Putin i la 'pax russa' a Síria

Centenars de sirians, amb banderes russes i de la Síria governamental, van omplir a vessar el campus de la Universitat al Baath a Homs el 9 de maig passat, aquell dia sagrat per a Rússia en què tot el país es va llançar al carrer per commemorar la victòria sobre l’Alemanya nazi. Un sol intens es deixava sentir a la pell d’una gent que celebrava, com un rus més, aquesta festivitat acabada d’importar a Síria i de la qual degudament va informar Spútnik, l’agència de notícies del Kremlin.

Serguei Groguin, un alt oficial rus, va pujar a la tarima d’oradors i, micròfon en mà, va establir un paral·lelisme entre la victoriosa guerra del seu país contra les hosts d’Adolf Hitler i el recent «triomf» russosirià en la seva lluita «contra el terrorisme», anunciant un prometedor futur: «Penso que aviat Síria tornarà a ser un país pacífic i pròsper».

Pau i prosperitat són dues paraules encara esquives en un lloc que ha patit un dels pitjors cataclismes dels últims 80 anys, amb centenars de milers de morts i milions de refugiats i desplaçats. El president rus, Vladímir Putin, s’acaba de reunir a Sotxi amb els seus socis, l’iranià Hassan Rouhani i el turc Recep Tayyip Erdogan, per llançar un «procés de pau» amb el qual –suposadament– acabar definitivament amb la guerra.

Transcorreguts uns quants dies des de la clausura de la cimera tripartida, observadors i experts s’afanyen a esbrinar en què consisteix aquesta pax russa dissenyada pel Kremlin, i si verdaderament pot portar al país la tan esbombada prosperitat.

El principal resultat de la cita ha sigut la convocatòria d’un Congrés Sirià sobre el Diàleg Nacional, a celebrar-se també a Sotxi en data a determinar, per redactar una Constitució i fixar un calendari electoral. La iniciativa és descrita en un e-mail pel politòleg rus Vladímir Frolov com una «assemblea sota el control de Rússia per fixar els paràmetres de l’acord i empènyer/forçar tots els contendents a acceptar-lo». Una vegada tancada l’assemblea, el procés «tornaria a les negociacions de Ginebra auspiciades per l’ONU», prossegueix Frolov.

Amb la convocatòria del congrés, opina l’analista, Putin busca «diluir l’oposició armada i convidar tota classe de delegats menors que només es representen a si mateixos», i així «limitar la seva capacitat d’insistir en la marxa immediata d’Assad».

Rússia, dependent d'Assad

I és que entre els analistes russos creix la sensació que el Kremlin ja s’ha tornat molt dependent respecte a la figura del dictador sirià, acusat de greus crims de guerra, per garantir la seva presència militar a Síria i materialitzar els seus objectius econòmics i geopolítics, almenys en els pròxims anys. I això, malgrat que en privat, durant certes fases de la guerra, el ministre d’Exteriors Serguei Lavrov va prometre als seus col·legues de la UE i els EUA –alguns d’ells disposats a creure-se’l, com van reconèixer ells mateixos en converses amb EL PERIÓDICO– que Assad era material prescindible. «Rússia té dues línies vermelles a Síria: mantenir Assad al seu càrrec i garantir la integritat territorial siriana», detallava per telèfon Alekséi Malaixenko, orientalista i exdirector del centre Carnegie a Moscou.

Malgrat que hi ha indicis que el Kremlin va arribar a buscar reemplaçament a aquest incòmode personatge, la batuda no va culminar amb èxit ja que «les relacions amb Damasc es basen en la persona d’Assad, i Rússia no confia en ningú més», certifica Malaixenko.

Notícies relacionades

Esquerdes del discurs rus a Síria

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

A partir d’aquí es genera una quadratura del cercle que la diplomàcia russa haurà de resoldre. Tant la UE com els EUA semblen ser els únics capaços de sufragar la reconstrucció de Síria, però ja han dit que no donaran un cèntim en absència d’una transició creïble. En un comunicat emès a Luxemburg a l’abril, els ministres d’Exteriors de la UE només   es van comprometre a participar quan una «genuïna i inclusiva transició política estigui en marxa».

Es tracta, segons Malaixenko, d’una «qüestió clau». «Rússia ja manté la rebel·lió prorussa a Ucraïna, l’annexió de Crimea, i repúbliques satèl·lits com Transnístria o Ossètia del Sud; no pot afrontar per si sola la tasca». Una possibilitat seria demanar la col·laboració dels països emergents, però un massiu desembarcament de la Xina a Síria tampoc sembla ser del gust del Kremlin.