bucle diabòlic. Una frase màgica per tancar el tema és el lacònic «ja t’he dit el què». En poc temps aprendrà que és la frase límit. Una manera més empàtica perquè el nen suporti millor la frustració és dir: «Ostres, entenc que t’encanta el que demanes, a mi també m’agradaria, tant de bo fos possible cada dia». Fer-se càrrec del que vol i no pot és una forma bonica de reconduir la situació. Fa que el menor se senti acompanyat i comprès.

Poques normes. Com més «nos», menys valor tenen. Castellví subratlla que hi ha baralles per coses que no són importants, com les queixes pel menjar, la roba que es posin o descuidar-se la bossa d’esports. «No s’ha de malgastar energia en ‘menja els cigrons’ o ‘posa’t aquest jersei’ perquè ho dic jo». Això és autoritarisme. S’han de seleccionar molt bé els assumptes sobre els quals val la pena ser implacable. ¿Quins? Les accions que molestin els altres, els insults, els cops, les faltes de respecte i la vulneració de les normes de convivència. I abans de castigar, és millor que el nen repari el perjudici causat.

Explicar, no interrogar. En una determinada etapa, el diàleg s’encalla. La idea bàsica aquí és no esperar allò que no donem. Així que a la taula, en lloc de disparar el clàssic «¿què tal avui al col·le?», és més eficaç explicar un episodi de la nostra feina. Una setmana després d’explicar mitja vida, el nen començarà a deixar anar informació.

Assumptes propis. Els nens aprenen del que fem i no del que diem. De tal manera que un pare no pot ordenar deixar el mòbil si està teclejant en un. Això és evident. Però el menor també ha d’entendre que no és el centre de l’univers, i que els adults tenen les seves necessitats més enllà d’aconseguir recursos i cuidar. De tant en tant hem de poder dir: «Què bé tenir una estona per llegir o anar a la piscina». Evita tirans i els ensenya a respectar el temps dels altres.

Un món hostil. ¿Quines armes tindrà un nen conscient i respectuós quan s’enfronti a la batalla campal que hi ha a l’altre costat del niu? Un kit de supervivència: 1/ evitar la temptació de resoldre allò que puguin solucionar per si mateixos. 2/ plantejar-los sovint petits reptes a superar, del tipus portar ous del galliner o cordar-se les sabates. 3/ no estalviar la frustració i els sentiments desagradables, elogiant la persistència i l’esforç. 4/ esperar el millor d’ells. I 5/ transmetre’ls ­acceptació, respecte i estima. Només així podran confiar en si mateixos i seran capaços de buscar solucions.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

El consol. Si els pares ho fan rematadament malament, no està tot perdut. El que fem influeix, i molt, però no és determinant. El nen disposa d’altres models que li permeten comparar i extreure conclusions per si mateix.

‘Bonus track’. Tranquil·litat. Pensar que alguna cosa no va bé ara no significa que les coses no estiguin anant bé. Res és greu.