La ultradreta trenca el tauler polític a Alemanya

El dia es lleva gris. El tranquil i històric districte de Spandau, als afores de Berlín, es desperta entre crits i el rumor de furgons policials. Davant de la Ciutadella, una fortalesa del segle XVI, un grup de manifestants canten sota la pluja. Quan falten escassos dies per a les eleccions, el partit ultradretà Alternativa per a Alemanya (AfD) rep com a convidat Nigel Farage, exlíder del britànic UKIP i pare del 'brexit'. L’acte, únic, reuneix un centenar de seguidors de la formació islamòfoba que aspira a entrar per primera vegada al Parlament alemany i convertir-se en la tercera força, amb l’11% dels vots.

A dins, gent gran vestida de diumenge xerra amb homes de pentinat afectat uniformats amb la fletxa vermella d’AfD a la solapa. Beatrix von Storch, candidata del partit a Berlín, apareix entre aplaudiments per relacionar refugiats i terrorisme. «Aconseguirem que hi hagi una guerra civil a Alemanya. No és que no tinguem cor, és que també tenim cap», exclama. L’any passat, Von Storch va apostar per disparar als que travessessin il·legalment la frontera.

La immigració és un tema clau per explicar el seu auge, però AfD també viu del vot de queixa, més pragmàtic que idealista. «Els votaré només perquè vull una oposició real al Parlament. Abans havia votat Die Linke (esquerra postcomunista)», diu Hans, de 82 anys, que assegura que la decisió li ha costat discussions amb la seva filla. Com Alexander Gauland, líder d’AfD i candidat a la cancelleria, d’aspecte afable i xerraire, vesteix amb una americana de quadros i s’amaga rere unes ulleres platejades que porta al mig del nas. Com tants altres, Hans està fart que conservadors i socialdemòcrates convisquin en el poder amb polítiques que veu «iguals».

Desintegració de la UE

Farage, molest amb les preguntes de la premsa que li recorden els flirtejos nazis d’AfD, insisteix que només ve per recolzar la candidata berlinesa i per promoure la desintegració de la Unió Europea. «Alemanya és l’únic país que pot ajudar que això passi», celebra. Encara que la deriva ultra sorgida arran de l’arribada de refugiats ho hagi eclipsat, AfD va néixer el 2014 com a formació euroescèptica. Tornar a l’Europa de nacions-Estat amb fronteres tancades segueix sent el seu objectiu. Irònicament, aquesta emblemàtica ciutadella del Renaixement se sosté amb fons de Brussel·les. Tots dos surten ovacionats.

A Magdeburg les formes no són tan polides com a Berlín. És dimarts a la tarda i poc més d’un centenar de persones, majoritàriament homes d’avançada edat, es reuneixen a la plaça de la catedral. Amb el 24,2% dels vots que la va catapultar com a segona força política, AfD ha convertit l’estat oriental de Saxònia-Anhalt, un dels més pobres del país, en el seu principal bastió. L’ala més dura del partit està de visita. A Gauland s’hi sumen els líders regionals André Poggenburg i Björn Höcke, provocador considerat el braç d’AfD més pròxim a posicions filonazis. A l’altre costat de la plaça, separats per una tanca metàl·lica i per desenes de policies, un centenar de joves xiulen i criden proclames antifeixistes. Ni la pluja ni el fort vent els mouen. Les dues Alemanyes, cara a cara.

Notícies relacionades

El miracle econòmic no arriba a tot Alemanya

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Un home s’acosta als manifestants assenyalant un cartell del partit que demana ajudar els nens pobres del país. «¿Això és ser un nazi?», els crida. Més enllà de la seva cara radical, AfD atrau el vot de protesta apel·lant a la catastròfica imatge d’un país enfonsat en la misèria. El 34% dels seus votants són de classe obrera, més que cap altre partit. És el cas de Frank, de 54 anys. «AfD parla dels problemes reals de la gent. És una revolució democràtica contra l’arrogància i el desvergonyiment dels partits actuals, que ens acusen de nazis», afirma. Per ell, Merkel és «una marioneta del sistema», mentre que els «nens» que es manifesten a l’altre costat de la plaça han sigut enviats pel Govern per boicotejar-los.

L’elit del partit sap que la seva força neix, en part, del desencant amb la CDU. Molts dels seus votants són conservadors decebuts amb la política migratòria de Merkel i no dubten a posar el dit a la llaga. «Els refugiats han portat el terrorisme i la criminalitat a la nostra terra. No volem els refugiats de Merkel, no volem la seva multiculturalitat», exclama Gauland, davant els aplaudiments dels seus correligionaris. «¡L’islam no pertany a Europa, torneu als vostres països!», afegeix Höcke, mentre aixeca els braços. Els refugiats s’han convertit en el boc expiatori ideal per canalitzar la frustració d’aquells als quals el «tot va bé» de Merkel els sembla una utopia. Enmig de la gentada, un home aplaudeix i aixeca amb força el seu cartell: «Helmuth Kohl també hauria votat AfD».