'Karoshi': així en diuen al Japó de les morts per excés de treball

Al Japó la feina mata. Literalment. Una cinquena part de les companyies compten amb empleats en risc seriós de mort. Les carreres nocturnes d’oficinistes per enxampar l’últim tren integren el paisatge d’un país que des de fa anys intenta acabar amb les morts pel treball extenuant o 'karoshi'.

Una enquesta en 1.743 empreses apuntala un quadro preocupant. El 22,7% reconeixen que els seus treballadors han arribat a les 80 hores extres mensuals (unes quatre diàries). En aquest llindar, consideren les autoritats, comença el perill seriós. L’11,7% de les companyies han arribat al límit legal del centenar d’hores extres. El sector més afectat és el tecnològic, seguit de l’acadèmic i el del transport.

Cada any moren japonesos per apoplexies, atacs de cor o suïcidis relacionats amb la feina. També abunden l’estrès i els desordres emocionals i de son. A la premsa ja només tenen lloc els casos més aberrants. Un restaurant va haver d’indemnitzar els pares d’un jove que s’havia suïcidat després de set mesos amb mitjanes que aribaven a les 200 hores extres.

L’any passat hi va haver 2.159 suïcidis per 'karoshi', segons dades oficials. Les reclamacions d’indemnització de familiars van arribar al rècord de 1.456. El Consell Nacional de Defensa de les Víctimes de Karoshi troba els criteris oficials massa estrictes i calcula que el nombre real és deu vegades més gran. Tòquio pretén que els treballadors que superen les 60 hores setmanals baixin al 5% i també convèncer-los tots que facin ús almenys del 70% de les seves vacances pagades el 2020.

Estructures mentals

El propòsit xoca amb les estructures mentals que expliquen la transició d’un país devastat per la segona guerra mundial en una potència econòmica i tecnològica. Els japonesos van assimilar l’empresa a una família que exigeix fidelitat, devoció i esforços incondicionals. El mercat japonès és envejable, gairebé sense atur i amb 1,26 llocs de treball per cada candidat. La reducció de la força laboral des dels anys 90 per l’envelliment de la població suggereix que les empreses haurien de mimar els seus empleats.

Però en realitat els cargolen per mantenir els costos baixos. No és estrany que els contractes fixos de jornada completa promesos es transformin en temporals i de jornada partida amb l’obligació de treballar de nit o en cap de setmana. La desesperació per entrar al mercat laboral dels joves o de reenganxar-se de les dones després de donar a llum engreixa els abusos.

El 'karoshi' se’l coneix com a 'guolaosi' a la Xina i 'gwarosa' a Corea del Sud. Aquesta també va necessitar esforçar-se per aixecar el cap després de la guerra de Corea i les seves petites dimensions i escassos recursos naturals aconsellen esprémer el factor humà. Seül prioritza l’educació des dels anys 60 i avui contrasta l’abundància de treballadors altament qualificats amb l’escassetat de llocs, opina Seungsook Moon, catedràtica de Sociologia del Vassar College. «Això ha generat una forta competència i explica que els sud-coreans que han treballat de valent durant dècades segueixin fent-ho», assenyala.

La societat tecnificada ha agreujat el quadro. A Corea del Sud ja es lluita contra la temuda «síndrome del Kakao», l’equivalent nacional del Whatsapp. Una llei en tràmit prohibirà als caps enviar missatges després de la jornada laboral per blindar la vida privada.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

Els mòbils i les tauletes afegeixen 11 hores setmanals, segons un estudi recent de l’Institut de Treball i Societat de Corea. «Hem arribat a un punt que treballar de nit o els caps de setmana sense cap retribució s’està convertint en norma», afirmava l’estudi. Legislacions similars ja s’estudien a França i Alemanya. Algunes multinacionals sud-coreanes com LG Plus han amenaçat amb l’acomiadament els caps que aclaparin els seus empleats.

«Sovint acabava a les dues o les tres de la matinada i necessitava beure per dormir a causa de l’estrès. No em pagaven les hores extres, sinó que em donaven més vacances, però llavors també em trucaven», explica Sora Heo, de 27 anys. Va deixar la multinacional de telecomunicacions, va viatjar durant sis mesos per Llatinoamèrica i ara és guia turística. «Guanyo menys de la meitat però he recuperat la meva vida», afegeix.