El costat fosc de Macri

A Mauricio Macri se’l coneix com l’àngel exterminador, i no és per la pel·lícula de Luis Buñuel. El sobrenom li va posar Jorge Asís, autor d’una de les novel·les essencials dels anys 70, Flores robadas en los jardines de Quilmes, i estrella televisiva des de fa mesos. Per Asís, el president argentí mereix aquest malnom perquè «tots els que se li van enfrontar», ja siguin polítics, sindicalistes o empresaris, han sigut «exterminats».

Un total de 23 estrelles de l’entorn de la seva predecessora, Cristina Fernández de Kirchner, entre ells el vicepresident Amado Boudou, passaran les festes de Nadal a la presó, encara que no tenen condemna. Algunes de les causes judicials que els van portar entre reixes, com la de suposada complicitat amb l’Iran per encobrir un atemptat terrorista el 1994, per la qual un jutge federal vol empresonar l’expresidenta, va fer que Human Rights Watch (HRW) denunciés un procediment  «absurd» i sense «fonaments».

La permanent desfilada de kirchneristes pels tribunals s’ha convertit en una mena d’espectacle paral·lel i, segons el mordaç Asís, ara per ara a Macri  li ha servit per entretenir aquells milions d’argentins que, abans que res, avorreixen l’exmandatària i actual senadora. «Però aquesta llet aviat s’esgotarà», va advertir aquest escriptor que també solia irritar el Govern anterior. Llavors, els problemes reals de l’economia ocuparan el centre d’una realitat que la televisió endolceix.

Alguna cosa semblant ja ha començat a passar amb la reforma que retalla al voltant d’un 13% les pensions. Les cassoles, que abans es feien sonar  en barris de classe mitjana i alta per expressar el malestar amb la yegua –així deien a la presidenta– van sonar dilluns a la nit per expressar el desgrat per una llei que el macrisme negava en la campanya electoral dels comicis d’octubre en què va resultar vencedor.

El Govern va reconèixer que la seva decisió és amarga però necessària i va augurar que durà beneficis. El mateix van dir als anys 90 els presidents Carlos Menem i el seu successor Fernando de la Rúa. Aquest últim també va podar un 13% les pensions i els salaris. Una convulsió social derivada del corralito financer el va obligar a dimitir a finals del 2001.

Retorn al passat

Han passat 16 anys i l’Argentina, en certs aspectes, sembla trobar-se al mateix punt. Macri, amb una popularitat del 40%, necessita apuntalar la seva reelecció el 2019 amb obres públiques a la província de Buenos Aires, la més important del país, i, sobretot, reduir el dèficit fiscal. El Govern requereix de fons per abonar els interessos del deute públic que, d’acord amb algunes estimacions, es va incrementar 100.000 milions de dòlars en dos anys.

Els passius en moneda estrangera es destinen a pagar les importacions, finançar viatges a l’exterior de la classe mitjana, cancel·lar interessos amb els creditors i alimentar la fuga de capitals. Els argentins acumulen 262.343 milions de dòlars a l’exterior, el 44% del PIB. Si a més s’hi suma el que hi ha en paradisos offshore, la quantitat  es duplica.

Mesos enrere, el Govern va obrir la finestra perquè les grans fortunes blaquegessin els seus milions no declarats i d’aquesta manera estimular les inversions. Però quatre de cada cinc dòlars no van tornar a l’Argentina després de ser declarats. El periodista Horacio Verbitsky va revelar que entre els beneficiats hi ha Gianfranco Macri, germà del mandatari, i Nicolás Caputo, testimoni del casament del cap d’Estat, la fortuna del qual ha crescut a l’empara de contractes amb l’Estat. Macri li diu germà de la vida.

Notícies relacionades

Nova batalla campal davant el Congrés argentí per la retallada de les pensions de Macri

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Com que el Govern de centredreta va rebaixar els impostos als grans productors agropecuaris i les mineres, els pensionats van tornar a ser la baula més feble. Hi va haver un segon tarifazo –pujada d’impostos dels serveis bàsics– i s’anuncien nous acomiadaments de funcionaris de l’Estat.

En aquest context creix la protesta social i, com a resposta, l’enduriment de les forces de seguretat al carrer. La Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) va qualificar de «desmesurada» la reacció policial a les grans mobilitzacions contra l’ajust de les pensions. El Govern va negar la repressió. Va dir que només va tractar de neutralitzar una minoria molt violenta que és presentada com una gran amenaça institucional. En un país dividit emergeixen tensions no previstes per la «revolució de l’alegria», com el macrisme es va definir abans d’arribar al poder.