Bolt, l'immortal

Tercer or olímpic en els 100 metres i setè en el compte personal d'Usain Bolt després d'una altra de les seves màgiques i divertides 'reggae-night', amb la consegüent fruïció dels 65.000 espectadors que van tenir el privilegi de gaudir-ne en directe des de les grades de l'Engenhao.

Sens dubte, Bolt va ampliar diumenge passat el seu inigualable arxiu de meravellosos i extraordinaris records. No perd cap carrera des que el 2008 es va deixar sorprendre per Yohan Blake a Kingston. Allò va ser una anècdota, segurament una badada que el va humanitzar. Com la sortida nul·la que el va desqualificar en els 100 metres del Mundial de Taegu 2011.

Tanta superioritat deu resultar aclaparadora i fins i tot a vegades humiliant per als rivals, per més que, òbviament, no sigui el seu propòsit. El Llamp fa la impressió que guanya totes les carreres abans de sortir a la pista.

AJUPIR EL CAP

La televisió olímpica va oferir algunes seqüències de l'escalfament previ a la final de 100 metres, en què el despreocupat i somrient Usain xerrava animadament amb el seu company d'equip Yohan Blake, l'únic atleta que atresora l'experiència d'haver guanyat el més gran entre els grans i, en conseqüència, de poder mirar-lo als ulls sense complexos.

Bolt anava passant per davant d'algun dels seus rivals, sempre concentrats i normalment seriosos, i ells, inevitablement o instintivament, abaixaven el cap o desviaven la mirada, com en un d'aquells documentals de goril·les enmig de la boira, en què el mascle alfa d'esquena platejada imposa el seu domini tan sols amb la seva presència, sense necessitat de donar-se cops al pit.

Gatlin va estar sobri i fins i tot elegant en el paper d'involuntari dolent quan va ser escridassat abans de la sortida. Va aguantar amb estoïcisme la rebuda futbolera que li va dedicar el públic de l'Engenhao cada vegada que se sentia el seu nom per megafonia. Després de l'arribada, quan Bolt el va rematar a la pista per enèsima vegada, es va mostrar fins i tot generós. “No he esperat mai guanyar. Bolt busca una altra cosa”.

El nord-americà té tota la raó. El jamaicà ja és l'únic velocista en la història amb tres ors en els 100 metres i va camí de sumar el “triple triple” si guanya el 200 i la 'jam-session' del relleu curt amb Jamaica. Sumaria nou ors olímpics, amb què igualaria el rècord de Carl Lewis.

En roda de premsa se li va preguntar que si abans es considerava una llegenda, que dirà quan segueixi sumant títols els pròxims dies. "Algú ha dit que passaré a ser immortal. Doncs això, immortal". 

El que de moment sembla clar és que de la lesió que es va fer fa una mica més d'un mes, afortunadament, no en queda rastre. L'astre jamaicà va guanyar amb 9.81, una marca relativament discreta per a ell, encara que sigui el seu millor registre de la temporada. Els escassos 80 minuts de separació entre la semifinal i la final van passar factura en el rendiment de tots els finalistes, no només en el del campió.

Però també és possible que el plusmarquista mundial de 100, 200 i 4x100 estigui guardant pólvora per al doble hectòmetre, potser per intentar superar els seus estratosfèrics 19.19 segons en una pista molt ràpida. Tan ràpida com evidencien les marques mundials aconseguides per l'etíop Almaz Aiana en 5.000 metres i el sud-africà Wayde van Niekerk en 400.

Comptarà per fer-ho amb el favor del públic brasiler. Si Gatlin interpreta el dolent, Bolt fa de bo. I ho va agrair. "Del públic rebo l'energia per seguir competint. Els més joves han de comprendre que tot parteix d'aquí, que els espectadors formen part de la competició i que cal fer-los participar. El que he vist i he sentit a Rio des que he arribat fins avui ho guardaré sempre entre els meus millors records”.

LESIÓ D'ESQUENA

Notícies relacionades

Bolt fa història per la via ràpida

Bolt guanya somrient

¿Quant li durarà la gràcia a l'immortal Bolt? Ell ja ha posat data de caducitat a la màgia que desplega a la pista. Assegura que aquests seran els seus últims Jocs. Farà els 30 anys diumenge que ve, el dia en què es clausuren els de Rio. Quan se celebrin els de Tòquio el 2020 serà tan gran com Justin Gatlin ara, que fins i tot s'ha fet més competitiu amb l'edat.

La lesió crònica d'esquena del jamaicà el deu martiritzar en el seu dia a dia, encara que la impressió que fa és la d'un atleta fresc, amb molt de recorregut i molta empenta encara. Com passa amb els argentins, que supliquen perquè Messi torni a la selecció malgrat els mals resultats, l'atletisme, el seu país i el seu entorn, amés dels seus patrocinadors, deuen estar resant perquè l'immortal no torni a ser tan sols una llegenda.