El valor dels famosos que confessen el seu pas pel divan

El dia que Lluís Homar va explicar a les pàgines d’aquest diari que l’enveja i la gelosia el van portar a teràpia va obrir una finestra molt interessant en la vida de moltes persones que renuncien a posar-se en mans d’un psicòleg o un psiquiatre, encara que intueixin que necessiten ajuda. Que un personatge de rellevància com l’intèrpret de Ricard III comparteixi el seu dolor és molt valuós. Ajuda a qui el llegeix i a qui ho explica. 

Igual que va fer recentment el fill petit de Lady Di, Enric, a l’explicar en un diari londinenc els seus anys de divan fins que va haver paït la traumàtica orfandat a la casa de Gal·les. El seu germà gran li va fer una abraçada des d’un xat amb Lady Gaga amb el qual llançaven un missatge global sobre la importància de cuidar la salut mental. La pròpia i la de familiars.

La depressió, l’ansietat, els trastorns de personalitat i, des de fa poc, les crisis conjugals construeixen un rànquing dels patiments pels quals passen els pacients que recorren a una consulta psiquiàtrica. Així ho va exposar en una entrevista recent de Juan Fernández el doctor Enrique Rojas.

Tractar la depressió

La depressió ha de ser tractada i compartir-la dona beneficis. Quan un personatge rellevant, o fins i tot un dels anomenat famosos, revela que els anys de divan li van anar tan bé, hi ha un espectador que decideix buscar curació gràcies a l’emissor d’aquelles paraules.

S’ha de ser un valent, o haver passat per unes bones mans per decidir-se a explicar traumes, grans, mitjans o petits. Fer-ho ha de significar que el pacient ha superat, o que ha après a viure amb  aquell dolor que el va conduir al gabinet psicosocial i a la farmacopea. Es poden exorcitzar els més bèsties, com la diva Lady Gaga a l’explicar que va ser víctima d’abusos sexuals durant la seva infantesa. 

La mort dels pares, la d’un fill, són accidents que acompanyen mentre ets viu. La teràpia construeix vies de sortida. Els testimonis són senyals d’ànim perquè les víctimes anònimes facin passos en defensa pròpia.

A l’hemeroteca d’aquest diari es conserven dues entrevistes fonamentals per valorar aquests missatges que conviden a millorar, mimar la salut mental. Una, tremenda, la que va fer Olga Merino el 2000 a l’actor Juan Luis Galiardo. Una altra, la de Pau Arenós 10 anys després a l’alpinista Edurne Pasaban.

L’estiu de l’any 2000, el Dominical va brindar als lectors una trobada amb el galant, desaparegut ara fa cinc anys, on es va obrir de bat a bat. L’enorme home del cine va explicar la traumàtica relació que va mantenir amb el seu progenitor arran de la mort de la seva mare quan Juan Luis tenia 15 anys. 

Intents de suïcidi

«Jo he tingut la sort de fer un tractament profund a l’Hospital Psiquiàtric de Nova York, que em va ajudar a col·locar el meu subconscient en un pla conscient en un procés que es diu cirurgia del dolor», va airejar l’actor. I va afegir: «No crec que a la vida res important es faci sense dolor, és la maledicció de l’ésser humà».

«He acabat els 14 vuitmils i he tallat amb els antidepressius», es va sincerar l’alpinista Edurne Pasaban després d’haver estat en el lloc més alt del planeta i aplicar-se el mantra «assumeix el que hi ha» durant molts anys.  Aquí tenen un extracte del relat:

«M’emociono ràpid. Penso en tot el que costa que la gent et valori. Haver estat en un hospital dos mesos o voler treure’t la vida com me l’he volgut treure jo dues vegades, això fa que quan surts i aconsegueixes un repte, el valoris molt més.

–¿Es va voler treure la vida?

–Sí.

–¿Durant la depressió?

–Sí.

–Ja tenia èxit.

–Bé, però personalment… Podia tenir èxit esportiu. Això no val res. Al final, el dia a dia te’l dona la gent que t’admira i que et demana autògrafs. Això et pot posar millor l’ego. Però amb l’ego no es viu. La realitat és a la terra, quan te’n vas a casa i t’estàs fent el dinar i estàs sola i et tires al sofà… Això és la realitat. La resta és fantasia». 

Que els rics també ploren ho teníem clar molt abans que triomfés aquell culebró llatinoamericà en els temps en què Diana Spencer es va convertir en la dona de l’hereu de la corona. Gairebé quatre dècades després, Carles d’Anglaterra segueix esperant. La biografia emocional dels dos fills que va tenir amb Lady Di, Guillem i Enric, dona per a diversos toms. Casaments, naixements, divorcis, infidelitats, morts tràgiques… El 18 d’abril passat, el benjamí va explicar en una entrevista amb el Daily Telegraph que va superar l’hecatombe en què va estar submergit amb l’ajuda d’un psicòleg. «Durant 20 anys no vaig pensar en la seva mort i després vaig caure en un caos total. No sé com seguim sensats». El va recolzar el seu germà, Guillem, amb aquell missatge amb Lady Gaga animant la gent a tenir cura de la salut mental i a no estigmatitzar els malalts. «No s’hauria de sentir vergonya per parlar d’emocions i sentiments».

El llegat de Benet i Jornet

Lluís Homar va regalar una lliçó de seny a l’explicar a la periodista Marta Cervera que la teràpia li va anar molt bé. «Al revisar la meva vida m’he adonat que potser les coses no van ser com jo em pensava».

Notícies relacionades

¿Per a què serveix aquest ‘botó màgic’ del cotxe? «Pots desfer l’accident»

Aquest és la ciutat més lletja de Catalunya, segons la intel·ligència artificial

Les reflexions de l’actor condueixen al dramaturg Josep Maria Benet i Jornet. Avui probablement no es reconeix en aquella entrevista amb aquest diari, l’estiu del 1999. «No soc especialment feliç. Soc molt depressiu, segons diuen els metges. Aquestes depressions em venen de petit, el que passa és que no ho sabia. El metge em va alertar d’‘estàs a punt del suïcidi’», va explicar davant d’un mirall mentre el retratava Julio Carbó en la conversa amb Arenós. Benet i Jornet té Alzheimer i 77 anys.

El ressò de totes aquestes veus convida a prendre’n nota. I a fer el pas.