Els refugiats del càncer de la Xina

«Dos paquets diaris», remuga Li Hong mentre dona l’última volta a les empanadilles. El tabac els ha empès des de la seva assolellada província costanera de Shandong a una habitació llòbrega de Pequín. Dues maletes de cartró i una taula amb un televisor i un fogó elèctric s’amunteguen als escassos marges entre el llit i la paret. Diverses bosses de plàstic amb altres pertinences pengen de la reixeta d’una finestreta interior. El seu marit, amb una gorra que amaga la seva calvície recent, es menja les empanadilles avergonyit. «Dos paquets diaris. Ja sabia que era dolent, però hi ha gent que no vol escoltar», insisteix Li.

    

Milers de xinesos de tot el país van cap a les grans ciutats quan reben el diagnòstic del càncer a la recerca d’un tractament més fiable del disponible a les zones rurals. Són els anomenats refugiats del càncer: castigats no només per la malaltia sinó pel daltabaix econòmic i que esperen la radioteràpia, la quimioteràpia o la cirurgia en ravals pròxims als hospitals. El més cèlebre és l’anomenada Illa del Càncer, al districte pequinès de Babaozhuang, que acull el prestigiós Hospital del Càncer. L’illa és una filera baixa d’infravivendes encaixonades entre un riu i moderns i arrogants edificis. Les escombraries amuntegades, les restes d’obres sense finalitzar i la ubiqua deixadesa conformen un quadro depriment. No és el millor ecosistema per a un malalt, però resulta molt més barat que els hotels.

EL NEGOCI DE LA MALALTIA

El càncer és un negoci a Babaozhuang. Habitacions de preus imbatibles s’anuncien en pintades i papers enganxats a qualsevol paret i els locals esperen a les portes de l’hospital amb els seus catàlegs. Una dona en un tricicle ofereix des d’habitacions àmplies amb bany propi fins a altres de compartides amb set inquilins més màrfegues. Amb molta generositat els anomenen «hotels». Els pitjors avergonyirien una insalubre pensió.

    

«Paguem 80 iuans (10 euros) per dia i qualsevol hotel de la zona ens cobra almenys el triple. A més a més, aquí podem cuinar a l’habitació i ens estalviem el restaurant», raona Mu Ai Xia, que comparteix amb tres familiars l’habitació. Calcula que el càncer de fetge del seu marit els ha costat 200.000 iuans (25.800 euros) i només és el principi. Fa tres setmanes que són a Pequín i s’hi quedaran almenys un mes més. «Hem aconseguit els diners d’una cinquantena d’amics i familiars. Tots ens han ajudat i ara cuiden les nostres terres. 

Però haurem de treballar molt durament per tornar-los-ho tot, amb sort, en 20 anys. Sento una pressió asfixiant», relata. Les despeses mèdiques són la causa que el 44% de les famílies xineses hagin caigut en la pobresa.

COBERTURA MAOISTA

Els refugiats del càncer exemplifiquen la problemàtica de la sanitat pública xinesa. L’apertura econòmica va jubilar la cobertura maoista que prestaven els anomenats metges descalços, tan estesa com precària. S’esperava que, anys després, la sanitat se sufragués per la via privada. Això no ha passat. L’insuficient finançament públic empeny hospitals i doctors a buscar ingressos pel seu compte i a prioritzar els beneficis abans que els resultats. És habitual que els pacients siguin sotmesos a més proves de les que necessiten i surtin carregats de medecines. El context aboca al conflicte quotidià entre els desmoralitzats i infrapagats doctors i els desconfiats i exigents pacients. Les agressions al personal mèdic no són rares.

  

 La crisi de la SARS va despullar el sistema i va posar Pequín a treballar. El 2009 va aprovar una ambiciosa reforma per augmentar la inversió pública, millorar la sanitat a les àrees rurals, expandir l’assegurança mèdica, facilitar l’accés a les medecines i reformar els hospitals públics. Els avanços són meritoris però desiguals, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS). L’assegurança mèdica ha passat de cobrir el 10% de la població rural i el 25% de la urbana al 95% total. Passa que no arriba a la totalitat del cost i alguns tractaments són molt cars.

  

 «Si has de pagar el 30% de la factura, això són encara molts diners. I si pagues, vols el millor. La percepció és molt important i és habitual que la gent pensi que els hospitals i els metges de les grans ciutats són més fiables», assenyala a les oficines de l’OMS el coordinador Martin Taylor.

    

Zhang Yujie, amb la dentadura destrossada pròpia de la pagesia xinesa, ha gastat 150.000 iuans (19.300 euros) en el càncer de pulmó del seu germà. L’assegurança li cobria el 80% de la despesa a Shenyang, a la província de Liaoning, situada al nord, però van preferir pagar el tractament íntegre a la capital. «Els metges d’allà ens van dir que la cirurgia havia anat bé, però no va ser veritat. Tenia metàstasi. Van fer un nyap», lamenta.

    

La Xina inverteix el 6 % en sanitat, en la línia dels països d’ingressos mitjans del grups dels BRICS (Brasil, Rússia, l’Índia i Sud-àfrica) i lluny de l’11% dels de l’OCDE. La cobertura integral encara és quimèrica, com ho és també a gran part del món, però les partides augmenten i la intenció governamental és inequívoca. «La Xina es mou en la direcció correcta i els recursos destinats són bons. Si segueix així, la sanitat millorarà. Però les reformes són molt complexes, tant des del punt de vista tècnic com des del polític», considera Taylor. També en sanitat serveix allò que la Xina ha fet molt i li queda molt per fer.

    

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Llarga vida a l’OTAN

Per a moltes famílies i malalts, els terminis són massa lents. «Ens hem gastat els estalvis de tota la vida en només un any. Però és igual el que costi, salvar la vida del meu germà és la cosa més important», assenyala Zhang. 

.