El divan laborista

Fa cinc anys per sorpresa -i segons alguns a traïció- Ed Miliband, amb l'ajuda dels sindicats, li va prendre el lideratge del Partit Laborista al seu germà gran David. Els conservadors ho devien celebrar de valent. De la corda del nou laborisme de Tony Blair, més brillant i carismàtic que Ed, l'exministre d'Exteriors va posar el 2013 rumb als Estats Units. S'allunyava de la ferida oberta a la família i de la política britànica. Des d'aleshores se n'ha mantingut al marge.

David va trencar ahir el silenci i va acusar el seu germà d'haver perdut l'elecció perquè els votants «no volien el que se'ls havia ofert». En una declaració a la BBC va considerar «completament erroni culpar l'electorat» d'una derrota «devastadora». David va aclarir que no serà candidat al lideratge, però creu que el partit ha de tornar al centre, en la línia oberta per Blair. «O bé construïm en la via del que el laborisme va aconseguir després del 1997, i tindrem una possibilitat d'èxit, o l'abandonem i fracassem».

Després del daltabaix en les eleccions de dijous, l'esquerra britànica es troba a la recerca d'una nova identitat. Amb el relleu en el lideratge i la simple neteja de façana no n'hi ha prou en aquesta ocasió. «Lluny d'embarcar-nos en un concurs de bellesa de líders a curt termini, el que realment necessitem és un profund debat en el partit, com el que es va necessitar i no es va fer el 2010», apunta disparant amb bala Peter Mandelson, el que va ser assessor de campanya i ministre en dues ocasions de Blair. El partit ha comès «un terrible error» a l'abandonar «el nou laborisme», afegeix.

Ed Miliband -li retreuen ara- va posar massa èmfasi a acabar amb les polítiques d'austeritat, en la millora dels serveis públics, en la retallada dels privilegis dels més rics. Però no va presentar als votants un pla econòmic fiable. «El laborisme va oferir canvi i caritat a un electorat que demanava estabilitat i fortalesa», apunta Marcus Roberts, de la Fabian Society, una organització socialista vinculada al Partit Laborista. En un article a The Guardian, Roberts al·lega que Miliband es va deixar atrapar en el parany de la dreta segons el qual l'augment de la despesa d'anteriors governs laboristes havia disparat el dèficit, quan en realitat aquest va augmentar a causa de la factura per salvar els bancs de l'enfonsament.

Procés lent

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

L'executiva nacional del partit laborista s'ha de reunir demà. Serà una discussió agra, amb aire de venjança. La líder interina, Harriet Harman, mirarà d'establir un calendari per a l'elecció del successor de Miliband. El procés pot durar fins a finals de l'estiu. Són moltes les veus que demanen que en el procés es redueixi el poder dels sindicats. «No podem quedar oberts a l'abús i la influència inapropiada que va tenir el pes dels sindicats en l'elecció del nostre líder el 2010», adverteix Mandelson,

Chuka Umanna, de 36 anys,  parlamentari des de fa només cinc anys, fill de pare nigerià, serà un dels aspirants modernitzadors. «Recolzem els treballadors, però no els podem defensar si també ens dirigim als que creen llocs de treball», ha declarat.