MEMÒRIA VIVA DEL PARAL.LEL

Lita Claver, 'La Maña': "Aquest sí que és el meu adeu definitiu"

L'artista s'acomiada dels escenaris al Teatre Apolo amb 'Un reencuentro inolvidable'

lmmarco41315437 barcelona 14 12 2017 lita claver se retira del espectaculo c171215134110

lmmarco41315437 barcelona 14 12 2017 lita claver se retira del espectaculo c171215134110 / ALBERT BERTRAN

3
Es llegeix en minuts
Luis Miguel Marco

Arriba a la terrassa de l’Antic Cafè Espanyol sobre uns botins negres i mostra les seves ungles perfectes, d’un vermell intens i rematades amb purpurina platejada. «A joc amb el Nadal». Amaga els seus ulls pintats darrere unes ulleres, però no l’edat. «No ho he fet mai: 72 anys». Divendres que ve, Lita Claver, La Maña, estrena al Teatre Apolo l’espectacle Un reeencuetro inolvidable, amb el qual s’acomiada del seu públic a Barcelona, després de fer-ho a Saragossa durant les festes del Pilar. Al seu costat hi haurà Fernando Esteso, amb qui va començar als anys 60.

–¿Se’n va orgullosa?

–Sí, perquè he sigut una pencaire nada i perquè no he fet altra cosa en la meva vida. Deixo feliç el meu cor a l’escenari. Ara mateix m’han parat i m’han dit: «¡Maña, si està més maca que abans!». I això em fa molta gràcia. Si em veieu acabada de llevar, sortiu corrents.

–¿I el comiat és definitiu? 

–Sí. I t’explicaré per què. El meu marit va caure malalt i veure’m actuar li donava vida, però ell se’n va anar fa un any i mig. Va ser el meu representant, Ricardo Ardévol fill, qui em va dir que havia d’acomiadar-me del meu públic. I aquí estem. Ricard Reguant m’ha obert les portes del Teatre Apolo aquest Nadal. Serà un espectacle de music hall. Amb un ballet de noies guapíssimes, números increïbles i Fernando Esteso, que és com un germà. Com podia no treure les plomes, per favor. A Saragossa va ser apoteòsic i aquí espero que passi el mateix. 

–Els seus inicis són de pel·lícula.

–Ja veus. Una gitana que va començar als 5 anys pels bars de Saragossa, una criatura de les gales infantils que es va ficar en una companyia de còmics que anaven per les places dels pobles fent números, rifant una manta i una ampolla de conyac.

–Som a uns metres del Victoria, on va debutar, d’El Molino, que va ser casa seva durant 11 anys, i del solar de l’Arnau, que vostè i el seu marit van regentar i que gairebé els arruïna. ¿Què sent al passar per aquí?

–És un punyal clavat. Intento no passar-hi, i això que soc veïna del barri. Em fa ràbia i sento impotència. És una cicatriu al Paral.lel.

–Als anys 70, a El Molino s’alternava. ¿Vostè sempre va ser de les de «fins aquí puc arribar»?

–Mai vaig tenir la necessitat de fer-m’ho amb cap senyor ni d’acceptar una copa perquè soc totalment abstèmia. Jo el que li vaig dir a la cap d’El Molino, Vicenta Fernández, és que faria el paper de totes les que es posessin malaltes. I aquesta va ser la meva salvació. Aquesta gitana és molt llesta.

–¿Què va enfonsar el music hall

–La televisió. Les cantants que van començar a fer números de ball com les vedets ensenyant mitja teta. Però el music hall no pot morir. M’han dit que treure les plomes i la pedreria és antic. El que és, en realitat, és caríssim. ¿A qui no li agrada veure lluentons, vestits elegants i gent jove? Perquè per a vella ja hi soc jo i estic boníssima encara.

–Va tenir entre el públic Dalí, Fellini, Alberti, Montalbán, Moix, Gassman...

–Recordo que Vittorio Gassman, grandíssim actor, es va clavar una trompada a l’entrar al meu camerino. Com que era tan alt... Jo m’he sentit molt estimada per gent plana i per gent d’alt llinatge, i aquí ho deixem. El que mai es va dignar a venir a veure’m va ser Jordi Pujol. ¡Quina vergonya!

–¿En aquest comiat serà políticament incorrecta?

–No em parlis de política. Estic defraudada, trista i desemparada.

–Això sona a bolero. 

–És que no sabem si això acabarà tràgicament o acabarà bé. Que passin aquestes coses en aquesta Barcelona que ha sigut sempre tan cosmopolita i tan mestissa fa mal. 

Notícies relacionades

–Sempre quedarà el teatre.

–El teatre no pot morir mai. Això són cicles que passen. Tu ho veuràs. Jo ja no lo veuré. Però el music hall tornarà, perquè les coses bonitas no poden morir. Mai. 

Temes:

Música Teatre