HOMENATGE A LA BALLARINA

A la 'suite' de mama Baker

Brian Bouillon Baker, un dels dotze fills adoptius de Joséphine Baker, apadrina l'habitació dedicada a la seva mare al Palace

jjubierre39176621 hijo de josephine bake170707120657

jjubierre39176621 hijo de josephine bake170707120657 / JOAN CORTADELLAS

3
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

joséphine Baker ha passat a la història com a ballarina i cantant emblemàtica del París dels anys bojos. Com a membre de la resistència francesa durant la segona guerra mundial. Com a exemple de la lluita contra el racisme. I fins i tot per la seva vida familiar va fer història: l’artista va adoptar dotze nens de diferents orígens i va crear una família interracial única, la Tribu Arc Iris. Un d’aquests nens ha visitat aquests dies Barcelona per apadrinar la suite en homenatge a la seva mare acabada d’obrir pel Palace, casa habitual de Baker quan visitava la ciutat. 

    

Brian Bouillon Baker porta sota el braç impressions dels cartells que anunciaven les seves actuacions a Rosaleda, el restaurant-local d’espectacles associat a un hotel els anys 40 i 50 encara conegut com el Ritz. També ens ensenya dos llibres: Joséphine Baker: Le regard d’un fils, el llibre sobre la seva mare que va publicar fa onze anys, coincidint amb el centenari del seu naixement, i el tebeo Joséphine Baker, de Catel i Bocquet, potser a partir de la tardor disponible en espanyol. Brian està òbviament content per la rellevància perenne de la figura de la seva mare i la seva família en general. Ara mateix es preparen un documental i una sèrie d’animació (coescrita per Brian) sobre la Tribu Arc Iris, a més d’una gran exposició sobre Joséphine que podrà veure’s a París d’aquí dos anys. I està en l’aire un nou, ambiciós biopic sobre la seva mare, després d’aquell telefilm del 1991 protagonitzat per Lynn Whitfield.

SENSACIONS CURIOSES

Sobre l’habitació del Palace, Brian afirma que «és una sorpresa i un honor per a la meva família». La sorpresa hauria de ser menys gran perquè existeix algun precedent. Com ell mateix recorda: «A París hi ha un hotel, l’Scribe, amb una planta dedicada a la meva mare. Un altre, Le Bristol, també li obrirà una suite l’any que ve». Va ser a Le Bristol on Joséphine va organitzar una gran festa per celebrar els seus cinquanta anys de carrera en el music-hall. «Estaven allà Alain Delon, Sophia Loren, la princesa Gràcia de Mònaco… I quatre dies després, la meva mare moria»; a causa d’una hemorràgia cerebral. ¿Què se sent passant la nit a la suite? «Hi he passat dues nits. És curiós estar en aquest ambient», diu Brian, que uns minuts després ens acompanyarà a veure-la. En ella hi ha dues pintures realistes de la seva mare, «amb la seva mateixa mirada, el mateix somriure», a més d’un quadro de l’exterior del Folies Bergère als anys 20. Segons Brian, el mobiliari s’assembla molt al del castell de Dordogne on la Tribu Arc Iris va passar els primers dies. 

    

«Però no al de la vil·la de Mònaco, aquella era una vil·la moderna», apunta també el fill de Joséphine. A finals dels 60, la família va haver de deixar el castell per problemes econòmics. «Vam passar primer un any a París. Al principi érem feliços. Al nostre cap, París era una gran ciutat amb molts restaurants, botigues… Però després vam veure que allà el temps podia ser gris».

COL·LABORADOR DE ‘L’EQUIPE’

La Costa Blava, on Grace Kelly va oferir a la família una vil·la i assistència econòmica, semblava el canvi ideal. De la princesa, Brian en recorda «la seva dignitat, la seva elegància i la seva simpatia». Ell sempre havia volgut ser actor, però la seva mare l’hi havia tret del cap sistemàticament: era un feina massa cruel i aleatòria, en la qual fins i tot els millors podien topar amb el fracàs més estrepitós. Joséphine el veia més com a periodista esportiu. «Quan la meva mare va morir, Grace es va oferir per ajudar-me en tot el que pogués en qualsevol dels dos treballs. Era molt amable». Brian va acabar dedicant-se més a l’actuació («en teatre, sobretot, més una mica de cine i tele») que al periodisme esportiu, encara que està orgullós d’haver col·laborat amb L’équipe. 

Notícies relacionades

    

En qualsevol cas, del partit que més recorda de la seva vida no en va escriure res. «Va ser un Madrid-Barça del setembre de 1969. No el vam veure al camp, el vam veure a Sitges, on estàvem de vacances. Van empatar (3-3) i ens vam quedar frustrats. Per a la meva mare i, per tant, també per a nosaltres, el Reial Madrid no mereixia guanyar per ser un equip franquista». 

Temes:

Dansa