La Casa Blanca de Trump, una olla a pressió

Dues vegades en els últims 10 dies, John Kelly, el cap de gabinet de Donald Trump, ha comparegut davant la premsa a la Casa Blanca. Cap d’aquestes trobades amb periodistes, els primers que l’exmilitar fa on the record, ha sigut casual. I és que les últimes dues setmanes ha tornat a disparar-se la sensació d’una Casa Blanca en crisi.

Però aquesta vegada aquesta sensació no la generen les lluites de poder intestines entre diferents faccions de l’Ala Oest i la investigació del Russiagate, els dos temes que van consumir els sis primers mesos de mandat de Trump. Ara el retrat que surt del 1600 de l’Avinguda Pennsilvània és el d’un president tan volàtil i impetuós com sempre i també entregat a atiar guerres culturals i identitàries, però cada vegada més desaforat. 

EL SENADOR CORKER

Aquest retrat va començar a perfilar-se detalladament el 8 d’octubre. Trump va atacar aquell dia a Twitter Bob Corker, el senador republicà que presideix el comitè d’Afers Exteriors. Corker no va callar i va usar també la xarxa social per definir la Casa Blanca com «una guarderia per a adults». «Sé del cert que cada dia a la Casa Blanca la situació és intentar contenir-lo», va dir després a The New York Times, confessant la seva «preocupació» davant un president a qui va acusar d’encaminar el país «cap a la tercera guerra mundial» i a qui només frena la presència en la seva Administració d’actors com Kelly; l’assessor de seguretat nacional, H.R. McMaster; el ministre de Defensa, James Mattis, o el secretari d’Estat Rex Tillerson (amb qui han aflorat les tensions).

Podria pensar-se que Corker parlava disgustat pels atacs de Trump, però no és l’únic que ha alertat sobre la situació. El senador assegura que «la immensa majoria» dels republicans a les cambres són conscients de «la volatilitat amb què estem lidiant i la tremenda quantitat de treball que requereix que la gent al seu voltant el mantingui moderat». I una sèrie d’articles a Politico, The Washington Post i Vanity Fair construïts amb el testimoni des de l’anonimat d’almenys dues desenes d’empleats de l’Ala Oest, confidents i assessors externs de Trump i destacats republicans apunten als dos extrems: el d’una Casa Blanca bolcada a contenir i gestionar el volcànic president i el d’un Trump no ja entregat a la seva estratègia de caos orquestrat, sinó cada vegada més frustrat, enfadat, desfermat i a la deriva.

A Politico, per exemple, s’ha explicat que Trump arriba sovint agitat o alterat després d’haver parlat amb algun amic o amb algun assessor o després d’haver vist la televisió (i ho fa des que es lleva fins que se’n va a dormir). Llavors, els seus ajudants «entren per calmar-lo i evitar una decisió accelerada». El Post relata com el seu cercle busca formes creatives de canalitzar l’energia de l’impetuós president, incloent la d’intentar endarrerir les decisions més controvertides.

TENSIONS CREIXENTS

McMaster usa tàctiques de distracció i s’ofereix a estudiar amb el seu equip les idees més heterodoxes, donant temps perquè Trump les oblidi o per presentar-li alternatives. Mattis no eludeix les crítiques, però evita fer-les en públic i si les ha de fer ho fa saber primer al president. I Kelly no ha limitat com s’ha dit l’accés al Despatx Oval, però sí que l’ha transformat . «En lloc de reunions de dos o tres entrem i l’ajudem col·lectivament a entendre el que necessita entendre per prendre aquestes decisions vitals», va dir.

Per més que ho hagi intentat, el cap de gabinet no ha sigut capaç de frenar les informacions sobre les tensions creixents entre ell i Trump i entre el president i altres membres destacats del seu gabinet, sobretot Tillerson, un dels que no s’han entregat a l’adulació desmesurada per la qual han optat molts secretaris, especialment el del Tresor, Steven Mnuchin.

I són diverses les veus que alerten que el president està cada vegada més aïllat, «enfadat» perquè no se li doni crèdit en accions com la seva resposta als huracans, i que està «cremant ponts», especialment en la seva relació amb el Congrés, amb la ira alimentada per l’estancament d’una agenda legislativa extremadament raquítica. A Vanity Fair un dels confidents del president advertia: «Estem en territori olla a pressió».

Notícies relacionades

Obama i Bush carreguen contra les polítiques de Trump

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La revista marcava un moment decisiu per a Trump: la derrota fa menys d’un mes en les primàries republicanes d’Alabama de Luther Strange, el candidat a qui l’establishment li havia convençut perquè recolzés. El president «va veure trencar-se el culte a la personalitat» en aquest resultat. I va coincidir quan va obrir la seva guerra amb la lliga de futbol americà NFL i els jugadors, majoritàriament negres, que protesten durant l’himne.

Trump es tornava a submergir en les guerres culturals i identitàries, que manté també obertes en temes polítics com la immigració. Ha llançat, a més, el seu enèsim atac contra els periodistes, arribant a qüestionar la llibertat de premsa. Amb la boca plena de patriotisme en el duel amb la NFL, ha tornat a deixar en qüestió el seu respecte per les famílies de militars morts, ara com a comandant en cap, fent plorar una viuda, polititzant després el seu error i forçant Kelly a rescatar-lo. I fins i tot en la seva decisió de posar en mans del Congrés el futur del pacte nuclear amb Iran ha demostrat que està funcionant més a base d’instint que de recomanacions del seu equip, buscant només mantenir la seva relació amb la seva base més radical o, com ell els anomena, «la meva gent».