Mourinho: "¿Guardiola? No em preocupa ningú, només els meus jugadors"

José Mourinho no es dirigeix al món, et parla a tu. “Espero que disfrutis del partit”, tuteja l'aficionat en l'última línia de les seves notes. Després traça la seva firma, on les inicials sobresurten i la resta de lletres a penes es distingeixen. Vesteix la roba esportiva de l'entrenament en una fotografia on mira al davant, amb mitjana ganyota i actitud desafiadora. Mou és al Manchester United per ambició personal i el gran esforç que va posar a seure al tron d'Old Trafford.

Cada dia que passa sembla més diable, menys estrany. No representa els valors d'estabilitat i respecte que s'associaven al club en l'època de Sir Alex Ferguson o en la figura de Sir Bobby Charlton, que no es perd cap partit. Encara que aquesta associació a vegades no sigui real. Ferguson també era ferotge, polèmic, s'enganxava a les orelles del quart àrbitre, jugava amb Rooney de lateral al Camp Nou i bordava en les rodes de premsa. A l'escocès no el van aguantar per noble, sinó per guanyador. El club va arribar a ser gairebé seu. Ell va decidir el seu adéu. Mourinho, que no ha aconseguit aquest estatus enlloc, aspira al mateix destí.

"Ells (el City) sempre han tingut bons entrenadors. Ara tenen un bon entrenador. Molt bons jugadors" (Mou)

Sobre el seu principal rival, Mourinho passa paraula. Amaga la bala. “¿És un problema? No necessiteu la meva resposta”, va contestar sobre la seva relació amb Guardiola. “No em preocupa ningú. Només els meus jugadors. Ells [el City] sempre ha tingut bons entrenadors. Ara tenen un bon entrenador. Molt bons jugadors. Són el que són des que vaig tornar a Anglaterra el 2013. Candidats al títol”. El portuguès ajorna la guerra, però deixa algunes mines per més endavant, com quan va explicar que l'absència del Kun Agüero els feia més difícil el partit perquè l'alineació del City era més difícil d'endevinar.

L'equip de treball de Mou no s'entendria sense Rui Faria, una imatge que no es pot dissociar del seu cap. És el més lleial a l'ordre del mànager i la premsa anglesa es refereix a ell com ‘el tinent’. L'ha seguit des que era preparador físic a l'Uniao de Leiria. El clan el completen Silvino Louro, Ricardo Formosinho, Carlos Lalin, Emilio Álvarez i Giovanni Cerra. 

El United és una religió histórica, de moral canviant, ètica qüestionable i recompensa assegurada. Al final, guanya. Uns a favor i en contra, però el terme mitjà rara vegada s'adopta. A Anglaterra no és el segon equip de ningú. Mourinho tampoc el segon entrenador de cap aficionat. “Seguir el United és massa fàcil. És un suport convenient. Et fa la vida fàcil. No tenen ànima, el City sí”, va escriure el 1998 el periodista musical Paul Morley.

EL 'FACTOR POGBA'

Els temps han canviat, la diferència no és tan abismal i durant els últims tres anys els aficionats red devils tornaven a casa en el tramvia queixant-se dels seus defenses, de Fellaini i de la poca punteria dels davanters. Cantaven cançons de llegendes per oblidar les penes. La més popular el curs passat, una versió de “Spirit in the Sky”, del compositor nord-americà Norman Greenbaum, que dedicaven a George Best.

La recuperació de Paul Pogba per 120 milions d'euros resumeix la situació actual del club, el seu canvi, desesperat per tornar a la via de l'èxit. El United es va convertir en burla nacional mentre el màxim executiu Ed Woodward disparava en qualsevol direcció. Moyes, Van Gaal, Falcao, Di María. La solució de Mourinho, encara que entregant el club perillosament, ha centrat el projecte en unes columnes sòlides.

"Ibra no va voler els diners xinesos ni els dòlars nord-americans. Volia el sitio més difícil per jugar i guanyar títols. Fue la seva decisió" (Mou)

Prefereix els especialistes a jugadors que poden jugar en diverses posicions. Va necessitar només quatre retocs, central, mig, extrem i davanter. Bailly, Pogba, Mkhitaryan i Zlatan, per canviar la cara a d'un equip que torna a ser temible, amb Ibra per bandera. “No va voler els diners xinesos ni els dòlars nord-americans. Volia el lloc més difícil per jugar i guanyar títols. Va ser la seva decisió”, va explicar Mou sobre el gegant suec.

No necessita portaveu Zlatan. No obstant, les hostilitats no han començat. En una entrevista amb la BBC, l'exjugador blaugrana va analitzar els dos personatges d'aquesta segona funció. No resulta complicat endevinar les seves preferències: “Mou és un guanyador. Com jo. No parla de tu per darrere. Va de cara. És honest. ¿El Pep? Com treballa ara no ho sé. No em podria preocupar menys”.

Notícies relacionades

La paret més alta d'Alberto Ginés: com el primer or olímpic d'escalada busca un lloc a París 2024

La consagració de Lunin

Mourinho amenaça des de Carrington: “Mai tinc problemes quan disposo de bons jugadors. Ara tota la plantilla està disponible”. El club el va protegir en la prèvia del partit limitant l'entrada de mitjans de comunicació. No només la premsa internacional, ja vetada en l'època de Van Gaal i David Moyes en les prèvies de partits, sinó també d'alguns anglesos. El United sap que Mourinho pot perjudicar sense voler. Com menys preguntes, menys possibilitats de respostes incendiàries.

El United, que no es pregunta per què, ha abraçat les crítiques dels experts en els dies previs al derbi. Jugar el sistema del Pep és més difícil i requereix més temps que els elementals -però efectius- dispositius de Mou. Amb aquest lleuger avantatge i la condició de locals, sortiran els futbolistes a la gespa d'Old Trafford amb la música dels Stones Roses i el seu popular “This is the one”. The Special One.