El Congrés dels EUA comença a abordar el seu flagrant problema d'assetjament sexual

Des que el 5 d’octubre The New York Times va revelar les primeres acusacions per agressió i assetjament sexual contra el productor de cine Harvey Weinstein, els Estats Units han obert els ulls a un problema sistèmic. Les denúncies amb noms propis han sacsejat des de la indústria tecnològica fins al món de l’art o del periodisme. I «l’hora de la veritat», el «punt d’inflexió», també ha arribat al Congrés.

Segons un sondeig fet l’any passat per CQ Roll Call, quatre de cada deu dones que treballen a les cambres veuen l’assetjament com un problema. Una de cada sis l’ha patit. I Capitol Hill es veu com a terreny adobat per a l’abús, en part per la seva estructura: un club aïllat i dominat per homes, on les oficines de congressistes i senadors funcionen com a empreses independents amb escassa o nul·la supervisió i on nombrosos joves inicien les seves carreres. Com ha explicat l’advocada laboralista Debra Katz a The Washington Post, «hi ha la sensació que tirar endavant una acusació d’aquest tipus seria el final de qualsevol carrera treballant a Capitol Hill, i sens dubte ho seria».

UN SECRET SABUT

El problema de l’assetjament sexual al Congrés ha sigut, com en altres sectors, un d’aquells secrets sabuts que a vegades sortia a la llum amb escàndols individuals. S’havia acceptat gairebé com una espècie de peatge i es combatia amb normes no escrites que comparteixen les dones. Cinquanta fonts han relatat a la CNN que es tracta de recomanacions que es passen de viva veu, igual que la llista dels legisladors més «bavosos»: anar amb compte amb els que dormen als seus despatxos, evitar quedar-se a soles amb un en ascensors o eludir reunions nocturnes on se serveix alcohol.

En la nova onada de consciència nacional, no obstant, s’acaba el secret. I mentre afloren escàndols amb noms propis (com quatre acusacions contra el senador demòcrata Al Franken o la de relacions amb adolescents que assenyalen el candidat republicà al Senat Roy Moore), a Capitol Hill el que es denuncia és, en primer lloc, una cultura.

SENSE NOMS

Congressistes i altres empleades han detallat en xarxes socials, entrevistes i articles –i en una vista que es va celebrar el dia 14 a la Cambra baixa– casos d’assetjament i agressió, tot i que pràcticament ningú ha donat noms de responsables. I sobre la taula s’ha posat la realitat d’exposicions de genitals i tocaments indesitjats, de petons forçats i de casos com el d’una ajudant d’un congressista que va rebre un bonus salarial després d’accedir a ser tractada com un objecte.

La meta de les denúncies no és només exposar el problema, sinó canviar les coses. I s’han començat a fer avanços. El Senat va aprovar a principis de mes una legislació que farà obligatòria per a senadors, treballadors i becaris la formació per a la prevenció de l’assetjament, que fins ara era voluntària. La Cambra baixa també imposarà aquesta obligatorietat, tot i que la legislació encara s’ha de tramitar.

L’objectiu final és més ambiciós: millorar el rígid sistema intern per denunciar l’assetjament. Aquest es va posar en marxa per una llei el 1995 després de l’escàndol sexual d’un senador (Bob Packwood) i és molt criticat. La congressista demòcrata Jackie Speier, que va llançar a les xarxes la campanya #MeTooCongress, ha denunciat que «no és favorable a la víctima, és un procés de protecció de la institució». I més de 1.500 antics treballadors del Congrés han firmat una carta dient que «és inadequat i necessita reformes».

Qui vol iniciar accions per assetjament al Congrés té 180 dies per fer-ho davant l’Oficina de Compliment, la mateixa que posa a disposició dels congressistes un vídeo educatiu de 20 minuts, que des del 2015 només han vist 800 persones en una institució amb més de 13.000 treballadors.

PROCÉS RÍGID

Notícies relacionades

La impunitat de Trump

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Una vegada presentada la queixa s’està obligant a sotmetre’s a un procés d’assessoria de fins a 30 dies. Després hi ha 15 dies més per decidir si es passa a una altra fase de mediació. Llavors, un advocat (pagat pels contribuents) representa la institució. I si no s’aconsegueix un acord, qui denuncia ha d’esperar 30 dies més per seguir per via administrativa o davant un tribunal.

Tot el procés és confidencial, cosa que impedeix poder-se recolzar en testimonis de col·legues. Si abans que conclogui s’arriba a un acord econòmic, el pagament surt de les arques públiques (d’un fons especial del Departament del Tresor). I només si qui ha denunciat veu resolta a favor seu la queixa o la demanda pot fer públic el cas.