Així són els escuts municipals que molen més de Catalunya

Quan el 1995 Armand de Fluvià va presentar la seva proposta de nou escut oficial per a un municipi del Pallars Sobirà de menys de 300 habitants, en el ple municipal es va fer el silenci i diversos càrrecs electes s'hi van negar en rodó. Un ós negre, imponent i amb la llengua i la verga vermelles no podia ser el símbol que representés els seus habitants. Va haver de convèncer-los el conseller heràldic de Catalunya que aquell animal estava vinculat a la història dels seus habitants i que, segons les lleis de l'heràldica, la seva representació era aquesta i no cap altra. I com a exemples els va posar els escuts de capitals de renom, com Berlín i Berna, que exhibeixen també plantígrads sexualment actius.

Aquesta només és una de les mil anècdotes que explica el president de la Institució Catalana de Genealogia i Heràldica i un històric del moviment LGTB, que fa 36 anys dels seus 84 anys que ordena l'imaginari municipal. Des de 1981, quan la Generalitat va aconseguir el traspàs de la competència d'oficialitzar els escuts cívics, s'ha ocupat que 730 municipis (del total de 948 que hi ha a Catalunya) tinguin l'emblema oficial com toca, respectant la història i l'heràldica. A més, ha assessorat 435 localitats perquè llueixin la bandera a joc.

Des dels 80 ha plogut molt, encara que avui dia no tots els pobles tenen el seu escut 'reglamentari' (falten gairebé 220 municipis que encara segueixen usant el de la Generalitat, o el de l'Estat, o bé del segell local). El procés necessita el seu temps. Primer ha de ser el ple el que ha d'acordar posar-se en contacte amb la Direcció General de l'Administració Local. Després entra en acció De Fluvià (Barcelona, 1931), una espècie de Sherlock, que compon la nova insígnia a partir del que troba als arxius històrics del municipi, els segells de les seves actes i els relleus de les façanes dels edificis públics, com l'ajuntament, l'església o l'escorxador, per exemple, tot això seguint els preceptes de l'heràldica, que 'només' estan vigents des del segle XII. La proposta ha de ser aprovada per l'Institut d'Estudis Catalans i per la majoria absoluta del ple municipal abans de quedar registrada al DOGC.

ESTIL NAÏF I PARLANT A PRIMERA VISTA

"Els escuts han de ser simples, 'parlants'". Així defineix l'historiador l'estil naïf, gairebé infantil, que tenen els blasons catalans -"molt elogiats a Europa", assegura-, i molt diferents dels castellans escuts ibèrics, que solen ser recarregats i barrocs. "A Espanya és un desastre, no hi ha unitat de criteri ni tan sols se segueixen sempre les lleis de la heràldica", opina el Le Corbusier català dels escuts.

A Catalunya tenen forma de lloseta quadrada recolzada en un dels seus vèrtexs, tal com històricament s'havia establert a la Corona d'Aragó, sobretot a Catalunya i al País Valencià. I van adornats amb corones nobiliàries (comtat, marquesat, baronia…) o bé murals (comarca, ciutat o vila). Els dibuixos interiors són un festival de colors, animals, parts del cos humà, fruits propis de la comarca i accidents geogràfics que molen molt per a qualsevol neòfit en la matèria. Les temàtiques són variades. A simple vista han de representar l'essència del nom del municipi, de tal manera que si algú no sabés  llegir, com un parvulari o un adult de l'edat mitjana, podria deduir el nom de la població a la primera.

UNA DOTZENA DE SORPRENENTS EXEMPLES:

1/ RIUMORS: El 1983 aquest municipi de l'Alt Empordà va estrenar aquest escut de reminiscències corsàries. En realitat no és cap avís com el de les ampolles d'aiguarràs, sinó un emblema parlant en què les somrients calaveres amb dues tíbies creuades presideixen dues onades blaves que simbolitzen el Muga i el Fluvià.

2/ LA LLAGOSTA: La localitat del Vallès Oriental on viuen més de 13.200 persones (dades del 2015) llueix, naturalment, una llagosta vermella, tant al seu escut com a la seva bandera des del 15 d'abril del 97. La llagosta que centra el blasó és un senyal tradicional i els quatre pals recorden la jurisdicció comtal reial sobre Sant Faust de Campcentelles, municipi on estava inclosa la Llagosta fins al 1945.

3/ SABADELL: Com en el cas de Sant Climent de Sescebes, l'escut municipal de la cocapital del Vallès Occidental juntament amb  Terrassa, del 93, té plantada al mig una ceba, una cosa que no és del gust de tots els seus veïns. Però és que la ceba és el senyal propi tradicional, un senyal parlant referent al topònim. La pronunciació de "ceba" en català és molt semblant a l'inici de "Sabadell".  Com passa amb altres municipis, aquest senyal no implica la correspondència de la ceba amb un estudi científic etimològic del topònim, si no més aviat a la cultura popular amb molts segles de tradició. Paradoxalment, l'escut de Seva (Osona), en lloc d'aquesta planta té una mitra papal en meitat del seu emblema.

4/ ABELLA DE LA CONCA: Des de l'estiu de 1984 aquest municipi del Pallars Jussà llueix una abella que recorda aquella que va fer famosa Ruiz Mateos. Lluny de ser cap entramat empresarial ni de tenir res a veure amb flams o bombons, l'insecte de l'escut no significa que hi hagi una plaga en aquest poble ramader i de secà, sinó que està situat a les valls del riu Abella, que neix a la Tora. L'animal volador està representat en or (groc) amb fons negre (sabre).

5/ CORBERA D'EBRE:  Un corb sobre un riu resumeix a la perfecció el nom d'aquesta vila i municipi de la Terra Alta, que presumeix d'escut reglat des de 1995. El corb és un animal habitual en el bestiari heràldic. Corbera de Llobregat (Baix Llobregat) i Corbins (Segrià) també coneixen les plomes d'aquest animal.

6/ EL MOLAR: "D'or, un queixal de sabre; el cap de sabre. Per timbre, una corona mural de poble". Aprovat el 7 d'octubre de 1991 i publicat al DOGC el 16 del mateix mes amb el número 1.506. El queixal és un senyal parlant al·lusiu al nom de la localitat. El poble va formar part del municipi de Garcia fins al segle XIX; Garcia va pertànyer a la baronia d'Entença, les armes de la qual (camp d'or amb el cap de sabre) es representen a l'escut de la localitat.

7/ CORÇÀ: Als manuals d'heràldica el cor, com el que protagonitza l'escut d'aquest municipi del Baix Empordà, és símbol de vassall vigilant, ardor d'ànim i expressió d'afecte. Característica que ha d'unir des de temps immemorials els habitants d'aquesta vila, que van estrenar blasó el 1984. Altres pobles amb escuts similars són Cornudella de Montsant (Priorat), Albinyana (Baix Penedès) i Corbins (Segrià).

8/ SUNYER: Des del 2005 aquest petit municipi del Segrià compta amb un dels escuts més inquietants de l'imaginari català, si bé tres anys després s'hi va afegir una petita correcció -l'iris de sinople (verd)-. L'origen d'aquestes torbadores pupil·les que escruten l'espectador és incert, però sembla estar lligat a la població des de temps immemorial. El color no està elegit a l'atzar, simbolitza els camps de cultius que envolten el poble.

9/ EL MASNOU: Fa poc més d'una dècada que aquesta localitat del Maresme llueix escut amb un mas, que és el símbol per excel·lència de la vila, i fa referència al 'Mas nou' (casa nova) al voltant de la qual va anar creixent i creixent el municipi. Les claus són l'atribut de sant Pere, patró de la vila. Com el Masnou, molts altres municipis porten com a adorn principal als seus escuts el mas: Mas de Barberans i Masdenverge (Montsià) i Maspujols (Baix Camp).

10/ VILADECAVALLS: Tres cavalls rampants sense guarnició i en planta (de color blanc) sobre fons blau és el senyal parlant propi de l'escut del Vallès Occidental des del 1984. També porta un equí, un burro, al seu emblema Biure, a l'Alt Empordà. Els bòvids també són habituals en blasons com els de Vacarisses (Vallès Occidental) i Vilanova d'Escornalbou (Baix Camp).

Notícies relacionades

Elegeix l'escut municipal de Catalunya més curiós

¿Per a què serveix aquest ‘botó màgic’ del cotxe? «Pots desfer l’accident»

11/  CALDES DE MALAVELLA: Són molts els municipis els escuts dels quals porten per símbols calderons. Alguns tan sols representen una vegada aquest objecte i altres diverses vegades (Calders, Caldes d'Estrac, Caldes de Montbuí). El de Caldes de Malavella es va publicar al DOGC el 3 de desembre de 1986. Els símbols parlants fan referència al termalisme de la vila (amb diverses fonts i centres termals), i, fins i tot, uns banys romans molt ben conservats. L'escut actual té representada una jove bella, però tradicionalment, l'anterior blasó, feia referència a una dona vella i lletja ('mala' 'vella').

12/ RIUDECOLS: Tres cols separades per un riu són el senyal parlant del seu emblema des del 2006. Contràriament al que podria semblar pel dibuix, el nom del municipi del Baix Camp provindria de 'Riu-de-còdols' (riu de còdols), i d'allà va evolucionar al seu nom actual.