Les dones, contra el miratge olímpic

L'esport espanyol acaba de tornar dels Jocs Olímpics de Rio 2016 amb un nou èxit de les seves dones. Fa quatre anys, a Londres, els resultats del sector femení ja van superar àmpliament el masculí, amb 11 de les 17 medalles protagonitzades per noies. A la ciutat brasilera s'ha repetit l'històric 'sorpasso', i 9 de les 17 medalles han sigut per a elles.

Mireia Belmonte, Maialen Chourraut, Carolina Marín, Ruth Beitia, Eva Calvo, les seleccions de bàsquet i rítmica o Lydia Valentín han copat l'actualitat i han ocupat tant o més espai als mitjans de comunicació com els seus homòlegs masculins, encapçalats per l'abanderat Rafael Nadal, Pau Gasol i els seus companys de bàsquet, els piragüistes Saúl Craviotto i Marcus Cooper Walz o el taekwondista Joel González.

Però aquesta situació no és l'habitual, això és sabut. ¿S'haurà d'esperar quatre anys més perquè l'esport femení visqui una altra primavera mediàtica com aquesta? La resposta, desgraciadament, és que segurament serà així.

POCA REPERCUSSIÓ / Les dones espanyoles, en general, i en l'àmbit esportiu, en particular, han de lluitar com a mínim tant com ells per obtenir resultats semblants que després, de tota manera, tenen una repercussió molt menor. Les dades són clares. Es podrà atribuir a raons històriques, culturals, socials o les que siguin, però la realitat és que el ressò dels seus èxits és infinitament inferior, fora d'aquesta treva olímpica de cada quatre anys.

Les dones només apareixen en un 5% de la premsa esportiva. Aquest contundent titular pertany a una investigació de la Universitat Carles III de Madrid firmada per la professora Clara Sainz de Baranda, fonamentada sobre dades dels últims 30 anys. Als diaris esportius de Madrid, a més, la tendència és al retrocés, al contrari que als dos de Barcelona. A més a més, part d'aquest espai es dedica no a les mateixes protagonistes de l'esport sinó a les denominades «convidades», que generalment són parelles, familiars, famoses o aficionades, en informacions on «s'acostuma a presentar la dona com a arquetip decoratiu o com a objecte de desig».

Aquestes xifres no es corresponen gens ni mica amb la importància que la pràctica esportiva està tenint. A Catalunya, un 44% de dones asseguren que fan esport de manera assídua, prop ja del 57% dels homes. A Espanya, el nombre d'esportistes federades va augmentant cada any, si bé les dones encara no arriben a la quarta part del total (21,5% el 2015). També ha de millorar la presència femenina en els òrgans de direcció de clubs i federacions (només el 10%, segons fonts del Comitè Olímpic Espanyol), així com en els equips tècnics (entrenadores, preparadores, etc.), que és del 23%. En aquest aspecte, és molt estrany que hi hagi un equip masculí entrenat per una dona, quan el cas contrari és habitual.

Que les dones ho tenen més difícil és una obvietat. Però durant les últimes dècades s'han fet passos de gegant perquè puguin competir en peu d'igualtat i obtenir, davant el mateix resultat, el mateix premi. Les beques ADO que obtenen els esportistes d'elit que preparen les grans competicions són igualitàries (amb un màxim de 60.000 euros l'any per a campions olímpics), així com les recompenses estipulades pel COE per als medallistes a Rio (que han mantingut els nivells de Pequín i Londres): 94.000 euros per a l'or, 48.000 per a la plata i 30.000 per al bronze, en proves individuals. Gràcies a aquest barem, Mireia Belmonte (amb un total de 124.000 euros) ha obtingut més que Saúl Craviotto (105.000), perquè l'or d'aquest era en una prova per parelles (el K2 200 metres) que atorgava a cada component 75.000 euros en comptes de 94.000.

Notícies relacionades

Cinc heroïnes reivindiquen l'esport femení

Lluís Cortés: «Les futbolistes a l’Aràbia són dones molt empoderades»

LES CARÈNCIES / Belmonte, en aquest sentit, és una privilegiada, perquè als seus premis (fruit dels seus espectaculars resultats) uneix la pertinença a un club professional (UCAM Múrcia) i una sèrie de contractes de patrocini amb empreses que li donen uns bons dividends. Però, en general, les esportistes -com que no tenen una repercussió continuada, ni espectadors abundants i pràcticament no tenen drets de televisió en les seves competicions de lliga- es veuen abocades a subsistir amb les escasses ajudes públiques i les beques ADO o federatives a les quals poden tenir accés pels seus resultats.

«L'esport femení té un nivell molt alt i és una pena que malgrat això segueixi tenint menys pes mediàtic», es queixa Miriam Casillas, olímpica en triatló. És evident que el nivell és molt alt, perquè amb menys del 45% global de presència a l'equip olímpic de Londres 2012 i Rio 2016, les dones van obtenir el 60% de les medalles (20 de 34).