De cala en cala pels millors camins de ronda del Baix Empordà

Estimats platjòlegs, avui us vull parlar dels camins de ronda, aquells que abans s’usaven per vigilar la costa i que avui són els amfitrions que ens portaran de la mà per presentar-nos afortunats parèntesis il·luminats per una llum gloriosa. Es tracta d’alguna de les millors cales de la Costa Brava. De les que ja en disfrutem des d’abans d’arribar, passejant al costat  del mar per algun dels senders més bonics del litoral. 

Perquè, tot s’ha de dir, no tots els camins de ronda que transcorren pel Baix Empordà (Girona) són igual d’idíl·lics. Hi ha trams tallats, altres que transiten per zones amb poques vistes i alguns que passen per llocs massa ocupats pel formigó (o per les masses). Però aquests, els que aquí us proposo, són els que disfrutareu més amb gairebé tots els sentits. I dels que més he disfrutat en la meva vida de platjòleg. ¡Paraula de sibarita!

  De Llafranc a Calella de Palafrugell

el passeig de la gUla 3Abans de sopar tinc per costum recórrer el camí de ronda que va de Llafranc a Calella de Palafrugell. M’agrada esperar fins a aquesta hora –quan el sol rebaixa les seves flamarades i la brisa recull les olors– per recórrer aquest deliciós sender domat portant la mar d’una mà i els arbres, els jardins i les casetes d’estiueig de l’altra. Preciosa estampa. Fixa’t quan les llums llangueixen, la mar dormita i, a vegades, amb una mica de sort, fins i tot se senten de lluny les dolces havaneres (exquisida banda sonora original). Llavors ja em dius si tenia raó.

Tinc comprovat que aquest sa costum (caminar a hores prèvies al sopar) em desperta la gana per partida doble: primer per l’esforç físic (just per sentir l’agradable sensació de formigueig per les cames sense arribar a ser esgotador) i, segon, per totes aquestes aromes que m’embogeixen el sentit: de paella o fideuà acabada de fer, de sardines a la brasa i de tantes altres delícies de la mar servides a les terrasses dels restaurants, o a les de les casetes de les famílies afortunades que estiuegen aquí. Passar pel seu costat («hola, bona nit. ¡I bon profit!») i que la boca no se’m faci aigua és un repte que mai aconsegueixo superar. ¡Que golafre! 

Ja ho veuràs: tots els veïns que poden treuen taules al carrer. Així, com si volguessin provocar... ¡Això hauria d’estar prohibit! Perquè sempre em fan fer mitja volta vençut per la gana abans d’acabar la ruta. Massa temptació. ¡Caram, d’aquesta manera no hi ha qui redueixi el colesterol!

Per això et dic que, si de veritat vols caminar vine millor a una altra hora. Al matí i, com més d’hora, molt millor. Però vine esmorzat i amb la panxa plena, i així podràs completar el camí de ronda fins a arribar a la platja del Golfet, que són uns 7 quilòmetres anada i tornada. I allà ja et pares i, si has fet bé la digestió, fas una capbussada a la meva salut, que també resulta molt saludable.

Però, escolta, que encara ens queda molt més per caminar. 

  De Palamós a Platja d'Aro

Què et sembla si en aquesta ocasió arrenquem des de l’extrem oest de la badia de Palamós, exactament des de la platja de la Torre Valentina, la que custodia una talaia que va ser aixecada fa 500 anys per defensar la platja dels pirates. I dic passejar perquè caminar, com a tal, sona com una cosa molt més dura i menys agradable que el que us tinc preparat per avui. ¿No és veritat?

La primera d’aquestes perles enfilades que formen un preciós collaret apareix molt aviat. Es tracta de la platja de les Roques Planes, que deu el seu nom a unes penyes que emergeixen per la costa sobre les quals ve de gust estirar-se al sol, com si fóssim autèntiques sargantanes (perquè tot no és patir en aquesta vida). Abans que la pell us quedi massa envermellida, heu d’arribar amb el ramat a la Roca del Paller.

Vista des de l’aire, com a la fotografia aèria que pots trobar, al costat de moltes altres il·lustracions, a Todas las playas de Cataluña 2: Costa Brava Sur, és com millor s’entén el nom d’aquesta cala. Aquestes penyes llaurades al seu aire donen forma al corralet on fa tant de gust xipollejar. Com bens, però a la mar. 

Després ve la platja dels Esculls, la del Forn... i així fins a una dotzena de llocs més, algun dels quals, com la platja del Pi o la de sa Cova, es troben entre les meves preferides.

La primera –la del Pi– és una cala de conte on els pins pinyoners treuen el cap al pati –aquest grapadet de sorra deliciós, amable i hospitalari– per regalar-te matins al sol regats de llum o petits espais ombrívols pensats per donar treva a les pells envermellides.

Notícies relacionades

¿Ets incapaç d’imaginar una platja o recordar una foto? Tens afantasia, ceguesa de ment:

Després del temporal Ciarán: ¿per què unes platges guanyen sorra i d’altres desapareixen?

Aquestes perles enfilades van confeccionant un collaret que serpenteja arran de  mar descobrint ja no només cales íntimes i selectives com aquestes, a les quals tant ens agrada venir als més alternatius sibarites, sinó també aquelles platges adotzenades i democràtiques, les de dimensions i equipaments més al gust de les majories com la de Can Cristos, Cala Rovira o la platja Gran d’Aro.

Si vols saber més sobre aquesta i altres platges i anar coneixent passejades de somni passa per casa meva a www.elplayologo.com. ¡Estàs convidat a entrar a la pàgina web!