Rússia torna amb força al Mediterrani

Va ser un acte lluït, carregat de pompa i parafernàlia militar, i probablement ideat per impactar visualment als mitjans de comunicació occidentals. El gener passat, el general Jalifa Haftar, capitost d’una de les faccions enfrontades a Líbia, va aterrar a bord d’un helicòpter a la coberta del portaavions Almirall Kuznetsov, que tornava a Rússia després d’haver participat en el setge militar que va propiciar la caiguda dels barris rebels d’Alep a mans del règim sirià.

Enfundat en una guerrera verda oliva, que destacava entre el blanc sense màcula dels uniformes de gala de l’Armada russa, Haftar va passar revista a una guàrdia d’honor, va visitar diferents instal·lacions del vaixell i va parlar per videoconferència amb el ministre de Defensa rus, Serguei Xoigu, amb qui va tractar «temes relacionats amb la lluita contra els grups terroristes internacionals al Pròxim Orient», segons el relat oficial de la conversa difós per Ria Nóvosti. 

Des d’aleshores, Rússia maniobra i pressiona amb insistència l’ONU perquè aixequi, almenys parcialment, l’embargament d’armes sobre Líbia, decretat pel Consell de Seguretat el 2011, a l’inici de la revolta contra Muammar al-Gaddafi, amb l’objectiu de pal·liar les conseqüències de la guerra civil sobre la població local. 

'Tour' guiat

El tour guiat d’un dels homes forts del país nord-africà pel vaixell insígnia de l’Armada russa no constitueix cap fet aïllat, sinó que es tracta d’un pas més en l’estratègia de Moscou d’estendre la seva presència militar i la seva influència econòmica als països del Mediterrani Oriental, aprofitant els avantatges estratègics i polítics que li han reportat l’annexió de Crimea i la més recent operació militar a Síria. 

Els països de la zona, governats molts d’ells per règims autocràtics i dictadures que han sobreviscut a les primaveres àrabs i a cops d’Estat, veuen amb bons ulls el creixent paper al Pròxim Orient d’un Kremlin que, a diferència d’Occident, no plantejarà demandes de democratització a canvi de suport. «És tot al contrari del que passa a l’Europa Oriental, on Rússia és percebuda com una amenaça; els règims de la zona consideren Moscou com un factor d’estabilitat», constata, en una conversa telefònica, Nicolás de Pedro, investigador principal del CIDOB.

Els puntals de la presència russa a la zona

El denominat Grup Operatiu de l’Armada al Mediterrani (GOAM), juntament amb el renovat port de Tartus a Síria, constitueixen els dos pivots sobre els quals es va assentant el retorn de la Marina de guerra russa a la zona, un retorn que, no obstant, encara queda lluny de les dimensions que va adquirir la presència de la flota soviètica en la guerra freda.

Segons va informar l’agència Spútnik a l’estiu, una quinzena de vaixells han sigut incorporats al GOAM, un nombre sense comparació amb les quatre desenes de vaixells de guerra, entre creuers i submarins, que al seu dia solcaven les aigües mediterrànies formant el denominat Cinquè Esquadró Operacional de la Marina de guerra soviètica, dissolt el 1992, després del col·lapse de l’URSS.

Les intencions de Rússia, que veu com els seus vaixells militars no tenen accés directe a aquest mar càlid, no es podrien materialitzar en absència de bases als països riberencs que permetin amb regularitat el provisionament sense necessitat de penosos trasbalsos de navegació a través dels estrets dels Dardanels i del Bòsfor, a Turquia, que a més en cas de conflicte serien tancats, cosa que bloquejaria al mar Negre els vaixells del Kremlin.

Dilluns, només dies després que Putin, durant una inesperada visita a Síria, tornés a anunciar l’inici de la retirada de les tropes russes a Síria, el Parlament rus va començar a examinar un acord amb el règim de Damasc per ampliar la base de Tartus, a la província de Latakia. Aquestes instal·lacions portuàries, que fins fa poc eren tan sols un «punt d’assistència tecnicologístic», segons l’argot militar rus, es convertiran en una base militar en tota regla i comptaran amb dos molls més, de manera que podran acollir 11 navilis a la vegada, entre ells els vaixells més grans de l’Armada russa, el portaeronaus Almirall Kuznetsov, de 303 metres d’eslora, i els quatre creuers de la classe Kírov, de 252 metres.

    

De forma recurrent, apareixen informacions als mitjans de comunicació assegurant que el Kremlin planeja arribar a acords semblants i obrir bases en altres estats mediterranis amb els quals està intensificant les seves relacions diplomàtiques i econòmiques, com Algèria, Líbia o Egipte, tot i que de moment sembla lluny de la realitat. Moscou «fa sortir el tema en un intent de projectar (el seu poder) però crec que excedeix una mica les seves capacitats actuals», puntualitza l’analista De Pedro.

Una pica a Turquia

Paral·lelament al desplegament militar, Rússia està fent intensos esforços diplomàtics destinats a minvar els vincles de defensa mútua entre els països membres de l’OTAN, amb especial atenció a Turquia, presidida per Recep Tayyip Erdogan.

Notícies relacionades

Putin viatja a Síria per sorpresa i torna a anunciar la "retirada" de les tropes russes del país

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Arran del ferm suport rus al president turc, tant durant el cop d’Estat que va afrontar el 2016 com en la posterior repressió de la dissidència, Ankara i Moscou han anat estrenyent relacions, que van culminar al juliol amb l’anunci de la compra, per part de l’Exèrcit otomà, de les avançades bateries de míssils S-400, de fabricació russa. L’adquisició de material bèl·lic d’alta tecnologia ha sembrat l’alarma als quarters generals de l’OTAN.

Segons va declarar a l’octubre el general txec Petr Pavel, president del comitè militar de l’Aliança, si la decisió es materialitza Turquia serà exclosa de qualsevol sistema integrat de defensa antiaèria. «Els països són sobirans en les seves decisions, i també a assumir-ne les conseqüències», va dir.