Anar al contingut

LES ESTRELLES ESTRANGERES DE BARCELONA-92

Sota l'embruix del 'dream team'

Ningú va poder igualar la brillantor dels ídols de la NBA, que anaven per primera vegada a uns Jocs

Luis Mendiola

Michael JordanMagic JohnsonLarry Bird Charles Barkley.  El càsting de la NBA per a Barcelona-92 va resultar inigualable. Ningú en la cita olímpica va poder competir en brillantor amb les estrelles del bàsquet nord-americà. Ningú. Van acaparar el protagonisme des del principi fins al final convertint-se en els indiscutibles reis dels Jocs, malgrat el magnetisme de Carl Lewis a l’estadi de Montjuïc, on va compartir un paper principal amb el seu compatriota Gail Devers o l’algeriana Hassiba Boulmerka o el desafortunat Serguei Bubka. A pesar també del protagonisme de l’hongaresa Krisztina Egerszegi a les piscines Picornell, o de l’increïble gimnasta bielorús Vitali Sxerbo al Palau Sant Jordi, que es va convertir en un dels herois d’aquells Jocs.

Per primera vegada la competició olímpica es va obrir als professionals de la NBA i Barcelona es va entregar al seu glamur. Dins i fora de la pista. Barkley es va ensenyorir de la nit a la Rambla, després d’exhibir-se al camp partit rere partit, fins a acabar com a màxim anotador del torneig. Jordan va demostrar la seva condició de competidor nat a les taules de joc i als greens del club de golf del Prat, després de deixar clara la seva condició de rei enfront de tots els seus rivals. Magic Johnson va dissipar, en part, amb el seu somriure la por al contagi del virus de la SIDA del qual, pocs mesos abans, va anunciar que era portador, provocant una commoció planetària.

PORTA OBERTA

La feina als despatxos feia temps que havia germinat. El 7 d’abril de 1989, la FIBA va decidir en un congrés extraordinari obrir la porta als professionals de la NBA. El COI  havia fet aquell mateix pas mesos abans en la seva assemblea. El que va seguir va ser una reacció en cadena. Els nord-americans volien rescabalar-se del mal sabor de boca que els va deixar la derrota a Seül-88 davant l’URSS de Sabonis, Marchulonis o Volkov i davant la Iugoslàvia de Divac, Petrovic i Kukoc. La NBA aspirava a la globalització. S’explica que el sí definitiu va arribar en una reunió entre Phil Knight, fundador de Nike, David Stern, llavors comissionat de la NBA, Michael Jordan i el seu totpoderós agent, David Falk. «¿Us adoneu de les repercussions de tot això?», els va temptar Stern.

IMPACTE GLOBAL

Els  ídols de la NBA van fer valer el seu estatus per instal·lar-se fora de la Vila Olímpica, on tot i això es van deixar veure de tant en tant per amarar-se de l’esperit dels Jocs. Així que els partits al pavelló de Badalona, que va albergar tot el torneig, es van convertir en una successió de selfies, malgrat que la paraula encara estigués lluny de posar-se de moda, entre els rivals que aprofitaven els prolegòmens i els finals dels partits per fotografiar-se amb els seus ídols. Ningú es va escapar d’aquesta temptació. Ni tan sols els jugadors espanyols, que van passar de puntetes pel torneig, incapaços de respondre a les enormes expectatives que s’havia dipositat en ells.

Entregats a l’embruix de l’equip nord-americà, Barcelona es va convertir en la primera cita olímpica en què el bàsquet va desplaçar l’atletisme en els ràtings d’audiència. L’impacte va ser global.
 

Jordan, Magic Johnson, Bird i Barkley van regnar
a la pista i a la nit
de Barcelona

Els Jocs de Barcelona es van distingir pel final dels boicots de les grans potències, per la seva modèlica inauguració, pel retorn de Sud-àfrica després de 28 anys de suspensió per l’apartheid i sí, sobretot, per l’inigualable dream team.

​Així va ser com es va batejar aquell equip de somni, compost per primera vegada per jugadors de la NBA, els millors del moment: David Robinson, Patrick Ewing, Larry Bird, Scottie Pippen, Michael Jordan, Clyde Drexler, John Stockton, Chris Mullin, Charles Barkley i Magic Johnson.  Hi va haver una  excepció: Isaiah Thomas.

El base dels Pistons va ser vetat per Jordan, en un episodi que forma part de la intrahistòria. A ells s’hi va afegir Christian Laettner, en una mostra de respecte al bàsquet universitari, que fins llavors havia representat els Estats Units a nivell internacional.

Aquella selecció de talents privilegiats va conquistar la medalla d’or fent de mitjana 44 punts de diferència. Va ser una trituradora per als rivals. En quarts va caure Puerto Rico. En semifinals, la Lituània de Sabonis. I en la final, la Croàcia de Petrovic. El seu llegat va ser tan impactant que el terme dream team va quedar com a sinònim d’excel·lència. Segurament va ser el millor equip de la història.

HEROIS DE L'ESTADI

Amb els seus sis ors, Vitali Sxerbo va ser el gran protagonista individual de Barcelona. Al Sant Jordi es va coronar com a campió en el concurs individual, en terra, salt, cavall amb arcs, paral·leles, anelles, barra fixa i en equip, i va pujar a la categoria de llegenda, sota la bandera de l’Equip Unificat, que va acollir les antigues repúbliques de l’URSS. Només Michael Phelps, amb els seus vuit ors a Pequín 2008, i Mark Spitz, amb els set de Munic-72, superen en la història aquest campió olímpic, que viu a Las Vegas (EUA), on dirigeix la seva pròpia escola i que possiblement quedarà per al record com el millor gimnasta de la història olímpica.

itali Scherbo, amb sis ors, es va coronar a Barcelona-92 com el millor gimnasta de la història olímpica

L’hongaresa Krisztina Egerszegi es va convertir en l’heroïna de les Picornell amb els seus ors en 100 i 200 esquena i 400 estils, un llegat que havia obert a Seül, quatre anys abans, amb un or i una plata en les dues proves d’esquena i que va completar a Atlanta-96 ja que va revalidar el seu or en 200 esquena i va obtenir un bronze en estils.

Carl Lewis, Egerszegi, Boulmerka i Devers van deixar gestes per a la memòria

També van resultar impactants els moments viscuts a l’estadi de Montjuïc. Des de l’eliminació del tsar de la perxa Serguei Bubka, campió olímpic a Seül, que va fer tres nuls sobre la primera altura i va quedar últim, fins al triomf de Gail Devers en els 100 metres femenins, que va superar una malaltia que dos anys abans la va mantenir en una cadira de rodes; el triomf de l’algeriana Hasiba Boulmerka en els 1.500 o els dos ors de Carl Lewis en el relleu i en longitud, per encadenar tres títols consecutius en aquesta especialitat. 
 

0 Comentaris
cargando