La vida 'partía' d'Alejandro Sanz

Durant anys, Alejandro Sanz (Madrid, 1968) no va ser Alejandro el Desmayador, sinó un xaval de Moratalaz amb tupè que estimava el carrer i la guitarra infinitament més que els llibres. Un madrileny amb sang gaditana que va recórrer mil tuguris, ràdios locals i estudis abans de convertir-se en un artista prestigiós. Óscar García Blesa resumeix la seva biografia personal i professional a #Vive (Aguilar).

MARE LLOBA I PARE ABSENT

Les memòries d’Alejandro Sánchez Pizarro comencen amb un bellíssim homenatge a la seva mare gaditana, una dona amb la força de cent llops. «Em cantussejava cançons de  bressol amb la seva voz de laurel. Jo tenia mesos de vida i estava més a prop del que estaré mai de la felicitat completa. És el record més antic que tinc. Encara puc distingir els seus ulls de lloba mirant-me amb un amor que ara desitjaria tenir un altre cop». Sanz va créixer amb un pare absent. Era músic i venedor de llibres i es passava tot el temps viatjant amb el seu grup. «Podíem estar mesos sense veure’l. No és cap retret, el que feia era treballar per portar el pa a casa». El primer regal que li va fer va ser una raqueta. No se li va acudir cap altra cosa que agafar-la davant el mirall com si es tractés d’una guitarra.

MALS CARRERS

Si hi ha una cosa que defineix l’autor de Viviendo deprisa és el seu caràcter de noi de barri. Primer Ciudad Lineal i després Moratalaz. «Era com travessar el Mississipí, un món diferent. Si no eres fort per lluitar, no eres ningú. El carrer és una escola que, si en saps sortir a temps, pot ser meravellosa. Convius amb la realitat més crua». No estem davant de sant Alejandro Sanz malgrat que molts poden pensar que la seva vida és i ha sigut modèlica. «Els meus primers anys van conformar una fase en la qual van passar moltes coses. És bo baixar als inferns de tant en tant. No pots cantar cançons que emocionin jugant a golf».

KARATE O GANXET

Alejandro i el seu germà, Jesús, donaven molt mala vida a la seva mare, que estava desesperada i els volia apuntar a qualsevol activitat. L’escola de karate aquell dia estava tancada, així que ho va fer a la de guitarra (a Jesús li va tocar anar a la de flauta) però podia haver sigut la de ganxet. «Ens hauria apuntat a qualsevol cosa per treure’ns del damunt». Ràpidament, Alejandro es va convertir en un fanàtic de la guitarra, que començava a tocar a dos quarts de set del matí. «La meva mare me la va tirar pel cap i li va fer una esquerda. La vaig tapar amb un anunci de Kodak». El primer bar en què va tocar es deia Los Nardos: 3.000 pessetes al mes per tocar tres vegades al dia durant tota la setmana. Les sessions de matinada eren les més fumudes, amb clients que anaven carregadets.

PÈSSIM ESTUDIANT AMB MAGNETISME

Era un xaval guapet. Tenia un magnetisme i una simpatia que només tens si neixes amb ella. Feia gràcia fins i tot als professors, i això que era de tot menys bon estudiant. A EGB va tenir un professor que va dividir la classe en tres grups. «Del grup A només els tres primers arribaran a alguna cosa en la vida. Dels del B probablement cap. Al C ningú arribarà a res», els va dir. El futur compositor estava, evidentment, al C. A primer de BUP no va aprovar ni una assignatura. A ell el que li agradava era tocar la guitarra, encara que fos la cançó cristiana Alabaré. Ginete Inmortal va ser el nom amb què va batejar el seu primer grup. Quan el van treure de l’institut, va conèixer un professor particular que li va canviar la vida: l’excel·lent Vicente Ramírez, que el primer dia li va dir: «Sé que ets capaç de ser el primer de la classe. Atreveix-te a demostrar-m’ho».

CÀSTIG DE DÉU

«L’èxit és un amic que et deixa el teu espai. La fama és un amic que no et deixa respirar. Què bo ser com el grup Kiss, que es treuen la pintura de la cara i poden sortir tranquils a caminar pel carrer», afirma l’autor de Corazón partío, que en la gira del 1992 es va guanyar a pols un sobrenom: el Desmayador. Ara hi ha una cosa que troba molt a faltar: anar en metro. «El pitjor de la fama és la fama en si. Però és una cosa que també et dona l’oportunitat de fer moltes coses, iniciatives solidàries [ja sigui a favor del medi ambient o de la infància] que poden portar-se a terme precisament per la fama. No m’agrada demonitzar res, ni tan sols la fama, que té tant de dimoni. És el càstig que Déu envia als artistes». No obstant, també li ha servit per cartejar-se i veure’s amb l’home més poderós del món (al seu dia): l’avui expresident dels EUA Barak Obama, al qual va demanar ajuda a favor del planeta.

«NO VENDRÀ NI UN SOL DISC»

Els inicis professionals no van ser gens fàcils. I això que va recórrer totes les ràdios i les televisions locals d’Espanya. Podia fer 12 entrevistes al dia. «¿Què fareu amb aquest noi? No vendrà ni un disc en la seva puta vida», li va deixar anar un eminent periodista a un executiu Warner. Tot va començar a canviar amb el seu primer gran concert, la primera vegada que Alejandro Sanz va plorar després d’actuar en públic. Va ser l’any 1991, en un xou benèfic que es va emetre a TVE. Quan va arribar al camerino, Sanz es va haver d’estirar a terra.

Notícies relacionades

Alejandro Sanz: "Els números que m'importen són els centímetres que creixen els meus fills"

Alejandro Sanz, el noi de Moratalaz

MAL PERDEDOR DE MUS

L’autor de Más és pare de quatre fills. Amb la mexicana Jaydy Michel va tenir Manuela. Alexander va néixer fruit de la seva relació amb Valeria Rivera (que va motivar la separació amb Michel). Amb la seva actual parella, Raquel Perera, té Dylan i Alma. «Fem una vida molt tranquil·la. Alejandro no es lleva mai de mal humor, és la persona menys rancorosa que conec. És generós. Li agrada cuinar per als amics. I ara les coses dolentes: no li agrada gens perdre al mus. És el meu marit i moltes vegades el vull matar. Però em poso els cascos i escolto un disc seu i llavors se’m passa de seguida», afirma Perera.