La vida i la mort es donen la mà al 'Golfo Azzurro'. Segona part

Tres dies en alta mar i cap barcassa d'immigrants. El ‘Golfo Azzurro’, l'embarcació de rescat de l'oenagé Proactiva Open Arms, afronta el setè dia de missió -l'11a- en aigües del Mediterrani central, davant de la costa líbia. Al pont del pesquer, epicentre de les guàrdies i els albiraments, es comença a valorar la probabilitat de tornar a la base de Malta sense ningú. Arriben notícies de Líbia, del pacte amb Itàlia per aturar el flux d'immigrants a canvi de prestacions econòmiques i de com les diferents tribus que es barallen pel pastís del poder al país nord-africà qüestionen l'acord. 

La situació política a Líbia és extremadament caòtica i volàtil i aquesta conjuntura pot reflectir-se a la mar. La hipòtesi més plausible és que hagi suposat una aturada en l'activitat de les màfies. Helicòpters militars continuen sobrevolant la costa de Líbia. Des del pont del ‘Golfo’ es pot comprovar com patrullen a l'altura de la localitat líbia de Sabratha. Que serveixi com a referència l'‘Aquarius’, el vaixell de Metges sense Fronteres (MSF), a la zona. Han emprès el retorn cap a Catània després d'acabar la missió de gairebé tres setmanes sense immigrants a bord.

No obstant, no hi ha ni un minut perdut per a la tripulació entre les tasques d'intendència diària i les formacions. Viuen 18 persones al ‘Golfo Azzurro’ i, encara que costi de creure, la vida flueix. Això sí, amb disciplina de caserna, amb guàrdies de cuina i neteja que, si no es respectessin, generarien el caos. 

I si diumenge va tocar parlar de la vida -assistència hospitalària als rescatats, principals malalties, diversos supòsits als quals fer front-, costa una mica més, però es fa ineludible abordar la mort.

"EL METRO EN HORA PUNTA"

Escoltar el cap de la missió, Guillermo Cañardo, ja amb una llarga trajectòria amb Open Arms, és esgarrifós. “El símil és el del metro en hora punta”, assegura per exemplificar l'amuntegament en què viatgen els immigrants en fràgils barcasses, generalment, de goma i de fusta. Un viatge, en ocasions a la mort, pel qual paguen entre 300 i 2.000 dòlars.

Quan mor algú dins de l'embarcació, a vegades el llencen a l'aigua -explica el Guillermo-. Però altres vegades, conviuen amb els morts per diversos motius. En ocasions, els familiars no es volen desprendre del cos sense vida dels seus éssers estimats i, en altres, l'amuntegament és de tanta envergadura que no es poden moure per llançar el cadàver, amb el qual passen les hores a l'espera que algú vingui a rescatar-los.

“La nostra filosofia és tractar amb dignitat els morts”, explica el cap de la missió d'Open Arms. I recollir-los és el primer pas. “Fem una espècie d'aixecament de cadàver però sense tenir, òbviament, valor judicial”, afegeix Cañardo. Reconeixement, fitxa -edat aproximada, sexe, possible causa de la mort- on anotar qualsevol tret que l'identifiqui. A l'entregar-los a Itàlia, l'aixecament ja tindrà valor legal. Un banc d'ADN recull mostres per si algun familiar les reclama.

Notícies relacionades

L’economia europea s’alenteix

El Regne Unit limitarà les ajudes socials per forçar la reincorporació

A l'‘Astral’, el vaixell d'Open Arms ara en reparació i molt més petit, no hi havia capacitat per carregar cadàvers al vaixell. Tot i així, en una ocasió, les barques pneumàtiques auxiliars van albergar 29 cossos sense vida durant 24 hores mentre eren traslladats a Sicília abarloats a l''Astral'. La tripulació no va ignorar l'experiència d'estar remolcant cadàvers i van improvisar una petita cerimònia, amb poema raper inclòs. No va ser fàcil fer vida normal a bord aquell dia de dol.

El ‘Golfo Azzurro’ no ha lidiat mai amb la gestió de cadàvers. El cap de la missió dona algunes indicacions per si es donés el cas. “Tenim bosses mortuòries, en posaríem dues per evitar la fuga de líquids i els pujaríem al vaixell per traslladar-los a Itàlia”, detalla Guillermo Cañardo, sempre amb l'esperança que al ‘Golfo’ la vida sempre guanyi la partida a la mort.