ENTREVISTA AMB EL Catedràtic d'Economia Aplicada i Història

Ángel Viñas: "Franco es va fer milionari a la guerra"

«Els espanyols encara no han posat Franco al seu lloc», afirma l'historiador, que lamenta els intents que segueix havent-hi avui en dia per reivindicar la figura d'un dictador que es va aprofitar dels seus privilegis per enriquir-se i resistir en el poder 'LA OTRA CARA DEL CAUDILLO' Ángel Viñas retrata en el seu llibre el dictador com un corrupte i corruptor narcisista amb un gran instint camaleònic.

L’economista i historiador Ángel Viñas, durant l’entrevista. / AGUSTÍN CATALÁN

L’economista i historiador Ángel Viñas, durant l’entrevista.
L’economista i historiador Ángel Viñas, durant l’entrevista.

/

7
Es llegeix en minuts
JUAN FERNÁNDEZ

Al cap de quaranta anys de la seva mort, la figura de Franco segueix flotant sobre un mar d'incògnites. Una d'elles té a veure amb la seva fortuna, de la qual fins ara ningú ha sigut capaç de justificar-ne l'origen. Ángel Viñas el situa en la guerra civil, en la qual el dictador s'hauria pogut fer seu un multimilionari botí de guerra. En l'últim llibre que ha tret al carrer, La otra cara del caudillo (Crítica), l'historiador, diplomàtic i economista, autor de nombrosos estudis sobre el franquisme, descriu l'antic cap de l'Estat com un personatge corrupte, narcisista i filonazi, però també astut i sagaç per saber-se adaptar als canvis dels temps.

-Quaranta anys. ¿Li semblen molts o pocs?

-Depèn. Quan llegeixo algunes de les coses que es publiquen avui en dia sobre Franco, em fa la sensació que seguim als anys 70. La seva ombra és allargada, segueix allà, encara projecta la seva influència sobre molts espanyols. També l'ombra de Hitler és allargada a Alemanya, però allà ningú mínimament decent proposa rehabilitar-lo. Aquí sí que hi ha historiadors que volen donar una visió beatífica de Franco i del franquisme que no es correspon amb la realitat.

-¿Ens queda molt per saber d'ell?

-Bastant, la seva figura no s'ha estudiat encara a fons. En part es deu al fet que a Franco li repugnava molt escriure. Amb prou feines va deixar res escrit, es dedicava a donar ordres verbals, així que els historiadors ens enfrontem a una mena d'esfinx, n'hem d'induir el pensament a partir de la seva empremta, no pas de les seves confessions directes, i això alimenta el mite. Jo detesto treballar així. He sigut funcionari de l'Estat i de la Unió Europea i sempre he treballat amb papers. Com a historiador, no m'agrada fiar-me dels testimonis verbals, perquè les paraules i els records se'ls emporta el temps.

-Amb els papers que ha trobat, al seu llibre tira per terra alguns mites de Franco i desvela incògnites com ara l'origen de la seva fortuna. ¿Tan enrere arrenca la seva riquesa, en plena guerra civil?

-És clar. Franco va entrar en guerra sense un duro. El seu sou va quedar congelat quan es va produir l'aixecament militar, però a l'acabar la contesa tenia una fortuna de 32 milions de pessetes de l'època, l'equivalent a 388 milions d'euros d'avui. Sembla que li va durar. ¿D'on van sortir aquells diners?

-Li torno la pregunta.

-Hi ha rastres de sistemes d'enriquiment il·lícit, com ara l'operació del cafè que va donar el dictador brasiler Getúlio Vargas, i que Franco va aconseguir distribuir i vendre, cosa que li va reportar 7,5 milions de pessetes. Aquell cafè era un regal per al poble espanyol, òbviament ell no es devia beure 600 tones de gra, però els diners de la venda van acabar al seu compte corrent. Les xifres quadren: aquesta és, exactament, la mateixa quantitat que hi havia en aquell compte quan el va tancar el 1940. Però va tenir més vies per amassar diners.

-¿Com quines?

-Franco es va embutxacar una enorme quantitat de pessetes extraient-les de les donacions que es van fer al seu bàndol. S'anunciaven a la premsa per socórrer els caiguts. Al quarter general del Front Nacional es va crear una secció de donatius, on ell va arrambar amb bona part. Hi ha anotacions comptables que ho demostren, com les 100.000 pessetes que es van transferir del compte de donatius a la seva personal el 23 d'octubre de 1936. La prova és allà, jo no m'ho invento. També hi ha referències de traspassos mensuals de 10.000 pessetes des de Telefónica al seu compte personal. Els soldats morien com a xinxes al front mentre ell es cobria el ronyó.

-¿Aquells diners els va prendre en concepte de botí de guerra?

-No té cap altra explicació. Devia pensar que el futur era incert i es va voler fer un matalàs per si se n'havia d'anar de cop i volta. De fet, els diners estaven en comptes corrents fàcilment movibles. Quan es va acabar la guerra i es va sentir segur, llavors va començar a invertir. Com va fer amb la finca Valdefuentes, on va fer servir homes de palla i figures interposades per no ser delatat. Pura enginyeria jurídica que revela el seu gust per l'opacitat, el secretisme i l'avantatgisme. Sempre va ser amic d'ensarronar sense que es notés.

-El règim franquista acostuma a ser etiquetat de feixista, però vostè identifica Franco més amb el nazisme. ¿En què es basa?

-Franco va quedar obnubilat per la figura de Hitler i en va prendre prestat el concepte de Führerprinzip, la idea que el líder suprem pot fer i desfer tant com li sembli perquè és font del Dret. No és que estigués per sobre de la llei, és que ell era la llei. Per això va estar promulgant lleis fins al 1957 sense publicar-les al BOE. Això és una clara influència nazi. Ell estava més a prop dels alemanys que no pas dels italians. De fet, els italians no li feien gaire el pes. En canvi, amb Alemanya hi va firmar pactes secrets tan bon punt es va acabar la guerra.

-¿Quins?

-Entre el final de la guerra civil espanyola i el començament de la segona guerra mundial van passar uns mesos que no s'han estudiat prou, però que van ser molt importants. L'ànsia de Franco per acostar-se al Tercer Reich el va animar a firmar el Tractat d'Amistat i Cooperació Hispanoalemanya, del qual no es va saber res fins que els aliats van publicar els arxius nazis als anys 50. Franco aspirava que Hitler l'ajudaria a reconquistar l'imperi espanyol, que passava per recuperar el Marroc, Orà i Gibraltar.

-Sona a somnis de grandesa.

-Franco tenia tics que delaten un caràcter narcisista. Es va arribar a convèncer, a ell mateix i també el seu entorn, que ell era l'únic capaç d'interpretar els interessos d'Espanya, idea que va mantenir fins al final. Al seu testament afirmava que no havia tingut mai enemics, els únics havien sigut els enemics d'Espanya. Era tan narcisista que s'ho va creure.

-¿Era una figura mediocre?

-En absolut. Era un home sagaç que coneixia bé la seva gent i va saber manipular-los per ser el centre durant gairebé 40 anys. En el règim hi havia un enfrontament entre els militars monàrquics que volien la restauració de la corona i la Falange, que hi era contrària. Franco va resoldre allò dient que el pretendent era víctima d'una conspiració maçònica i l'únic que podia salvar la pàtria era ell. Quan es va veure en el poder, es va dir a si mateix: jo d'aquí no me'n moc. Per aconseguir-ho, es va envoltar d'una guàrdia pretoriana lleial a la qual va saber cuidar amb beneficis i diners. Era un corrupte i un corruptor nat, perquè va corrompre els que tenia al voltant.

-¿Això explica la seva supervivència en el poder durant tant de temps?

-Això i la capacitat per adaptar-se a les circumstàncies canviants de la història. Franco va ser un dictador camaleònic. Es va fer nazi quan tocava, i després va saber acostar-se als americans venent-los el seu anticomunisme. A l'esclatar la guerra freda, es va declarar «sentinella d'Occident» i va cultivar el mite d'haver sigut primer a alçar-se en armes contra els comunistes. Als nord-americans tant els feia tota aquesta història. A ells només els interessava Espanya per la situació geoestratègica entre Europa i Àfrica, però Franco va vendre aquell acostament com un triomf personal.

-¿Com creu que queda la seva figura en la història? ¿Què es dirà d'ell d'aquí cinquanta anys?

-Aquest capítol no està tancat. Espanya no ha posat encara al seu lloc Franco, ni ha ajustat comptes amb la dictadura franquista, que va ser més sagnant del que sosté el discurs oficial. La historiografia està mirant de posar al descobert aquesta realitat, però un sector de la societat espanyola s'hi resisteix. A vegades, quan duc a terme una investigació i sento que em titllen d'antifranquista, responc: és clar que sóc antifranquista, és el més normal, com ho és ser antinazi i antiestalinista.

Notícies relacionades

-¿A què es deu aquesta negativa a mirar al passat?

-Hi ha motius històrics i polítics, però també sentimentals i de mala consciència. A aquestes altures, el PP segueix sense condemnar el franquisme. Tampoc ho ha fet l'església catòlica. M'imagino que aquesta resistència haurà desaparegut d'aquí cinquanta anys, però encara ara, perviu. El franquisme està més present del que pensem, té reverberacions sobre la vida pública del país. Ho vam veure quan el Govern anterior va intentar tocar una mica aquest tema i li van parar els peus. Aquest és un compte pendent que s'haurà de resoldre algun dia, perquè amb els mites no es construeix la història.