Ni rastre dels indignats

El març del 2011, un grup de joves portuguesos van convocar una manifestació a les principals ciutats lusitanes per protestar per la precarietat laboral. Hi van assistir centenars de milers de persones -unes xifres mai vistes des de l'arribada de la democràcia al país- malgrat no estar liderada ni per sindicats ni partits, i l'acte es va convertir en un crit massiu contra l'austeritat que ja s'acostava.

Així va néixer el moviment «indignat» a Europa, amb Portugal com a primera base. Tres mesos després de la protesta, les urnes donaven la victòria als conservadors i penalitzaven un Executiu socialista que, asfixiat per l'augment de la pressió sobre el seu deute, va acabar sol·licitant l'auxili de la troica.

Una legislatura després, pràcticament no queden ni retalls de tot aquell corrent reivindicatiu. Davant de l'auge de Podem a Espanya o de Syriza a Grècia, els «indignats» portuguesos es van anar apagant amb el pas dels mesos i, malgrat la seva cristal·lització en projectes polítics alternatius, cap d'ells disposa de la dimensió suficient per deixar el seu segell en les eleccions.

Alcides Santos, de 48 anys, és un més dels molts que van participar en aquell moviment. Va assolir la fama el 2013, quan després de dos anys a l'atur va entregar a la Justícia una carta en què anunciava la seva intenció de deixar de pagar impostos en virtut de l'article 21 de la Constitució, referent a l'anomenat «dret de resistència». Va al·legar que garantir la «supervivència física» dels seus dos fills estava per sobre de les obligacions fiscals.

Avui, aquest matemàtic -ja amb feina- recorda que  estava «desesperat». «No creia en el canvi, ni tan sols llavors», reconeix a l'hora de fer balanç del que va passar amb els indignats al seu país.

Sense organització

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

L’economia europea s’alenteix

Per ell, aquest tipus de moviments «serveixen de poca cosa perquè els falta bagatge ideològic» i acaben concretant-se en projectes que pretenen intentar substituir el que ja hi ha, però sense organització. I Alcides Santos subratlla que, en territori lusità, el Partit Comunista està fortament implantat com a quarta força política del país.

«El que passa a Espanya o a Grècia és un canvi en aparença, però després tot quedarà igual. A Portugal tot quedarà igual també, però almenys no patirem una desil·lusió com la que va provocar Syriza», diu, convençut que les protestes multitudinàries van funcionar com a vàlvula d'escapament, però gairebé sense conseqüències en la política real.