El factor kurd

Quan apareix un dolent molt dolent, algú a qui tothom odia, tots els altres aleshores ressalten com a bons. Així, les causes dels nous bons, passen a ser vistes amb més bons ulls. El mal, al Pròxim Orient, i a tot el món, és l’Estat Islàmic (EI) i els redimits són els kurds. S’estima que són al voltant de 35 milions de persones, repartides entre Turquia, l’Iran, l’Iraq i Síria. En aquests dos últims països és on, amb la lluita que han mantingut contra l’EI, han aconseguit el respecte internacional.

Entre els kurds dels diferents territoris, hi ha moltes diferències i fins i tot animadversió: els de l’Iraq volen la independència; els de Síria, només més autonomia; els turcs, en canvi, una mena d’Estat federal; i als iranians, els més perseguits, els que tenen menys veu, no els deixen voler res.

Per intentar aconseguir el seu objectiu, els kurds iraquians, recolzats abans pels Estats Units, van celebrar un referèndum d’independència el 25 de setembre. El van guanyar amb el 92% de vots favorables, però la votació ha acabat resultant un problema: ha enfurismat tots els seus veïns. «El referèndum ha augmentat la sensació de por de Turquia davant la qüestió kurda, sobretot a Síria. A més a més, també ha complicat que els governs occidentals recolzin la causa d’un Kurdistan independent», explica l’analista Iezid Sayigh en un article al diari panàrab 'Al Hayat'.

Amb l’Estat Islàmic en retirada, els kurds, ara, marquen l’agenda al Pròxim Orient. 

IRAQ Intent frustrat d’independència

Els de l’Iraq són els kurds que més lluny han arribat en el seu autogovern. Quan els Estats Units van fer fora Saddam Hussein, els partits kurds van pactar amb els nous dirigents de Bagdad una nova Constitució, que els va servir per, gairebé de facto, convertir-se en un Estat: controlaven fronteres, aeroports i pous de petroli. Gestionaven impostos i tenien un exèrcit –els peixmergues– tan o més poderós que el del Govern central iraquià. I tothom els donava suport.

Però el president kurd, Massud Barzani, va decidir convocar un referèndum d’independència sense preguntar als seus veïns. Des d’aleshores la crisi a Erbil, la capital del Kurdistan iraquià, és profunda. «Bar-

zani es va passar de frenada i va sobreestimar les seves possibilitats per les visites regulars de líders mundials mentre lluitava contra l’Estat Islàmic. També es va equivocar a l’assumir que aquesta lluita garantia el suport total dels EUA, sense adonar-se que l’estratègia dels Estats Units a l’Iraq podia canviar», considera Kamal Xomani, membre de l’Institut Tahrir per a les Polítiques de l’Orient Mitjà.

En vista d’això, sobretot per l’enorme pressió turca i de Bagdad, Barzani ha anunciat que deixarà la presidència del Kurdistan iraquià dimecres i donarà més poders al seu nebot, el primer ministre.

SÍRIA Promesa d’autonomia després d’anys d’oblit

Els kurds de Síria i els de l’Iraq s’han beneficiat enormement de la lluita contra l’Estat Islàmic. Abans de la guerra, quan Baixar al-Assad controlava el país, aquests tenien prohibit estudiar la seva llengua, retolar negocis si no era en àrab i, per descomptat, reivindicar aspiracions de més autogovern.

Des que va començar el conflicte, el règim de Damasc va perdre el control de Rojava –com es denomina la zona del Kurdistan sirià– i, ara,  ha promès als kurds sirians, quan s’acabi el conflicte, autonomia total. Semblant, segurament, a la que té el Kurdistan iraquià.

Però no tot és bonic: entre els combatents kurds a Síria –que fa poc van alliberar Raqqa de l’EI i que avancen fins a les últimes posicions gihadistes a Deir ez-Zor– hi ha molts militants de la guerrilla del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), designada com terrorista tant pels Estats Units, la Unió Europea i Turquia. «Recep Tayyip Erdogan està determinat a evitar que els kurds de Síria creïn el que ell va anomenar un «passadís del terror» que arribi fins al Mediterrani. Per això va començar, fa unes setmanes, una operació militar per ocupar la regió siriana d’Idlib abans que ho facin els kurds», diu l’analista Iezid Sayigh a Al Hayat.

IRAN Falta de llibertat i gran repressió

És en aquest país on els kurds tenen menys veu i més restringides les seves llibertats. Tot i que se’ls permet estudiar kurd a la universitat, els líders d’aquesta comunitat –la majoria sunnita en un país oficialment xiïta– són perseguits, vigilats i empresonats de forma constant.

El 2 d’agost del 2016, segons Human Rights Watch (HRW), les autoritats del país van executar 20 kurds iranians, amb càrrecs de pertànyer a una organització terrorista i ser «enemics de Déu». «Van rebre penes de mort a través d’un judici injust, després de ser sotmesos a abusos i tortures mentre estaven en detenció», afirma l’associació. Pocs dies més tard, assegura HRW, la policia va detenir i va interrogar altres kurds sunnites per haver criticat les execucions. 

TURQUIA Dècades de lluita armada

Notícies relacionades

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

L’Índia obre avui les urnes amb la victòria de Modi per descomptada

I Turquia, a més a més, té problemes amb els kurds a casa. Cada setmana hi ha combats entre el PKK i l’Exèrcit turc al sud del país. Els dos líders del partit prokurd Partit Democràtic Kurd (HDP), el tercer en representació al parlament, són a la presó acusats de pertànyer a la guerrilla. Els van detenir el novembre de l’any passat, i encara no han sigut jutjats. «Als anys 90, quan Turquia va començar el procés d’unió a la UE als kurds del país se’ls va garantir el dret a emetre en kurd per televisió, de nomenar els seus fills amb noms kurds i a aprendre el seu idioma en cursos privats», expliquen en un article de premsa Senem Aidin i Emin Fuat. 

«Des del 2009 el Govern d’Erdogan va començar un procés de pau amb el PKK, però va fallar el 2015, quan les tensions entre l’AKP –el partit d’Erdogan– i el HDP van augmentar. Els líders del HDP, llavors, van fer campanya per restringir els poders del president». Erdogan creu que a Turquia el més important no és ser ni turc ni kurd. «El superior és el que està més a prop de Déu», va dir en un discurs. Una forma de captar vots de kurds religiosos del HDP.