El Partit Comunista xinès celebra el seu congrés sota la vigorosa autoritat de Xi

El Partit Comunista de Xina (PCX) inaugura avui el seu 19è congrés amb l’objectiu de renovar els seus òrgans de poder i dissenyar les estratègies per als majúsculs reptes socials, econòmics i globals. No és una agenda que es pugui negligir, però sorprendrà que la cita no acabi jivaritzada a la confirmació del poder de Xi Jinping. La política xinesa es llegeix en clau presidencial des que la seva irrupció en el congrés anterior va arrasar amb la tradicional gestió col·lectiva del Govern.

El partit que va néixer a Xangai en un congrés amb tot just 13 participants, entre ells un joveníssim Mao Zedong, ja és el més gran del món, amb gairebé 90 milions d’afiliats. La teoria diu que els gairebé 2.300 delegats arribats a Pequín elegiran els 205 membres del comitè central, els 25 del politburó i els set del comitè permanent. La casuística apunta que la confecció d’aquest, el timó governamental, ja s’ha tancat.

També la casuística suggereix que només Xi i Li Keqiang, vicepresident, aguantaran un mandat més. Però la rumorologia assenyala que les cotilles de l’edat que dicten el retir se li fan inaguantables a Xi i que podria prorrogar l’estada de Wang Qishan, el tsar contra la corrupció i un dels seus principals aliats. Si Wang apareix en el tradicional passeig que tanca el congrés i presenta el nou comitè permanent, es confirmarà que Xi ha trencat aquella llei no escrita de la jubilació forçada i prendran encara més cos els rumors que pretén un inèdit tercer mandat.

Xi ja és el líder amb més poder des de Deng Xiaoping, el clarivident arquitecte de la Xina moderna. Els indicis apunten en aquesta direcció: era costum que el president, després del seu primer mandat, ungís un successor perquè anés foguejant-se. Les candidatures segueixen vacants després que fos cessat recentment Sun Zhengcai, únic delfí que apareixia a l’horitzó. No fue per la rutinària corrupció sinó per arrossegar els peus en el compliment de les ordres de Xi. El missatge va quedar clar: la sana democràcia interna del partit que va imposar Deng és passat.

Les quinieles sobre quants de la seva corda colarà Xi en el comitè permanent i els debats erudits sobre el seu verdader poder han monopolitzat l’atenció mediàtica. ¿Revela l’embafador culte a la personalitat de Xi la seva força o la seva debilitat? ¿Conserven alguna influència el clan de Xangai i la Lliga Juvenil del partit, liderats respectivament pels expresidents Jiang Zemin i Hu Jintao? Només el passeig liquidarà els dubtes.

«Xi no és un reformador de l’economia com ho va ser Deng sinó un defensor del ressorgiment nacionalista que veu enemics a tot arreu», opina Edward Friedman, sinòleg de la Universitat de Wisconsin.

CORRUPCIÓ 

Les veus oficials expliquen que el sensible context intern i extern requereix un líder fort i alliberat dels tortuosos debats d’abans. Aquest context serà radiografiat en el discurs inaugural del president. Hu Jintao va esmentar la corrupció 16 vegades en l’anterior congrés i és més que probable que Xi incideixi en aquesta lluita que li ha permès desempallegar-se de rivals i procurar-se l’afecte popular.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ja no és el ‘llanito’ solitari

En el full de ruta figuren les reformes liberals de l’economia que Pequín ha anunciat durant anys però segueixen travades pel poder de les poc productives empreses estatals. S’espera que Xi anunciï mesures per accelerar el trànsit del model de fàbrica global a un altre basat en la tecnologia i alt valor afegit. I que incideixi en el concepte de «somni xinès» que va encunyar per al·ludir a una prosperitat raonable de tota la població.

La història ha col·locat a Pequín un president ambiciós i aliè al perfil tecnòcrata del gremi polític xinès quan el desistiment de funcions nord-americà ha empès el país al centre de l’escenari global. El món mira a la Xina com la garant del lliure comerç i la defensa mediambiental i el necessari contrapès a l’egoisme de Donald Trump.