Anar al contingut

LA REFLEXIÓ D'UNA EXESPORTISTA

Hana Kanjaa: "Per trobar la felicitat has de deixar de buscar-la"

L'exparacaigudista que va flirtejar amb la mort al penyal d'Ifac explica la seva filosofia de la vida en un llibre

Joan Carles Armengol

jcarmengol40842139 barcelona barcelon s 06 11 2017 deportes entrevista a ha171110160453

DANNY CAMINAL

L’abril del 2011, es va quedar penjada durant més de quatre hores al penyal d’Ifac, la tremenda roca que presideix la localitat de Calp (Alacant). Era la pionera del salt base a Espanya, l’única dona que s’atrevia a llançar-se des d’un punt fix equipada amb un paracaigudes. Però aquell matí primaveral, assolellat i sense vent, va marcar per sempre la seva vida.

Hana Kanjaa, una madrilenya de 40 anys de pares immigrants marroquins, va conviure durant més de quatre hores amb la possibilitat d’una mort gairebé segura, penjada a la paret del penyal, a 150 metres del terra i amb la vida pendent dels fils que la unien a un paracaigudes enredat miraculosament en el penya-segat, fins que en una audaç operació els bombers i un experimentat escalador voluntari van aconseguir rescatar-la de les urpes de la mort per dipositar-la dolçament en un passeig marítim ple de curiosos.

«Potser sense aquell accident no seria com soc ara», confessa Hana, de pas per Barcelona per presentar un llibre (Querida incertidumbre: te lo debo todo) en el qual desgrana no només aquell episodi de la seva vida sinó tota la filosofia que li ha servit per resistir i superar moments com aquelles intensíssimes quatre hores penjada al penyal d’Ifac.

"L'accident em va donar una altra visió sobre la vida. Vaig començar a prendre decisions sense por del ridícul, la crítica, el rebuig o el fracàs"

L'impacte de l'accident

«Quan t’enfrontes a la mort tant de temps, pensant que en qualsevol moment et mataràs, això et dona una altra visió de la vida», explica aquesta menuda però inquieta dona que al llarg de la seva vida ha «tocat tots els pals», segons ella mateixa diu, i que al final s’ha certificat en coaching personal i executiu per ajudar altres persones a aconseguir objectius concrets a la vida.

 «L’accident va impactar en mi, sobretot en la forma de fer les coses. Em va donar una altra visió de la vida, vaig començar a prendre decisions diferents. Li treus importància a la por, a la crítica, al rebuig o al fracàs, i prens les decisions sense por de fer el ridícul o que et critiquin», analitza aquesta dona tremendament vitalista que, després de llicenciar-se inútilment en Publicitat i Relacions Públiques, va fer la volta al món, va treballar en més de 20 feines per  consolidar-se finalment en l’ajuda a ella mateixa… i als altres. 

Hana i el seu company, en un dels seus molts salts amb paracaigudes.

Ho fa a través d’una àmplia activitat a la xarxes, on ha creat un suggestiu videoblog i ofereix un programa de coaching i formació. Es considera una «malabarista del canvi» i una «domadora de la por», i en la seva primera obra en format de llibre, subtitulada gràficament Por qué los días de mierda te hacen mejor persona, Hana acaba donant unes claus gairebé d’antiajuda personal sobre l’etern assumpte de la persecució de la felicitat.

Fugir de la perfecció

«La clau per trobar la felicitat és precisament deixar de buscar-la. Un no es pot plantejar ‘seré feliç quan tot a la meva vida sigui perfecte’ perquè això no és possible. La vida és un embolic i sempre et donaràs cops i et posaràs del revés quan menys t’ho esperes. El que té de revolucionari el meu llibre, per dir-ho d’alguna manera, és entendre que en el nostre dia a dia, per molt insatisfets que estiguem amb la nostra vida, sempre hi haurà reductes i espais que ens poden fer sentir aquesta felicitat. Si deixem de perseguir la perfecció, potser trobarem valor en el que estem vivint», resumeix Hana Kanjaa (que no és «un nom artístic –aclareix– em dic Ben-Bouker de segon»), mare de dues nenes i en el passat relacionada estretament amb l’esport.

Hana Kanjaa, penjada en l'accident que va patir al penyal d'Ifac.

Era la nena més veloç de la classe («guanyava el nen més ràpid, però em va fer por quan un club d’atletisme em va venir a buscar»), va jugar al voleibol i, ja de gran, va ser pionera en el paracaigudisme, i va cultivar també el submarinisme i el surf de neu. «Però mai em vaig atrevir a competir, no em creia capaç de destacar en cap esport». Fins que van irrompre els esports de risc. «Això és diferent perquè, més que disciplina i molt entrenament, requereixen saber gestionar la teva por, són esports amb els quals  aprens molt sobre tu mateix».

"Amb els esports de risc n'aprens molt sobre tu mateix. Requereixen saber gestionar la teva por"

Resiliència i optimisme

L’accident del penyal d’Ifac va acabar de sobte amb la seva carrera en una modalitat, el salt base (en aquest cas amb vestit d’ales, un pas més després del paracaigudes) que ja s’ha cobrat morts de gent tan coneguda com Álvaro Bultó i el cuiner madrileny Darío Barrio.

 Ella va poder esquivar aquella mort i des d’aquell dia d’abril del 2011 no ha deixat passar l’oportunitat d’aprendre fins i tot de les pitjors experiències. «Si som capaços de fer-ho, en sortim reforçats i generem més empatia cap als altres. Per això dic que els dies de merda et fan millor persona», analitza Hana, que basa la seva confiança en dos conceptes, resiliència i optimisme, i la seva actitud, a acceptar que malgrat l’herència genètica (ella la xifra en el 50%) i les circumstàncies externes (10%), «tenim el 40% que depèn de la teva actitud per agafar el control de la nostra vida». 

Temes: Llibres

0 Comentaris
cargando