La guerra de les estàtues confederades

Divendres, en plena matinada i davant la mirada passiva d’una vintena de veïns, una quadrilla d’empleats municipals d’Annapolis va retirar l’estàtua de Roger B. Taney dels jardins del Parlament de Maryland. L’efígie feia 147 anys que s’exhibia allà com a monument a la memòria de qui va ser  president del Tribunal Suprem dels Estats Units, autor d’una de les decisions judicials més oprobioses de la història del país. El 1857, quatre anys abans de l’inici de la guerra civil, Taney va pronunciar la sentència que va negar la ciutadania nord-americana als «negres que tenien avantpassats que havien sigut  importats i venuts com esclaus» i va impedir que poguessin recórrer als tribunals per dirimir els seus greuges. Dred Scott, com es va conèixer aquella sentència, va ser un dels catalitzadors de la guerra posterior que va deixar més de mig milió de L’estàtua de Taney és un dels nombrosos símbols confederats que han desaparegut des que l’11 agost una manifestació de l’extrema dreta va degenerar en un pandemònium a Charlottesville (Virgínia), on va morir una dona atropellada per un supremacista blanc i 19 persones més van resultar ferides. El ressorgiment de la violència racista i la tèbia resposta del president Donald Trump, que va equiparar el comportament de la canilla de nazis i klansmen que van marxar amb torxes per protestar per la retirada d’una estàtua confederada amb la dels contramanifestants que van anar  a denunciar els seus missatges d’odi, ha revifat les iniciatives per retirar la iconografia dels militars, jutges i polítics que van liderar la insurrecció dels estats esclavistes del sud.

Desafiament a la llei federal

A Durham (Carolina del Nord), dotzenes de ciutadans van tirar a terra  l’estàtua d’un soldat confederat desafiant la llei estatal del 2015 que prohibeix retirar els símbols de la rebel·lió sudista. A Baltimore (Maryland), es van desmantellar tres memorials més per ordre de la municipalitat. Lexington, a Kentucky, i Nova York pretenen fer el mateix. I a Washington, el president del Caucus Negre del Congrés ha reclamat que desapareguin les estàtues confederades del Capitoli, construïdes per esclaus negres. «Ha arribat el moment de distingir clarament entre el reconeixement del nostre passat i glorificar els capítols més foscos de la nostra història», va dir el governador de Maryland, Larry Hogan, després d’aprovar la retirada del monument al jutge Taney. El debat no és nou, però s’ha intensificat per la legitimitat que Trump ha concedit als grups d’extrema dreta que els han convertit en la seva causa, al dir coses com que hi havia «bona gent» entre aquell grup de camises marrons que van marxar corejant consignes antisemites o eslògans nazis com Sang i terra. O quan va afirmar en campanya que, «en els vells bons temps», els manifestants que el van increpar als seus mítings «haurien sortit en crosses», en al·lusió als linxaments dels afroamericans.

Figures emblemàtiques

Repartits per 31 estats del país, encara queden uns 1.500 símbols confederats, des d’estàtues i monuments a Robert Lee (comandant de les forces rebels) i Jefferson Davis (president de la Confederació) fins a parcs, carrers i col·legis dedicats a altres de les seves figures emblemàtiques. Un personatge com el general Bedford Forrest, primer gran mag del Ku Kux Klan, té fins a set monuments. En 27 dels 109 col·legis amb noms confederats, la majoria dels alumnes són negres, segons un estudi del Southern Poverty Law Center.

Aquests memorials no es van aixecar els anys immediatament posteriors a la guerra civil (1861-1865), com es podria pensar, sinó en els períodes més crus de la supremacia blanca que ha enverinat i segueix enverinant la història del país. La primera gran onada va ser entre 1890 i 1920, coincidint amb l’aprovació de les lleis Jim Crow que van servir per segregar els afroamericans, una època marcada pels linxaments i el terrorisme rutinari. La segona va ser durant el període dels drets civils, en un intent de frenar la història, honrar l’antiga insurrecció i glorificar els pares de l’apartheid nord-americà. «Aquests monuments són un component de la campanya per establir la supremacia blanca al sud», assegurava recentment al Wall Street Journal l’historiador Fitz Brundage.

Esclavitud i estil de vida

Notícies relacionades

L'ONU reprèn a Trump per la seva ambigüitat enfront del racisme

L'encoratjament de Trump esperona la dreta radical dels EUA en la seva guerra cultural

Amb aquesta voluntat va ser decisiu el treball de les Filles de la Confederació, organització fundada el 1894 per viudes i òrfenes dels insurrectes. Ningú va finançar més monuments que elles, instrumentals també en la formació del mite de la «causa perduda», la idea que el sud no es va aixecar per preservar l’esclavitud sinó el seu estil de vida i els drets dels estats contra el poder federal. En una carta enviada als seus membres a principis del segle XX, descrivien el soldat confederat com l’«home més pur, noble i íntegre de guerrer cristià que el món ha conegut».

Les Filles mantenen el seu quarter general a Richmond (Virgínia), la que va ser  capital de la Confederació. Després dels incidents de Baltimore van lamentar que «certs grups d’odi» s’hagin fet seus la bandera confederada i altres símbols, però també van subratllar que no jutjaran els seus avantpassats amb els estàndards del segle XXI. No tots els descendents d’aquella criminal distopia racista segueixen aferrats a la nostàlgia. Els rebesnets de Stonewall Jackson, el general que va liderar els rebels en la batalla de Bull Run que va obrir la guerra, han demanat que es retirin les estàtues del seu avantpassat al considerar-les «un símbol del racisme».