Glasgow, el camp de batalla

Gorbals és un barri de classe obrera de l'est de Glasgow, situat a la riba sud del riu Clyde, allà on les drassanes van donar dècades daurades a aquesta ciutat, que amb els seus 1,2 milions d'habitants és avui la més populosa d'Escòcia. Les seves torres grises, immenses moles de vivendes de protecció oficial, s'erigeixen des dels 60 on en un altre temps campaven els tenements, vivendes que donaven sostre als treballadors del pròsper negoci navilier. Però avui als carrers d'aquest veïnat no hi queda res d'aquell esplendorós passat imperial. Àrees com aquesta, que són moltes a l'Escòcia postindustrial, bastions històricament laboristes, s'inclinen ara per la independència, segons revelen els sondejos. També són les més comparades aquests dies finals de la campanya perquè és el vot desencantat de l'esquerra el que inclinarà la balança.

S'hi veuen els cartells blaus del Yes al costat de la roba estesa a les torres. Pels carrers de Gorbals, a mig matí, no hi circula ni una ànima. Tampoc hi ha serveis. La xemeneia fumejant d'una fàbrica de whisky aporta una mica de moviment a aquesta estampa de color gris. D'una planta baixa amb un pati enjardinat d'un d'aquests edificis en surt Helen Golfarb, àvia ja als 54 anys de cinc néts que li han donat les seves tres filles. És una dona combativa, que tota la vida ha votat el laborisme i que lluita per mantenir la vida comunitària en un barri en què ha viscut des de sempre. El seu és un sí contundent a la independència.

«Vaig néixer aquí, llavors hi havia de tot. Bancs, escoles... Miri ara al seu voltant. No tenim res. Margaret Thatcher s'ho va carregar tot i després els laboristes s'han tornat com els tories. Són el mateix», clama Helen. «Els nostres impostos van a Westminster quan s'haurien de quedar aquí per crear noves oportunitats per als joves», denuncia aquesta dona, que busca comparacions a fora: «Miri Irlanda, un país que estant en bancarrota tenia unes pensions més altes que les nostres. Aquí, en canvi, s'han dedicat a salvar bancs», denuncia. «Mai més tindrem aquesta oportunitat», sosté en relació amb el referèndum.

ESTAT DEL BENESTAR

James Bonar, conductor de camions de 55 anys, se suma al debat abans d'entrar a casa seva. Com Helen, sempre ha votat els laboristes i ara està per la independència. Creu a més a més que el Partit Nacionalista Escocès (SNP) ha fet més «en els set anys que fa que és al Govern que en 150 anys tories i laboristes junts». I és que a l'SNP, tot i ser conservador en assumptes morals, és un moviment d'arrels socialdemòcrates en el terreny econòmic. Amb les competències cedides en educació i sanitat, el Govern d'Alex Salmond ha aconseguit mantenir uns nivells de protecció social que garanteixen de forma gratuïta l'assistència social a la gent gran, els medicaments i l'accés a la universitat. Uns nivells de l'estat del benestar que ja voldrien per a ells moltíssims anglesos.

Per això, en els últims anys molts votants laboristes s'han passat a l'SNP, i entre els que encara confien en el laborisme, un 42% recolza la independència, segons les enquestes amb què treballa la campanya Yes Scotland. Són gent com Helen o com James, que saben que la independència no solucionarà d'arrel tots els seus problemes però que rebutgen el to apocalíptic de la campanya unionista de Better Together. «Si no tinguéssim res, ens deixarien anar», ironitza James.

A l'altra riba del riu Clyde, Bridgeton i Calton són zones encara més deprimides. Aquí no hi va haver remodelació urbanística als anys 70 i hi sobreviuen, però en estat d'abandonament total, els tenements. Hi ha en marxa plans de regeneració per a uns barris amb alta conflictivitat social i tota mena de problemes relacionats amb les drogues i la violència. A Calton, fa només uns anys, l'esperança de vida d'un home rondava els 54 anys (la mitjana de Glasgow era de 70), segons estimacions locals que posteriorment va corroborar l'Organització Mundial de la Salut (OMS). A Bridgeton, el 85% dels adults que treballen demanen ajudes socials.

En un carrer immund de Bridgeton, darrere una reixa i en un pati interior del que sembla una casa abandonada, un grup d'homes i dones departeixen al voltant d'una taula i miren de reüll l'estrany que treu el cap per la porta. Són toxicòmans en teràpia de rehabilitació. El responsable del centre es mostra esquiu. Diu que té molta feina en una zona en què la falta d'oportunitats aboca els joves a tota mena d'addiccions. «Culpa dels tories», mussita abans de marxar.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Al fons hi ha un centre de formació per a joves. A mig matí, a l'hora de descans, els assistents, tots nois, surten al carrer. Fumen i beuen. Cinc d'ells formen una rotllana. Tenen entre 17 i 20 anys i les idees sobre la independència no gaire clares. Tots poden votar però només un parell diuen que ho faran. James Millay, de 17 anys, pel sí com indica la polsereta de goma que du al canell. Malakai McDonald, de 20, encara dubta però també s'inclina per la mateixa direcció.

«No serà fàcil al principi», reconeix Millay. Però ell, com altres joves d'altres zones empobrides d'Escòcia, creu que té poc a perdre i que el canvi únicament pot portar una vida millor. En el vot de molts nois com Millay Escòcia s'hi juga el futur. Glasgow i el seu cinturó roig és el camp de batalla.