PEL·LÍCULA PROTAGONITZADA PER DONES MADURES

Dani Rovira: "Vaig viure dos anys de cacera implacable"

Recuperat del 'tsunami' 'Ocho apellidos vascos', l'actor malagueny es retroba amb la seva adorada Carmen Machi a la comèdia 'Thi Mai. Rumbo a Vietnam'

undefined41526982 madrid  08 01 18  dani rovira  actor   foto  jos  luis roca180108171603

undefined41526982 madrid 08 01 18 dani rovira actor foto jos luis roca180108171603

3
Es llegeix en minuts
Olga Pereda
Olga Pereda

Periodista

ver +

Dani Rovira (Màlaga, 1980) no és pare, però el guió de la benintencionada Thi Mai. Rumbo a Vietnam li va tocar la fibra. La lluita d’una àvia coratge (Carmen Machi) per adoptar la seva neta vietnamita va fer plorar «de debò» i riure «a riallades» el pròxim Superlópez. Dirigida per Patricia Ferreira, la comèdia s’estrena divendres que ve desmuntant la idea que les dones d’edat madura han desaparegut en la indústria del cine.

–Carmen Machi, Aitana Sánchez-Gijón i Adriana Ozores són les protagonistes absolutes de la pel·lícula. L’home, vostè, queda en un segon terme.

–Estic molt agraït de ser el vessant d’aquestes tres muntanyes. La història és fascinant. És dels pocs guions amb els quals he plorat de debò i he rigut a riallades.

–I això que no és pare.

–No, que jo sàpiga. Però, vaja, soc oncle i padrí. Em va commoure molt. És una comèdia, tot i que parteix d’una premissa molt trista: la pèrdua d’una filla. [Machi dona vida a la mare d’una noia que mor i que estava en tràmits per adoptar una nena al Vietnam]. La protagonista mira de pal·liar aquella mort terrible amb el fet de poder recuperar una neta. Vol mantenir la seva filla viva a través de la nena. El meu personatge és secundari, però molt bonic perquè posseeix una clau a una possible solució burocràtica.

–¿Què és Carmen Machi per a vostè?

–Hòstia. Moltes coses, una gran amiga des que els nostres camins es van trobar [a Ocho apellidos vascos]. És un referent artístic. És de les poques actrius que conec que no tenen sostre. Ahir la vaig anar a veure al teatre. Veure-la és un esdeveniment. I això passa amb molt poca gent. És un tòtem. A més, ric moltíssim amb ella.

–A vegades els còmics són més simpàtics davant de la pantalla que al natural.

–Depèn del còmic i del context. Jo ho dono tot a l’escenari, així que la resta del dia és molt cansat estar a aquest nivell. Soc una mica bolet.

–Després de viure el tsunami d’Ocho apellidos

–Molt més. No acostumo a anar a festes. No alterno, com diuen ara els joves. Surto al carrer i depèn de la ciutat o l’hora del dia a vegades visc moments d’atabalament, però ho porto més bé. Durant dos anys va ser una cacera implacable. Per més que volgués portar-ho bé, era molt complicat. Des de fa una mica més d’un any estic disfrutant molt més de la vida i de la professió. Se me n’estan anant certes fòbies. 

–Ho va arribar a passar malament.

–Molt, no vaig de dur. A nivell laboral era genial, però tant èxit, tantes propostes, haver de dir que no, empassar-me tants gripaus... Vaig intentar que no abusessin de mi a nivell empresarial. Però cada cosa que deia transcendia moltíssim. No soc una mosqueta morta, estic compromès i em mullo.

–A Thi Mai... dona vida a un actor amb poquíssima sort. Vostè, abans de convertir-se en qui és, es va llicenciar en Educació Física i va voltar per tots els antres d’aquest país fent monòlegs..

–Si he pogut capejar aquests anys de bogeria ha sigut perquè vaig estar allà, precisament. Jo sortia del bar i demanava a la gent que passés a veure’m actuar. Per cert, reprendré els monòlegs. Ja estic escrivint cosetes. Al febrer començo a València.

–Al febrer són els Goya, premis que ha presentat durant tres anys. ¿On els veurà? 

–A la meva caseta del camp. A l’Acadèmia estaven molt contents amb mi, em van dir que els podia presentar totes les vegades que jo volgués. Vaig reflexionar i vaig suposar que estava bé descansar. Prefereixo no anar a la gala. Si hi vaig, m’enfocaran o hauré de donar algun premi. Optaré per veure la gala tranquil a casa i disfrutar dels nous fitxatges (Sergio Sevilla i Joaquín Reyes). Faig el que els polítics no fan: després de dos o tres anyets, retirar-se.

 

–Tornant a Thi Mai. Rumbo a Vietnam, l’àvia coratge que encarna Machi ¿l’ha fet pensar en els seus propis avis? 

–I tant. La meva àvia segueix viva. Els altres no. Però en tinc uns records fantàstics. Van complir el rol d’avis a la perfecció.

Notícies relacionades

–Malcriar.

–I tapar-te les petites mentides. En el meu cas, anar a veure’ls era un esdeveniment. Em van cuidar en moments puntuals i no van exercir de pares per a mi. Òbviament cada família i cada circumstància és un món, però avui dia els avis han d’encarregar-se dels nets. I això no és culpa dels pares de les criatures sinó del sistema. La feina és la que hi ha i els salaris són els que són.