Pasqual Maragall: campió olímpic

Pasqual Maragall era un nen més aviat tímid i vergonyós. No li agradava que els altres es fixessin massa en ell, molt menys ser el centre d’atenció en una reunió. A l’escola, odiava que el fessin sortir a la tarima per recitar un poema, cosa que succeïa cada any per Nadal. ¿Per què sempre jo? A veure, Pasqual, ets el net del poeta. Una altra vegada, quin rotllo. El seu avi Joan va ser un gran poeta, però ell no volia seguir els seus passos. Tampoc volia ser cantant, ni actor, ni res que l’obligués a plantar-se en solitari davant el públic. Ell volia ser carter. Aquest sí que era un ofici interessant.

Va passar la infantesa i van arribar els anys de la universitat, la militància antifranquista i el treball polític al PSC. En totes aquestes facetes Maragall actuava com un jove inquiet i participatiu, però no semblava ambicionar el lideratge ni posseir un carisma especial. Se sentia més còmode en els segons plans.

Dos axiomes

Quan Felipe González va guanyar les seves primeres eleccions generals, el 1982, i va trucar a Narcís Serra, llavors alcalde de Barcelona, perquè fos el seu ministre de Defensa, aquest va informar al president del COI, Juan Antonio Samaranch, que deixava l’alcaldia i les regnes del projecte olímpic de Barcelona en mans de Maragall. Una ràfega gelada d’inquietud va recórrer l’espinada de Samaranch, que no coneixia aquell jove grenyut i desgarbat que havia de succeir Serra a l’alcaldia.

–¿Això canviarà alguna cosa? –va inquirir el cap del COI.

–De cap manera –va respondre el ministre in pectore–. Maragall coneix i comparteix el projecte olímpic Tot anirà bé, t’ho asseguro. Veuràs fins a quin punt serà un alcalde eficient.

Samaranch va poder comprovar de sobres a partir de llavors, en ocasions amb desgrat, l’empenta, la determinació, la fermesa i l’obstinació del nou alcalde en la defensa dels dos axiomes principals de Barcelona- 92: els Jocs estarien al servei de la ciutat, no al revés, i l’ajuntament, no les altres administracions partícips, tindria el control efectiu de l’operació. La discussió d’aquests dos principis va donar peu a diverses crisis amb els altres actors olímpics (COI, Generalitat, Govern) i la burgesia local, però la fermesa del tàndem format per Maragall i Josep Miquel Abad, el seu home de confiança en el comitè organitzador, els va permetre aguantar fins al final.

La metamorfosi

¿Què se n’havia fet d’aquell jove introvertit que el 1979 havia rebutjat ser candidat socialista a l’alcaldia de Barcelona i que el 1982 va intentar, aquesta vegada sense èxit, defugir l’encàrrec de rellevar Serra? Ho explicava el mateix Maragall a EL PERIÓDICO el 2003, una setmana abans de les eleccions que el portarien a la presidència de la Generalitat:

 –És difícil precisar com neix un líder. ¿D’on prové el carisma? Jo mai vaig buscar protagonisme en política. Ni en la clandestinitat, ni després al PSC. Sempre vaig estar entre els que tallaven el bacallà, això sí, però no era el líder. No sospirava per destacar. En els primers anys del PSC, el que de debò m’agradava era repartir propaganda al carrer. Ben mirat, això lligava amb el meu desig infantil de ser carter, ha, ha, ha. Jo no entenia els companys que defugien aquesta tasca. Creguin-ho, mai vaig pretendre tenir responsabilitats. I quan em va tocar acceptar-les, em vaig resistir fins que no hi va haver cap més remei. Però de sobte tot va canviar, fins i tot la percepció subjectiva de mi mateix. Va ser el dia que vaig rebre l’alcaldia de mans de Serra. Jo ja no estava al pati de butaques, sinó a l’escenari. Tots els altres et miren i tu has de representar-los. Són els altres els que et confereixen el carisma. Tu et sents representant seu i ells et veuen com una extensió de si mateixos. T’escolten com a algú que parla per ells. I tu ho entens i ho assumeixes. Això és el carisma, no hi ha més misteri.

El Maragall tímid i retret havia desaparegut, metamorfosat en un líder carismàtic i vibrant: el millor alcalde de Barcelona en almenys cent anys. Maragall, el líder que no volia ser-ho, o que no sabia que volia ser-ho, va pilotar amb encert palmari la radical transformació urbana de la ciutat i la seva conversió en una capital moderna d’atractiu mun­dial.

El projecte olímpic de Barcelona va ser l’eix del seu mandat, un ressort excepcional, una finestra d’oportunitat sense comparació. Que ell va saber portar a port navegant a través de no pocs temporals.

 –Digue’m quant ens costarà tot–, li havia preguntat Felipe González als primers 80.

 –Cinc mil milions de pessetes–, va respondre sense dubtar l’alcalde.

‘La Gota Malaia’

Gairebé deu anys més tard, dues setmanes després de clausurar els Jocs, el president va invitar Maragall al Coto de Doñana. Allà l’esperava:

–Així que cinc mil milions, ¿eh, tio?–, va disparar González amb un somriure. La factura olímpica del Govern central va pujar a 237.000 milions de pessetes. Durant els anys de les obres olímpiques, els ministres es posaven la mà a la cartera al sentir el nom de Maragall. La Gota Malaia, va ser el malnom que li van posar González i Alfonso Guerra.

 

Notícies relacionades

La fórmula màgica de Barcelona-92

Derartu Tulu i Elana Meyer reviuen a Montjuïc el seu icònic gest antiapartheid a Barcelona-92

Després de construir la ciutat olímpica, el nen que volia ser carter va arribar a la presidència de Catalunya. Aquí mai va brillar com en l’alcaldia. La seva estrella política va declinar, víctima de la tremenda inestabilitat del seu govern de coalició i dels desacords amb el seu propi partit.

Però res d’això el privaria ja de la glòria reservada als autèntics campions olímpics.