Els grans desafiaments de l'endemà

Postconflicte és la paraula més utilitzada aquests dies a Colòmbia després de pau. L’una i l’altra estan estretament lligades perquè enllacen el present amb l’horitzó d’expectatives. La dimensió dels desafiaments futurs és tan gran que no pot sinó sembrar interrogants sobre «l’endemà» de la firma dels acords entre el Govern i les FARC i la seva previsible ratificació a les urnes, el 2 d’octubre.

    Les assignatures pendents són moltes: econòmiques, judicials, culturals, socials, territorials i polítiques. Els especialistes ja estan fent números. Segons Ju­lian Hottinger, un expert suís en resolució de conflictes que va participar en les negociacions de pau que van tenir lloc durant més de quatre anys a l’Havana entre els representants del president Juan Manuel Santos i la guerrilla, la implementació dels acords tindrà un cost estimat de 31.000 milions de dòlars els pròxims 10 anys. «És una xifra descomunal i no podrà ser assumida per un sol país», diu.

    Dies enrere, representants de 1.021 alcaldies i 32 governacions es van reunir per pensar junts el que ve. La gran majoria observa els esdeveniments amb esperança. Anys enrere, la possibilitat de posar fi a un enfrontament de més de mig segle semblava un somni. Ara, la realitat enfronta els colombians amb la necessitat de solu­cions imaginatives.

De l’àrea local a la nacional

Un dels temes que necessita ser abordat immediatament és el centralisme polític. Segons la revista Semana, a la Colòmbia profunda s’adverteix que els acords «s’han d’aplicar de l’àmbit local al na­cional i no al revés». De moment, en moltíssimes alcal­dies que van viure la guerra molt de prop «se senten aliens a la nova transformació». «Se n’ha parlat molt, tot està al paper, però ara s’ha d’actuar. Enhorabona», va dir Mauricio García, alcalde d’Ovejas (Sucre), una població on el 80% de la població, incloent-hi l’alcalde, han sigut víctimes.

    «Els llocs comuns de molts analistes i, en general, la percepció de la població civil manifesten que la reincidència de les FARC és el principal risc de seguretat que viurà el país en el període del postconflicte. Però de moment aquest risc és bastant baix», va assenyalar el columnista Ariel Fernando Ávila Martínez. Les dades són eloqüents en aquest sentit: del total de guerrillers desmobilitzats individualment els últims anys, només gairebé un 7% ha tornat a agafar les armes, mentre que en el cas dels paramilitars la reincidència va arribar al 22%.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Llarga vida a l’OTAN

    La recent conferència de les FARC ha mostrat un suport de tots els fronts insurgents als pactes de l’Havana. Les esperades dissidències no van arribar. A les selves i muntanyes només quedaran l’ELN, la guerrilla guevarista que no s’ha sumat per ara a les nego­ciacions i els grups d’ultradreta. Aquest no és un problema ­menor.

    Les FARC van sorgir el 1964 en el marc del conflicte pel tema de la terra. La qüestió agrària ha sigut medul·lar en l’agenda de pau. S’espera que el camp es converteixi en un dels motors virtuosos del postconflicte. Però això tampoc és tan senzill en un país on el 90% de les feines rurals són informals. La mateixa ministra de Treball, Clara López, va admetre que és necessari que les poblacions camperoles «tinguin accés a un lloc de treball formal, que es minimitzi l’exclusió i la marginalitat, que són els factors fonamentals de la generació de violència i, sobretot, que tinguin accés a un sistema de seguretat social».