Estimada Ana María Moix

Érem a mitjans de setembre del 1965 quan la veterana Rosa Chacel, de 67 anys, va rebre una carta a Rio de Janeiro, la ciutat on la companya de lletres i penúries de la generació del 27 cultivava un solitari exili. La missiva, incendiada de sincera curiositat literària, estava firmada per una audaç Ana María Moix, que als seus 18 anys buscava una mentora que li il·luminés el camí i li ratifiqués el que ja sentia: una necessitat imperiosa de ser escriptora. Les 67 cartes que es van intercanviar des d'aquella data fins al 1970 es van reunir fa anys en un llibre fins al moment introbable (l'última edició era del 1998) i que ara es recupera coincidint amb el primer aniversari de la mort de Moix, que es compleix avui. De mar a mar (Comba) recull l'edició de la professora Ana Rodríguez Fisher, que també s'ha encarregat del pròleg.

La carta de Moix  va ser l'avançada de l'enlluernament que la novel·la de Chacel, Teresa, va despertar també en els seus amics els poetes Guillermo Carnero i Pedro [encara no era Pere] Gimferrer. «En aquella època no hi havia llibres de Chacel a Espanya. L'edició de Teresa va ser el fruit de la breu visita que l'autora va fer a Espanya el 1961», explica Rodríguez Fisher.

En les cartes, Ana María es va llançar a sincerar-se amb força i autenticitat -«les seves cartes combinaven espontaneïtat i un to confessional»- i la veterana autora de la República va recollir el guant com a qui li va la vida. «A Chacel, amb una vida privada tan insatisfactòria, aïllada i sense interlocutors, les cartes li semblen un miracle», precisa l'antòloga. La mateixa Chacel ho diu en la seva resposta: «La seva gosadia per escriure'm sense mandra ni inhibició de cap gènere em porten el testimoni que Espanya existeix i continua».

La Nena Moix s'aboca en la seva nova amistat. Va explicar els seus incipients projectes literaris, les novel·les La cucafera o El gran King, Monty no ha muerto, que no arribarien a veure la llum, i els poemaris Temps de l'home i Una piedra en el camino, que li valdria la inclusió en els Nou Novíssims de Castellet.

Ressenya les seves lectures i les seves sessions de cine -Chacel és una bona cinèfila, encara que no comparteixi l'amor que Moix té a Godard-, explica amb detall les revoltes a la universitat, com els grisos, la policia franquista, l'han baldat a cops, i s'admira davant l'escriptura moderna i arriscada, hereva de les avantguardes de la seva mentora, intuïtiva precursora del Nouveau Roman.

La jove i la dona gran

«De mar a mar es pot llegir com una novel·la de formació i aprenentatge», acota Rodriguez Fisher. La jove i la dona gran no poden ser més diferents en caràcter, però s'entenen a la perfecció. Moix és apassionada. Chacel ho va ser en la seva joventut però ara, gran pessimista, es veu obligada a refugiar-se de tant en tant en els seus silencis -uns silencis significatius en la seva escriptura- quan està en panne -així s'anomenen els moments de depressió-, que de tant en tant la deixen fora de joc i li impedeixen contestar a la seva fervent corresponsal. Moix no dubta a retratar-se a si mateixa de forma directa i emocionant. Explica que va ser una nena rara, gairebé «un monstre»,  molt precoç, que als 12 anys es va llegir el Capital de Marx per passar a Nietzsche, els existencialistes i Kant. També confessa «èpoques terribles de desànim», «plantejaments de suïcidi (fins i tot intents)» i un «inexplicable amor per tot». Chacel, deixebla d'Ortega y Gasset, filtra des d'una gran altura intel·lectual fins a la més nímia activitat quotidiana

Notícies relacionades

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

¿Quant guanya Pablo Motos?

-«totes dues estaven allunyades d'un feminisme planyívol», precisa l'antòloga-, i tot i ser poc donada al sentimentalisme acaba adoptant una actitud maternal davant la germana de Terenci, exercint fins i tot de psicoanalista.

La reedició de la correspondència obre la porta a diversos llibres sobre Ana María Moix actualment en preparació: la reunió del seu articulisme i la seva crítica literària, una sèrie de textos en català vinculats al seu Manifest personal i un tercer projecte que recuperarà les seves reflexions sobre la formació de l'escriptor i la seva visió de la literatura. Potser no estan gaire allunyats del que pensava quan tenia 18 anys.