L'amenaça seca

Trepitgem herba on hauríem d’estar trepitjant neu». Amb aquestes paraules, pronunciades enmig de la Sierra Nevada californiana, el governador de l’estat, Jerry Brown, va anunciar a l’abril mesures de racionament de l’aigua. Que en vagin prenent nota els polítics de l’àrea mediterrània: la sequera extrema que castiga Califòrnia des de fa quatre anys és una avançada del que passarà en les mateixes latituds a tot el món en les pròximes dècades. La combinació de l’escassetat de pluja amb l’escalfament global i amb la falta de previsió en la gestió de l’aigua explica amb tota probabilitat la situació de Califòrnia. I és també la recepta ideal de les supersequeres que castigaran zones semblants del planeta en el futur, segons els experts.

Actualment, gairebé la meitat de Califòrnia està declarada en situació de sequera excepcional i 37 dels seus 39 milions d’habitants se’n veuen afectats d’alguna manera. La falta d’aigua dels últims mesos ha coincidit amb temperatures excepcionalment altes. La calor ha assecat els camps, ha augmentat l’evaporació dels embassaments i ha reduït les reserves de neu a les muntanyes. A més, aquesta sequera s’ha produït poc temps després de les dues anteriors. Així que també les reserves d’aigua subterrània pateixen després de molts anys de sobreexplotació. Tot això passa a l’estat més agrícola dels EUA i en una regió que ha viscut un gran boom demogràfic en les últimes dècades. 

Els efectes ja són visibles. S’estima que l’any passat l’agricultura ja havia perdut 1.500 milions de dòlars i 17.000 llocs de treball temporals. Algunes comunitats aïllades ja no disposen d’aigua per beure als seus pous i s’ha disposat donar-los ampolles o portar-los aigua en camions. Certes zones de la vall central s’han enfonsat gairebé dos metres per l’extracció de l’aigua subterrània. Es tem que aquest estiu els peixos no trobin prou aigua per remuntar els rius.

Esperant El Niño

La situació és tan dramàtica que els californians han posat les seves esperances en un fenomen que s’acostuma a evocar amb por: El Niño. Aquesta anomalia climàtica del Pacífic, que sol descarregar pluges torrencials a Califòrnia, va generar greus danys en el període 1997-1998, però ara es veu com una oportunitat per sortir d’aquesta situació. No obstant, les pluges es produeixen només quan el fenomen és prou fort. «De moment, s’està desenvolupant de forma feble o moderada. Encara que s’espera que es reforci en els pròxims mesos, les prediccions estan plenes d’incerteses», explica Mike Halpert, investigador del Centre de Predicció del Clima de l’Administració Nacional de l’Oceà i l’Atmosfera (NOAA) dels Estats Units.

«La sequera era previsible: en aquesta zona sempre hi ha hagut sequeres», observa Antoni Rosell, investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de Barcelona. «A les zones de clima mediterrani, com Califòrnia, la regió central de Xile i el sud de Sud-àfrica i d’Austràlia, les sequeres pertinaces no són estranyes», observa Javier Martín-Vide, climatòleg de la Universitat de Barcelona. «No obstant, aquesta és potser la pitjor de la història de Califòrnia», afirma Benjamin Cook, climatòleg de la NASA. Cook ha investigat el clima del passat i ha arribat a la conclusió que aquesta sequera és la més intensa dels últims 1.200 anys. Potser fins i tot pitjor que la desertització que possiblement va acabar amb el poble anasazi a mitjans del segle XII, a l’actual sud-oest del país.

Però el problema no és local. En els últims sis anys, l’Amazònia ha patit dues sequeres d’una magnitud que, de mitjana, només es dóna una vegada cada segle. Des del 1950, el percentatge d’àrees seques del planeta ha augmentat un 1,74% per dècada. I alguns estudis han detectat una expansió dels grans deserts, des del Sàhara fins a Atacama. 

Aquestes dinàmiques encaixen amb les previsions dels experts en canvi climàtic. «L’escalfament global implica més evaporació, és a dir, més pluja a nivell global. No obstant, això no val a l’àrea subtropical o tropical, on l’augment de les temperatures produeix una dinàmica d’anticiclons que tendeix a expandir els grans deserts, tant a l’hemisferi nord com al sud», explica Martín-Vide. L’aparició de sequeres més intenses, duradores o freqüents en aquestes zones és una previsió de tots els models de canvi climàtic. 

El mateix procés de desertització que s’estén des d’Atacama cap al nord, incloent-hi Califòrnia, també aniria des del Sàhara cap al Mediterrani. «A Espanya es preveuen temperatures més altes, i possiblement menys pluges, encara que amb un menor grau de certesa: això agreujarà el problema de les sequeres», afirma Martín-Vide. «El que veiem a Califòrnia és una avançada, és totalment aplicable a l’entorn mediterrani», subratlla Pep Canadell, director executiu del Global Carbon Project i investigador a CSIRO (Austràlia).

El problema de l’agricultura

No obstant, els experts insisteixen que no es pot vincular aquesta sequera en concret amb el canvi climàtic. «El canvi climàtic no es discuteix científicament. No obstant, no es pot establir una relació causa-efecte amb un fenomen en concret. Una altra cosa és que, si aquests fenòmens apareixen cada vegada amb més freqüència, puguem inferir que són una manifestació del canvi climàtic. Però també en el passat va poder-hi haver sequeres d’intensitat comparable», puntualitza Martín-Vide. «Actualment no podem saber si aquest fenomen es deu en part al canvi climàtic o bé a altres factors antròpics, com una demanda excessiva d’aigua per part de l’agricultura», explica Geert Jan van Oldenborgh, investigador del Reial Institut Meteorològic dels Països Baixos (KNMI).

Les catàstrofes mai són només naturals. «També compta el nivell de vulnerabilitat de la societat», apunta Martín-Vide. La irracionalitat en la gestió de l’aigua a Califòrnia és proverbial. L’agricultura s’endú la major part. «La gran exportació de vegetals és exportació d’aigua: un vegetal és aigua emmagatzemada en un organisme», observa Rosell. A més a més, el reemplaçament de zones boscoses per agrícoles augmenta el consum i l’evaporació d’aigua. També exerceix un paper important l’estil de vida de cases familiars amb gespa regada enmig de zones semidesèrtiques. «Els llocs edificats no deixen que l’aigua filtri al subsòl, a la vegada que incrementen el consum hídric humà», argumenta Rosell. 

La reglamentació del sector és un guirigall. Fins a l’any 2014, Califòrnia no tenia regulació d’aigües subterrànies, cosa que deixava l’explotació dels pous a l’arbitri dels propietaris. I les mesures de restricció d’aquest any són les primeres en la història del país, i només compten amb el suport d’una minoria de la població, segons les enquestes.

«Nosaltres tenim un consum d’aigua molt més baix que Califòrnia, no hi ha una analogia directa. Però també aquí hi ha canvis en l’ús del sòl i falta de previsió», observa Antoni Rosell. «Un exemple seria la salinització dels aqüífersde la conca del Llobregat, a causa de la sobreexplotació, que fa entrar l’aigua de mar; o l’esgotament dels de Mallorca», assenyala. El proveïment de Catalunya ja depèn de dessalinitzadores i en temps de sequera es va plantejar el transvasament de l’Ebre o del Roine. «El Campo de Dalías a Almeria, amb una de les concentracions més grans d’hivernacles altament tecnificats, depèn de l’aigua dels aqüífers: és una explotació del territori que va més enllà del potencial natural i condueix a una fallida absoluta», observa Martín-Vide.

Les supersequeres que els científics preveuen per al futur són el primer anell d’una cadena de riscos. A l’impacte en els ecosistemes s’hi afegeixen els incendis de vegetació seca i les esllavissades de terra pel desarrelament dels arbres. Sequeres com la de l’Amazònia també perjudiquen la seva capacitat d’absorbir CO2. Per a la societat, la conseqüència més directa és l’escassetat d’aliments, però també els problemes amb l’energia hidroelèctrica o la refrigeració de les centrals nuclears i tèrmiques.

Reaccionar només quan hi ha una emergència, com ha fet Califòrnia, no és gaire bona idea, segons els científics. «El més important és estar preparats», afirma Cook, que expressa una opinió compartida. «A l’hora de fer previsions no es té en compte la variabilitat natural de la pluja», afirma Rosell. 

Notícies relacionades

Jardins obscens

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

«La recepta més assenyada i més barata és una bona ordenació del territori, sense sobreexplotar les potencialitats naturals. I després s’ha de disminuir la vulnerabilitat i augmentar la resiliència, la capacitat de recuperació davant de les catàstrofes: si un territori està intensament degradat, pot passar que certs processos es tornin irreversibles. Finalment, també és important preparar la població i promoure mesures sostenibles de tota mena. Són mesures de llarg termini, més llarg que el d’un cicle polític», diu Martín-Vide.

«Després de les sequeres d’Aus-tràlia, aquí hi ha molta investigació en varietats resistents i fins i tot plans per desplaçar l’agricultura cap al nord, on les necessitats d’aigua estan garantides gràcies al monsó», explica Canadell. Tot i això, l’investigador recorda que també s’ha d’actuar sobre les causes més profundes. «Controlar l’augment de les temperatures és a les nostres mans. Hem de ser molt agressius per evitar que pugin més de dos graus respecte a l’època preindustrial [objectiu declarat a les cimeres internacionals], i fins ara això no ho hem aconseguit», conclou.