El Canal es fa gran

El Canal de Panamà complirà cent anys el 15 d'agost vinent i ho farà amb una gran celebració. I és molt lògic, ja que el canal és el gran negoci d'aquest país americà, un negoci que suposa ni més ni menys que entre set i 10 milions de dòlars diaris. «Només cal asseure's durant unes hores al mirador de la comporta de Miraflores per veure com van passant els vaixells, com van caient els dòlars», comenta amb un somriure Winston, un amic panameny.

El ritual de pas és lent, però hipnotitzant: l'arribada d'un gran vaixell, les comportes que s'obren per deixar-lo passar, l'aigua que s'iguala amb el següent nivell i el pas a la següent pantalla d'un vaixell de càrrega amb centenars de contenidors, o d'un transatlàntic ple de passatgers que treuen el cap a coberta per viure el gran moment. «El pas pels 80 quilòmetres del canal dura entre 10 i 20 hores», apunta Iván Berrio, un guia veterà. «El preu depèn de les dimensions del vaixell. De mitjana paguen uns 50.000 dòlars per estalviar-se els 20 dies que els suposaria anar a fer la volta per la punta sud d'Amèrica, però el 2008 el vaixell de càrrega MSC Fabienne va establir el rècord en 317.142 dòlars; d'entre els vaixells de passatgers, el rècord el té el Norwegian Pearl, que va pagar 313.000 dòlars el 2007. El peatge més baix data del 1928, quan el nord-americà Richard Halliburton va pagar 0,36 dòlars per travessar el canal nedant al llarg de 10 dies».

'Boom' de la construcció

Pel canal hi passen cada any uns 14.000 vaixells de 117 països, sobretot dels Estats Units, la Xina, el Japó, Xile i Corea del Sud. La majoria són de càrrega, però també hi passen uns 250 creuers a l'any. Cada creuerista paga 250 dòlars per travessar el canal.

Sigui com sigui, no hi ha dubte que el canal és un negoci de tanta magnitud que la Ciutat de Panamà s'ha convertit en els últims anys en una de les més pròsperes de l'Amèrica Llatina, amb un increïble boom de la construcció i centenars de projectes en cartera. El més important és el de la construcció del nou canal, amb doble capacitat que l'actual, que s'havia d'inaugurar aquest any, coincidint amb els fastos del centenari. Però tot s'endarrereix fins al 2016 per incompliment de l'empresa espanyola Sacyr Vallehermoso.

«El 1912, quan es construïa el Canal, ningú s'imaginava que hi hauria vaixells tan grans com els que ara hi passen, que són de 106 peus [32,30 metres] com a màxim, però pel nou canal en passaran de fins a 160 peus [48,70 metres]», apunta Iván Berrío.

La idea del canal va sorgir, de fet, fa diversos segles, a causa de la complicació que suposava haver de navegar fins al cap d'Hornos per passar d'un oceà a l'altre. L'estretor de l'istme centreamericà va fer afinar la imaginació. El 1881, un equip francès, a les ordres de Ferdinand de Lesseps, va començar les obres, però va fracassar per problemes d'enginyeria i les moltes morts causades per malalties tropicals. El 1904, els Estats Units es van fer càrrec del projecte, que van finalitzar el 1914.

Tot, o gairebé tot, a Panamà passa pel Canal. Abans d'aterrar en aquest petit país es poden veure els molts vaixells que esperen torn al costat del Pacífic, però per tenir una bona vista de la costa del Pacífic la millor opció és pujar fins al turó Ancón, on durant molts anys, fins al 1999, hi va onejar la bandera nord-americana. «Avui ho fa la panamenya», apunta amb orgull el guia Gilberto, «però no va  ser fàcil, ja que el turó pertanyia a la Zona del Canal, on manaven els nord-americans. El gener del 1964 els soldats nord-americans van matar a trets 21 estudiants que pretenien onejar-hi la bandera panamenya».

Unes quantes plaques i pintades recorden al turó, 50 anys després de les morts, aquells «màrtirs». Afortunadament, Panamà viu avui una situació molt diferent, ja que els acords firmats el 1977 pels presidents Omar Torrijos i Jimmy Carter van fixar el traspàs de la sobirania del canal per al 31 de desembre del 1999. «Només en els dos primers anys», resumeix Gilberto, «Panamà va ingressar tant del canal com li havien donat els Estats Units, en concepte de lloguer, durant 85 anys».

Des del turó Ancón, de 199 metres d'altura, es pot veure l'aglomeració que envolta la capital, amb els gratacels del districte financer, el Casc Antic i, a l'altre costat, la gran cicatriu del Canal de Panamà, amb milers de contenidors apilats entre el pont de les Américas i la resclosa de Miraflores. Les ruïnes del Panamà Vell, la primera capital, fundada el 1519 i destruïda pel pirata Morgan el 1671, no es poden veure des de dalt, però són l'altra referència d'aquesta costa del Pacífic. A l'empara del canal va sorgir la Panama Canal Railway Company, que transporta milers de contenidors, però que també es permet, cada dia a les 7.15 del matí, un tren turístic que circula en paral·lel al canal fins a Colón, la ciutat del Carib on hi ha la zona lliure de comerç.

Enmig de la selva

Recórrer en tren els 80 quilòmetres que separen la costa del Pacífic de la del Carib val la pena. Passes pel costat de les diferents comportes, la zona d'obres i el llac Gaitún, on sorprèn veure navegar els grans vaixells enmig d'una selva plena de micos. Les comportes de l'altre costat posen fi al viatge.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Ja no és el ‘llanito’ solitari

En els últims anys, amb la globalització del comerç, el trànsit de mercaderies asiàtiques cap a l'Atlàntic ha pujat tant que són diversos els països centreamericans que intenten sumar-se al gran negoci del canal. A part del doble canal de Panamà, que s'inaugurarà, si no sorgeixen més problemes, el 2016, Nicaragua ha ressuscitat un antic projecte per unir els dos oceans a través del llac Nicaragua. Hondures, per la seva part, projecta un canal sec, amb diverses vies que unirien els dos mars i pels quals podrien transportar-se els nombrosos contenidors dels vaixells de càrrega. I Guatemala projecta el Corredor Interoceànic, un altre canal sec per al transport de mercaderies.

En aquests últims projectes, per cert, hi estan involucrats diversos inversors xinesos. El comerç sense fronteres dels últims anys demana a crits més vies per travessar Centreamèrica i és evident que els països asiàtics tenen pressa perquè sigui així.  H