El tresor de Farah Diba a Teheran

El cor de Teheran amaga un tresor de la cultura universal. És a tocar del parc Laleh. Allà s’alça un edifici que passa desapercebut. N’hi ha prou de travessar per les seves portes de vidre fosc per deixar enrere el brogit del trànsit i endinsar-se en el silenci d’un espai amb una llum tènue on apareixen davant el visitant algunes de les obres mestres de la pintura i l’escultura dels segles XIX i XX. 

No, ningú l’ha teletransportat al MOMA o al Guggenheim. Segueix a Teheran, però ara ha entrat al Museu d’Art Contemporani, que alberga la principal col·lecció d’art modern i contemporani de fora d’Occident. La successió d’obres fa venir vertigen. Warhol, Toulouse-Lautrec, Kandinsky, Motherwell, Giacometti, Gauguin, Rothko, Pollock, Pissarro, Bacon, Klein… La pregunta és: ¿com ha arribat tot això a l’Iran? La resposta s’ha de buscar als anys 70, quan l’esposa del xa de Pèrsia, l’emperadriu Farah Diba, apassionada de l’art, es va llançar a la compra de les obres més cotitzades.

EMISSARIS A LES SUBHASTES 

Va contractar un equip d’assessors i, amb l’inacabable mannà petroler que llavors regava l’Iran, els seus emissaris es van fer habituals de les cases de subhastes com Sotheby’s i Christie’s. No era estrany que se li recomanés una pintura i ella donés ordre de comprar tot el lot. Entre les adquisicions, Naturalesa morta amb estampa japonesa, de Paul Gauguin, que es va comprar per 1,4 milions de dòlars, un rècord de l’època.

Farah Diba, que havia estudiat art a París, va ser capaç d’aplegar una col·lecció que recorria tots els corrents pictòrics entre el 1880 i el 1970: impressionisme, postimpressionisme, cubisme, surrealisme, expressionisme abstracte, pop art... Per acollir-la, va encarregar al seu cosí, l’arquitecte Kamran Diba, la construcció del museu, que va obrir el 1977. Només dos anys després va triomfar la revolució que va fer caure el xa i museu i col·lecció van desaparèixer del radar.

L’arribada de la Revolució Islàmica va suposar el tancament del museu. Va estar un any clausurat, i al reobrir el règim dels aiatol·làs sols va permetre exposar obres d’artistes iranians. S’havia de netejar el país del que des del règim es va anomenar westoxificació i les obres formaven part d’aquesta contaminació imperialista.

Les pintures van quedar oblidades al dipòsit. Allà, la seva supervivència va dependre en part de l’amor que els professava Firuz Shabazi, que les va custodiar per evitar que patissin danys. Shabazi, un simple bidell del museu, recorda: «Quan em van contractar no en sabia gens, d’art, però em va impressionar i vaig començar a estudiar les obres. Al final, ningú les coneixia tant com jo». Tant les apreciava que durant els treballs per canviar la porta blindada del dipòsit va passar un mes sense moure’s de l’entrada. «No volia que fossin danyades». Ara, jubilat, segueix venint molts dies al museu. 

AL DIPÒSIT FINS AL 1999 

No va ser fins al 1999, amb el moderat Mohammad Khatami com a president, quan algunes obres van tornar a ser exposades. El 2012, un altre lot va sortir a la llum. De totes, la gran atracció és sens dubte Mural on indian red ground , una tela de Jackson Pollock, valorada en 250 milions per Christie’s. «Per al nostre museu, aquest mural és com la Monna Lisa per al Louvre», explica el director. 

Grups d’escolars iranians recorren les sales. «Mireu, ¡aquí teniu el pollock !», els crida una professora, que assegura:  «Cada any porto les meves alumnes a veure aquestes obres». 

Notícies relacionades

L'economia enfronta reformistes i conservadors a l'Iran

L'Iran, en l'hora del canvi

El museu té prop de 3.000 obres, de les quals 300 són d’art europeu i nord-americà i, segons els experts, estan valorades en almenys 3.000 milions de dòlars. Per algunes, com la Naturalesa morta de Gauguin, uns col·leccionistes japonesos van estendre un xec en blanc. No hi va haver tracte. Com assenyala Hassan Noferesti, relacions públiques del museu, «aquestes obres no estan en venda», tot i que sosté que estan oberts a «préstecs i intercanvis amb museus». El primer serà al març amb un museu de Berlín. 

Però bona part dels tresors artístics col·leccionats per Farah Diba, com alguna peça de Picasso i Munch, segueixen al magatzem. El director es defensa: «L’espai del museu és limitat i tot no hi cap».