Anar al contingut

«L'agressió em va canviar la vida per sempre»

Raúl Paniagua

Raúl Sánchez, tetraplègic i exjugador de futbol, explica la seva nova vida. / ELISENDA PONS

El 26 d'abril del 2014 va ser la data maleïda. Un partit molt dur de la Lliga de veterans entre el Lloreda i l'Ecua Calella va acabar de forma terrible. Raúl Sánchez (Badalona, 38 anys) va patir l'agressió d'un rival que el va deixar postrat en una cadira de rodes per sempre. Les operacions no han pogut evitar la seva tetraplegia. Ara imparteix xerrades a nens i pares sobre la violència en l'esport.

­—En les últimes setmanes s'han produït diversos episodis de violència. ¿Què li ve al cap quan veu pegar-se nens i pares?

—Aquestes coses han passat sempre. El que passa és que últimament surten més a la llum. Ara tothom té un mòbil o qualsevol mitjà per gravar. A mi em venen al cap els pitjors records de la meva vida, aquell 26 d'abril que vaig anar a jugar un simple partit i va canviar tot.

—¿Com es va produir la baralla?

—Vaig anar a un partit de veterans com qualsevol dissabte o diumenge. De fet no tenia ni la intenció de jugar perquè tenia diverses coses a fer, però vaig pensar que em distrauria fent esport. Aquell dia no hi va haver un partit normal. Es va escalfar més del compte. Li vam demanar a l'àrbitre que xiulés abans el final. No va voler. Un rival em va fer una càrrega, vam xocar contra la tanca, va començar a donar-me cops de puny al pit, jo em vaig separar i l'àrbitre el va expulsar. Als cinc minuts a un company li van fer una falta que va donar pas a insults i empentes entre diversos jugadors. Un company va caure a terra. Quan vaig anar a ajudar-lo em van donar una puntada brutal a l'esquena i es va muntar una baralla vergonyosa.

—La puntada va donar pas a un calvari. ¿Com van ser els mesos següents?

—Una agressió va canviar la meva vida per sempre. Vuits mesos ingressat en un hospital, diverses operacions i rehabilitació de per vida. La puntada em va causar una tetraplegia a nivell C3, C4 i un trencament parcial de la medul·la. De ser una persona totalment independent, que practicava esport i tenia una feina normal, he passat a estar a casa sense poder moure'm ni fer res, depenent d'una assistenta. Tot va canviar totalment. Com de la nit al dia. A l'agressor mai l'he tornat a veure. Està tot pendent de judici. Per sort no totes les persones som iguals.

—¿Quan es va animar a impulsar aquestes xerrades per combatre la violència?

—Al principi la meva idea era fer un documental del Camí de Santiago per a un projecte, però veient imatges a la televisió d'agressions i baralles un amic em va proposar fer un documental sobre les conseqüències de la violència en l'esport, així com xerrades per a col·legis, clubs, federacions... Ens vam presentar a un premi de l'Institut Barcelona Esports, atorgat per l'ajuntament i Metròpolis, a la millor iniciativa esportiva d'inclusió social. El vam guanyar. Això va ser clau.

—¿Com reaccionen els nens quan els explica la seva dura història?

—Els més petits es queden sorpresos. Et veuen a la cadira, veuen que no pots fer res i ni pregunten. Els més grans et miren i se'ls nota preocupats. Per exemple, la mare d'un noi que vaig veure molt afectat em va explicar que s'havia barallat amb un altre abans de veure'm i li havien caigut sis partits de sanció. Ara hem fet tres xerrades (a Tiana, Don Bosco i la Ramon Llull), però tenim moltíssimes peticions, fins i tot de llocs com Sòria.

—¿Què es pot fer per evitar les conductes d'alguns pares?

-Les federacions i els clubs han de fer cursos formatius, obligar els pares a fer xerrades per veure com han de comportar-se. Abans qualsevol podia entrenar, ara es necessita un títol. Cal avançar també amb els pares. I si cal tancar un camp, es tanca.

—Coneix nois que no volen que els seus pares vagin als partits.

—Sí. Hi ha pares que pressionen els seus propis fills. Els exigeixen massa. Jo els preguntaria: '¿Vols que el teu fill sigui Messi o que faci esport?' Si vols que sigui Leo no l'apuntis al futbol, apunta'l al tennis, a un esport individual en què no depenguis del company perquè si no sempre crearàs polèmica. També conec casos de clubs grans que no han fitxat nens perquè els seus observadors han vist que els seus pares donaven mala imatge. Això és molt trist.

—¿S'haurien de prendre mesures més dràstiques amb els clubs conflictius?

—Els clubs són els primers que saben els tipus de pares que tenen, però les federacions haurien de tenir un control més ferri i expulsar els equips si és necessari. Cal insistir en la formació. Jo soc el millor exemple de com pot canviar la vida per una acció violenta.

0 Comentaris