El Perú va a unes eleccions sota el fantasma de Fujimori

 Com el gos que es mossega la cua, el Perú, en les quartes eleccions d’ençà que Alberto Fujimori va fugir al Japó, fa gairebé 16 anys, torna a girar al voltant d’ El Chino, com se’l coneix al país, i el seu llinatge. Uns 23 milions d’electors decidiran si la seva filla Keiko aconsegueix la gesta d’arribar a la presidència o si, un altre cop, per evitar-ho, la majoria s’inclinarà pel «mal menor». Abans, els peruans aniran a les urnes amb una certesa: tot apunta que hi haurà segona volta el 5 de juny. El que es decideix avui és qui competirà amb Keiko Fujimori. El combat el protagonitzen l’exbanquer Pedro Pablo Kuz-cynski (Peruanos por el Kambio, la k és per Kuzcynski, de dreta) i la jove congressista Verónika Mendoza (Frente Amplio, centreesquerra). 

Els peruans afronten dues línies divisòries al mateix temps que, en un aspecte, se superposen. La primera dicotomia té a veure amb el fujimorisme i l’antifujimorisme i és la més visceral. Milers de persones van ocupar els carrers de Lima sota la consigna «Keiko no va». No van triar qualsevol dia, sinó el 5 d’abril, quan es van complir 24 anys de l’autocop del seu pare. 

L’aparició de Keiko en els papers de Panamà ha consolidat aquest rebuig. La polarització política deixa marca a les xarxes socials i a les pantalles. Ni tan sols Al fondo hay sitio, el programa més popular de la televisió peruana, n’ha quedat al marge. El culebró enfronta dues famílies, els Maldini i els Gonzales, que reflecteixen des de fa vuit anys els prejudicis i abismes de la societat. 

Mónica Sánchez, l’actriu que interpreta l’angoixada Charito Gonzales, va encapçalar una campanya #NoaKeiko. No va estar sola: 24 actors la van acompanyar. La seva antagonista al culebró, l’actriu Karina Calmet, que encarna la rica i petulant Isabella Maldini, va decidir situar-se al bàndol contrari. Segons la revista Caretas, les desigualtats socials mostrades en la ficció «es van colar en la conjuntura electoral». 

MODEL EN QÜESTIÓ

L’altra dicotomia té a veure amb l’economia. Els peruans es divideixen entre defensors i antagonistes del model de matriu neoliberal que va iniciar Fujimori i que, amb lleus correccions, van preservar els presidents Alejandro Toledo, Alan García i Ollanta Humala. Tots tres es van oblidar de les seves impugnacions tan bon punt van arribar al poder i es van convertir en els seus garants. 

El candidat Kuzcynski, que va ser ministre d’Economia de Toledo, és un defensor ardent de la continuïtat del programa que va permetre al país créixer a altes taxes, encara que els beneficis de la bonança van quedar en unes poques mans. 

Mendoza, en canvi, apel·la clarament al canvi. Ella va trencar amb Humala tot just iniciada la seva gestió. El seu Frente Amplio proposa redactar una nova Constitució, donar a l’Estat més capacitat regulatòria i limitar l’activitat extractiva minera pels seus danys  ambientals. 

SEGONA VOLTA ENTRE DUES DONES

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Keiko ha assenyalat que li agradaria disputar la segona volta amb «una altra dona». Pensa que seria molt més fàcil que derrotar un Kuzcynski que busca posicionar-se «just al centre». «Els motius per optar pel vot que serveix no són només intentar ajudar el que més s’assembla al que volem, sinó també intentar impedir allò que ens semblaria molt negatiu», va sub-ratllar al seu editorial d’ahir el diari  La República.

Els finals de Govern al Perú repeteixen la mateixa escena: el president abandonarà el càrrec sense popularitat. Humala té tot just un suport del 14%. El bon rendiment macroeconòmic (el 2015 es va tancar amb una millora del PIB del 3,26% enmig d’una situació de gairebé recessió als països de l’entorn) i l’augment del salari mínim (222 euros) semblen dades anecdòtiques per a una població que majoritàriament té feines informals, en què el 24% segueix sent molt pobre, i a la qual es demana cada quatre anys un vot de confiança.